Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

7 de juny de 2005
0 comentaris

La “poètica” del meu Bloc.

Com que el Bloc d’en Toni Sala i el diari El Punt d’avui fan esment a algunes de les coses que vaig exposar ahir per la tarda durant l’estona que el programa de la Trobada de Dietaristes i Blocaires em va permetre dir-hi la meva adjunto a continuació el text íntegre del meu parlament (tot aprofitant els vint minuts d’esmorzar a què em dóna dret el Conveni Col·lectiu de la meva empresa). Aquí hi és tot. No hi tinc, doncs, res més a afegir.

La “poètica” del meu Blog

Quan l’amic Oriol Izquierdo em va telefonar fa unes setmanes per proposar-me de participar en aquesta trobada em va demanar que preparés una presentació en la qual expliqués la meva poètica en relació al gènere del dietarisme. Jo, això de la poètica, confesso que m’ho vaig agafar per la banda de la broma. “Poètica? En el meu cas em temo molt que serà pura prosa”, li vaig dir. I, tanmateix, quan m’he parat a pensar-hi, crec que sí que en té, de poètica, aquest meravellós invent dels diaris personals a la xarxa. O, si més no, aquesta és la meva impressió aquí i ara, quan em trobo a molt pocs dies de celebrar el primer any de vida de les meves “Totxanes, totxos i maons”.

Faré una mica d’història. La primera notícia sobre l’assumpte em va arribar pel febrer o el març de l’any passat de la mà de l’Assumpció Maresma. A can Vilaweb, em va dir, començaven a preparar un nou producte. Un paquet de serveis que, entre altres prestacions, oferiria a l’usuari la possibilitat d’obrir un Bloc. Astuta de mena, l’Assumpció em va preguntar si m’interessaria tenir-ne un a tall de prova i jo no li vaig saber dir que no, tot i que en el fons no estava gaire convençut de l’embolic on em ficava.

¿A què es devia el meu poc entusiasme? Bàsicament a dues raons. Primerament perquè em conec i sé que sóc persona poc constant. M’ha passat amb el gimnàs, la piscina, la bicicleta estàtica, el “footing”, el règim, el “bookcrossing”, l’Scrabble per internet i amb una llarga llista de coses més. M’engresco al començament i després ho deixo córrer per cansament, per manca de constància o perquè he trobat un altre alicient millor.

La segona causa dels dubtes era també molt clara: mai no havia escrit cap diari personal. I en aquest cas no tinc ni l’excusa de la inconstància perquè, ho repeteixo, mai de la vida se m’havia passat pel cap la idea de començar-ne cap. Ni tan sols en l’època d’adolescent que sembla que és quan hi ha més tirada cap a la cosa de la confidència escrita. Si més no en aquella època que a mi, cronològicament, em va tocar de passar l’adolescència. És a dir, cap a la meitat de la dècada dels seixanta.

Avui, però, amb més de tres-cents textos escrits en quasi un any puc dir que les totxanes, els totxos i els maons virtuals formen ja part de la meva quotidianitat. Que m’hi he enganxat, vaja. I per diversos motius que ara miraré d’explicar:

El primer és per la seva absoluta llibertat -de tema, de periodicitat, d’extensió- que trenca tots els engavanyaments de la col·laboració periodística convencional.

El segon motiu jo el batejaria amb un mot que ja sé que, diccionari en mà, no és gaire escaient però que em va com anell al dit: pel seu morbo. Em refereixo a aquell morbo que dóna saber que t’estan mirant i que t’incita, per tant, a posar-t’hi bé. Ho diré d’una altra manera: si el Bloc fos privat com ho eren abans tots els diaris íntims, si no sabés que algú pot llegir el que escric -i a més a més amb una certa immediatesa- l’invent m’hauria deixat d’interessar de seguida. Crec, doncs, que la gràcia dels Blocs -el seu morbo, vaja- rau en la seva disponibilitat, en el fet d’estar oberts a tothom que vulgui llegir-los i fer-se’ls una mica seus. Potser a algú li semblarà contradictori el que acabo de dir amb el fet que des de fa bastants mesos a “Totxanes, totxos i maons” està desactivada l’opció de posar-hi comentaris per part dels visitants. Que cadascú ho interpreti com vulgui però el cert és que a casa ja vàrem patir dues adolescències en el moment que tocava -em refereixo a les dels nostres fills- i, francament, ara, quinze anys després, començo a sentir-me ja una mica gran per haver d’aguantar encara les adolescències mal resoltes d’alguns ganàpies que es dediquen a deixar les seves deposicions a l’espai dels comentaris dels Blocs. Així doncs, un bon dia vaig escriure un sonor “QUE US MOQUI LA MAMA!” (així, amb majúscules, que diu que és més emfàtic) i vaig desactivar l’opció. Crec que vaig fer santament.

El tercer motiu pel qual em sento enganxat a la Blogosfera és el fet que, sense deixar de ser veraç i sincer, em permet fer literatura (bona, dolenta… no hi entraré). Que quedi clar: al Bloc no hi explico res que no sigui cert ni exposo cap opinió que no sigui expressió del meu pensament. Dit això, però, també he de dir que en cap moment he renunciat al meu dret a emprar recursos literaris quan m’ha convingut. És a dir que si diem que literatura és truc, joc i especulació a “Totxanes, totxos i maons” jo mistifico, jugo i especulo sempre que em ve de gust fer-ho. (De fet, ara que hi penso, exercir de crític literari a raó de dos o tres articles mensuals des de 1989 ja comporta un cert despullament públic que no està gaire allunyat del que faig en el Bloc, per bé que en el primer cas el tema sempre em ve donat, lògicament, pel llibre que em toca de comentar i en el Bloc el marge de llibertat és molt més ampli).

El quart motiu és el de la indescriptible fascinació que em provoca l’eina. Potser és l’hora que fem les presentacions. Senyores, senyors: qui us parla és un immigrant digital. Un ciutadà que -com tots els nascuts abans de la dècada dels seixanta del segle passat- ha arribat a les costes del continent digital en patera i que ha tingut la immensa sort de poder desembarcar-hi (molts de la meva lleva no s’han mogut del desert, d’altres han naufragat en el viatge i uns altres han estat interceptats pels guardacostes i han hagut de tornar, des-enganyats i morts de fred, al desert). Els supervivents, per tant, som transeünts volenterosos d’un continent -el digital- del qual són ciutadans de ple dret els que ara tenen menys de 40 anys. Així doncs, en la meva condició plenament assumida d’immigrant digital en esperançada cerca de papers he de confessar que no deixo de meravellar-me cada dia davant del fenomen dels Blocs i, per extensió, davant l’àmplia gamma de fenòmens i subfenòmens que arrossega la xarxa. Primitiu de mena (vinc del desert, recordin), resumiré la meva fascinació amb dues exclamacions: “L’invent funciona!” i “Hi ha gent a l’altra banda de la pantalla!”. (Val a dir, però, que tampoc arribo als nivells d’aquella àvia que, davant del televisor on es veia el Neil Armstrong passejant per la Lluna, deia que a ella no l’enredaven i que allò era un decorat. Però sí que he de confessar que, per si les mosques, no hi ha ni un sol text publicat en el meu Bloc que no tingui la seva corresponent versió impresa en paper i endreçada dintre d’un arxivador d’anelles d’aquells que tanta utilitat tenien el segle passat).

I encara en tinc un altre, de motiu -el cinquè i darrer-, per estimar l’invent dels Blocs: perquè em permeten parlar de les meves dèries. I quines són aquestes dèries? Bé, els qui van seguint més o menys de prop el que escric ja les hauran clissat de seguida perquè són poques però ben arrelades i ben poc dissimulades. Com els Manaments de la Llei de Déu és podrien resumir en dos: el pas del temps, amb la música com a element d’acompanyament de la meva vida, i la lluita contra els generadors de la tonteria -la mooolta tonteria- que ens envolta. El recurs de la música m’ajuda a evocar temps, persones i situacions del passat que m’han tocat de prop i que no vull renunciar a reviure encara que sigui fugaçment damunt de la pantalla. És, per entendre’ns, el fil conductor del que podrien ser algun dia les meves memòries. La banda sonora de la meva vida, que diria un locutor cursi. La segona dèria -la de la tonteria- és la manifestació de la immensa fatiga i vergonya aliena que em provoca la tonteria que ens envolta: l’autoodi que ens rosega, la febre de la modernor per la modernor, el papanatisme del políticament correcte, els qui s’omplen la boca dient que són “ciutadans del món” (és a dir, d’enlloc), els practicants d’allò tan bonic de “Yo soy catalán pero abierto”, els intel·lectuals profunds, els pedants, els cosmopolites de “haima” (perquè, ai ecs, això de dir “envelat” fa catalanufo), els qui per comptes de parlar d’un “esdeveniment” parlen d’un “aconteixement” o, pitjor encara, d’un “event” que sembla més anglès, els progressistes de boquilla que situen el seu concepte de cultura catalana dintre del triangle delimitat per La Fura dels Baus, el Mestre Tàpies i Loquillo i d’aquí no surten, els catalanistes de pedra picada que tot i manar durant vint-i-tres anys varen ser incapaços d’aconseguir que un professional com l’Ovidi es pogués guanyar la vida amb un mínim de dignitat fent la seva feina, els que tot ho volen sostenible i ben sostenible… I m’aturo perquè em sembla que ja se m’ha entès, oi?

Doncs això.

I moltes gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!