Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

23 de maig de 2005
0 comentaris

Adéu, Conillet de Vellut (balada per un Eixample que ja no hi és).

Ara sí que tinc ben clar que bado. Resulta que, tot i que hi passo pel davant amb la moto dues vegades cada dia, fins aquesta mateixa tarda no m’havia adonat que en el local on tota la vida havia estat situada la llibreria Castells, al xamfrà del carrer Balmes amb la Ronda de la Universitat, ara hi ha un restaurant oriental. Un nom més a afegir a la llarga llista de referents perduts de la meva ciutat i de la meva infantesa i joventut.

De fet, la zona propera a la Universitat (ara convertida en Gaixample davant del silenciós estupor dels meus pares que hi viuen des de fa mig segle i que cada vegada entenen menys coses) ha estat el meu barri fins que, en casar-me el 1972, el vaig canviar pel Guinardó. Ho torno a dir: cada vegada em queden menys referents. I no em queixo, que consti, perquè jo encara he pogut conèixer, per exemple, les acaballes d’aquella època en la qual es podia saber en quin lloc del centre de Barcelona et trobaves fent només una ullada als edificis del xamfrà més proper. Imitant Estellés es podria dir que no hi havia dos xamfrans iguals a l’Eixample… fins que va arribar el senyor Núñez  i Navarrro i va començar la seva particular globalització arquitectònica “avant la lettre”.

També he conegut la plaça Urquinaona convertida entre les 6 i les 7 del matí dels dies feiners en mercat de mà d’obra eventual i incontrolada -quaranta anys abans dels “sense papers”- llogada per unes hores o màxim per un parell o tres de jornals. Dels cinemes de la zona han desaparegut el Central (ara reconvertit en apèndix de l’Aribau, si no m’erro), el Céntrico (ara fa exactament trenta anys vàrem ser-hi per darrera vegada; programa doble de luxe amb “Sacco & Vanzetti” i “Johnny got his gun”… amb falsa alarma de trencament d’aigües de l’A. que ens va obligar a sortir a mitja projecció), el Rondas, el Goya i el Vergara. Només subsisteixen, tot i que molt canviats, el Dorado (ara Doré, com abans de la guerra) i el Florida (ara Renoir Floridablanca).

Un altre referent que ha passat al regne dels records és el Gran Price (i la fàbrica de la cervesa Moritz que era just al davant) on els diumenges anava amb el meu pare a veure matinals de lluita lliure i els dijous per la tarda -festiu per a les minyones- hi havia balls de patacada. Recordo encara el nom d’una de les orquestres habituals d’aquelles sessions, “Los Rapsodas”, imprès amb enormes lletres de color vermell en un cartell de la Impremta Gutemberg, situada al carrer de Sepúlveda, a cinquanta metres escassos del Gran Price; la mateixa que imprimia els cartells de les sessions de boxa i de lluita i pel davant de la qual passàvem cada dia quatre vegades el meu germà i jo per anar a escola a l’Academia Santo Tomás, situada en un principal de la Gran Via a tocar de Villarroel.

De fet, els combats de lluita lliure de categoria (i els de boxa també, suposo) els feien els divendres per la nit. Durant una època -parlo, potser, dels anys 58 al 62 o 63- el meu pare hi anava sovint i em portava els programes il·lustrats amb dibuixos fets a tinta o amb fotografies d’estudi de poca qualitat. Entre el que ell ens explicava i el que deien els programes vaig començar a familiaritzar-me amb els Tarrés -“Cabeza de Hierro”, li deien-,  Castillo, Brunet, Lamban i un misteriós lluitador encaputxat que es feia dir Tupac Amaru  i que sembla que amb uns contactes amb les puntes dels dits a les terminacions nervioses fulminava els seus adversaris. No sé si era algun d’aquests o algun altre que treballava de bomber i que la gent, quan sortia al ring, el rebia amb tot de mistos encesos. Curiosament, molts anys després he retrobat aquest món i molts d’aquest mateixos personatges en les novel·les de Ferran Torrent. No puc tancar aquest capítol dedicat al Gran Price sense fer esment als famosos Ejercicios Espirituales del Padre Laburu i altres acòlits que li feien costat i que, ja fos des de casa per la ràdio o anant-hi en persona, el meu pare no es perdia mai.

Pel que fa a les llibreries s’ha desfet el triangle màgic que formaven “la Castells”, “la Bosch” i “la Bastinos”, que era justament així com les nomenàvem. La llibreria Castells -aquesta tarda ho he preguntat als veïns- resulta que ja fa quatre anys que va tancar portes (i jo badant!). La Bosch es manté en peu però reconvertida en llibreria jurídica i tècnica i ocupant només la meitat del local que tenia quan jo la freqüentava. De la Bastinos, situada al carrer Pelai, no en queda gairebé ni la memòria.

Una altra gamma de llibreries eren les de llibres de segona mà del carrer Aribau, la meitat també ja desaparegudes. Encara recordo la meravellosa troballa d’una col·lecció completa de la revista “El ajedrez español” que encara no sé com m’ho vaig fer per convéncer el meu pare perquè la comprés (un altre dia parlaré de l’època en que ell i jo jugàvem als escacs els migdies just abans de dinar; tinc dues referències que situen la data en l’any 1962: la mort de Marilyn Monroe i la crisi dels míssils a Cuba, però ara ho deixo…). Estic segur que molt aviat, ara que em toca remenar paquets i armaris per culpa de les obres de casa, apareixerà la pila d’aquelles revistes plenes de partides dels Pomar, Medina, Torán, Albareda…

Quant a la música els primers discos que els meus pares varen comprar -Ramón Calduch, Aleco Pandas, Gelu, Guardiola…- a cavall dels èxits del festival de la Canción Mediterránea (primers anys 60) sortien d’una llòbrega entrada d’escala al carrer Tallers regentada pel senyor Castelló i de Foto Club, l’altra cara de la moneda com si diguéssim. Foto Club era una sofisticada botiga d’electrodomèstics situada al carrer Pelai -molt a prop, per cert, de la llibreria Bastinos- l’amo de la qual era Gustau Biosca, jugador del Barça. I ja que ha sortit la música (¿què ho fa que SEMPRE acabi sortint la música?) em pregunto qui serà capaç d’entendre d’aquí a un temps el sentit d’aquella cançó de Joan Manuel Serrat que es titulava “Conillet de Vellut” i que deia:

“Però avui he vist el cel obert / Déu que és bo i que sap el que he sofert / m’ha donat la solució / a un aparador de can Castells / i m’he comprat / el llibre “La fotografia és un art”. / I abans d’un mes / seré millor que en Pomés…”

Ja saps on em trobaràs: somiant en el meu Eixample desaparegut…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!