Escolto per la ràdio una notícia que em deixa de pedra. Resulta que ara, remenant uns arxius, s’han descobert uns informes confidencials encarregats el 1993 i pagats amb diners públics pel Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, comandat en aquella època pel mateix Jordi Pujol, amb l’objectiu d’esbrinar de quin peu polític
(La sèrie comença aquí) Els últims dies de 1972 Enric Barbat ens va sorprendre amb una nova faceta: la de traductor al català de lletres de tango. La descoberta va tenir una doble dimensió. La primera va arribar en forma d’un disc amb el nom (lògic) de “Tango”, un esplèndid conjunt de tretze versions de
(La sèrie comença aquí) La discografia d’Enric Barbat té diverses etapes. Hi ha una primera que abasta el període entre 1964 i 1968 i en la qual publica quatre EP’s. Els esmento per la cançó diguem-ne estrella de cada vinil: “El gamberret” (1964), “Polítics de saló” (1965), “Cabaret d’esquerres” (1967) i “Els qui vénen” (1968). Aquest
Per culpa d’uns inesperats problemes de salut -bé… no siguem tremendistes que després Nostre Senyor ens castigarà: deixem-ho en una indisposició- l’A. i jo ens hem hagut de quedar a casa quan la nostra intenció era anar (per primera vegada en moltííííssims anys, que consti) a la manifestació d’ahir. Confesso que qui empenyia més del carro era
Ja ho vaig explicar aquí l’any passat quan li va ser concedida la Creu de Sant Jordi i ho repeteixo ara, poques hores després de saber que Luís Arribas Castro ens ha deixat. A part de la seva dimensió de locutor musical, de propagandista de Don Pollo, d’artista plàstic, d’enamorat d’Isabel (Garbí) Gemio i de mil coses més, els
Sempre he tingut una flaca especial per Enric Barbat. I mira que en fa d’anys que em dura. Des dels seus inicis amb Els Setze Jutges, grup del qual no va ser fundador però sí un dels membres inicials. El cinquè o el sisè, si no em falla la memòria. És a dir, que pel
És la protagonista de la fotografia d’aquí al costat. Avui en fa 82 i dinem en un restaurant per celebrar-ho. L’acompanyen la filla, el fill, les respectives parelles i una bona representació dels néts. Som al cor de Gràcia -el seu barri- en un restaurant bastant nou que fa menús degustació. Està contenta. Cofoia és, potser, la
(La sèrie comença aquí) El tanatori de Sant Gervasi ocupa el solar contigu, part damunt de la muntanya, al cementiri on hi ha enterrats el poeta Maragall i el músic Monsalvatge. És una instal·lació nova de trinca -va entrar en servei després de l’estiu passat- i fa la impressió d’estar encara poc explotada. Com un
La sorra del temps és fina, la punyetera. S’escola com aigua entre els dits. De pressa. Per això ens fa la impressió que no corre i no fa forat. Però sí que en fa, sí, de forat. La punyetera… Tal com estava previst ahir diumenge, a quarts de dotze del migdia, l’A. i jo vàrem encaminar-nos amb
Reviso en DVD “Beetlejuice”, de Tim Burton, i m’adono -sense pretendre descobrir-li el Mediterrani a ningú- que tot l’univers de “La núvia cadàver”, de 2005, ja el portava dintre aleshores, el 1988. Quin paio, el Burton. Consell donat a tres adolescents presents ahir en una trobada familiar: “Sigueu tot l’insuportables i gilipolles que ara mateix
Una de les herències paternes que arrossego -i que, sortosament, em sembla que no s’ha transferit als dos nois de casa- és una extrema feblesa a la gola que fa que qualsevol refredat m’afecti de seguida la veu (se’m posa veu de tita) i que, quan el refredat és una mica més fort del normal,
L’acte poètic -a les 12 en punt- es desenvolupava amb molta senzillesa. La Maria Oleart feia de presentadora i uns quants assistents, ja preparats, recitaven de memòria o llegien “La vaca cega”, l’”Oda nova a Barcelona”… o bé deien poemes de collita pròpia escrits per a l’ocasió. Recordo haver vist l’Antonio Pardo, del grup Poesia
Un dia de febrer de fa una pila d’anys -ben bé divuit o vint- vaig sentir per la ràdio la poeta Maria Oleart que parlava d’un acte íntim, sense prèvia convocatòria, gairebé clandestí, que des de feia uns quants anys cada segon diumenge de febrer, just quan els ametllers fan la florida, uns quants admiradors de
Llegit avui a La Contra de La Vanguardia: “La vida és una malaltia mortal de transmissió sexual”. Ho diu el senyor Jerôme Sorel que és el president d’Èxit, una associació internacional que lluita pel dret a una mort digna. I, té, ara que ho veig així, escrit negre sobre blanc, he de confessar que no
T’estimo en la rutina dels vespres coneguts. / T’estimo en el llenguatge dels gestos ja sabuts. / T’estimo quan em beses com a un desconegut. / T’estimo si ens sorprèn l’amor desprevinguts. T’estimo en la derrota del cos en el mirall. / T’estimo en el desordre que em posa tan malalt. / T’estimo en els llarguíssims