Si algú tenia dubtes sobre la fal·làcia de la mítica frase que encapçala aquest comentari en tindrà prou mirant els titulars de tots els diaris d’avui. Resulta que la gran notícia del dia és la propera entrada en vigor d’una llei que farà possible una cosa tan normal -en països normals, és clar- com que
No me n’havia adonat, ho reconec, fins aquest matí quan he vist que en la columna dels últims 30 canvis de Més Vilaweb hi havia un Bloc amb un nom inequívoc: "La caseta del plater", en claríssima referència a "Brossa d’ahir", el mític disc de Pep Laguarda i el grup Tapineria sobre el qual el
Potser ara, amb l’alto-el-foc d’ETA damunt de la taula, fóra el moment idoni perquè les forces polítiques catalanes es posessin d’acord per retirar les escorrialles del projecte d’Estatut que han quedat després del seu pas per Madrid i esperar millors temps. Se li gira feina, ara, al govern espanyol. I, vés per on, tot plegat encara ens
“Els que ara protesten, per què no defensaven la dignitat de Marta Ferrusola quan se’n fotien perquè s’havia llançat amb parapent i amb paracaigudes? ¿On eren aquests col·lectius quan l’oposició socialista ridiculitzava Isabel Tocino, ministra de Medi Ambient del PP, per haver-se disfressat de pastoreta? Quines diputades abandonaven el seu escó quan Alfonso Guerra li
El passat 13 de novembre, a la sortida d’un memorable concert del gran Sisa, escrivia amb una poc dissimulada dosi d’amargor el meu comiat de L’Espai, un lloc on havia estat feliç escoltant molt bona música, alhora que feia vots perquè la preparació de la Sala Polivalent de l’Auditori que l’havia de substituir no és demorés
Avui, dia de Sant Josep, compleixo 56 anys i a l’hora de dinar farem festa grossa. Per curiositat aquest matí he rellegit el que vaig escriure aquí fa dotze mesos i val a dir que ho subscric paraula per paraula. L’únic afegitó que faria pertany (ai, las) a l’inventari dels mals físics ja que als meus crònics problemes cervicals
Fa uns quants dies Quim Monzó escrivia a la secció “El runrún” de La Vanguardia unes consideracions sobre el poc nivell que acostumen a tenir els xats amb gent famosa i, més concretament, amb escriptors. Ho feia a propòsit d’un “encuentro digital en El Mundo” (el diari d’en Pedro Jota) entre Arturo Pérez Reverte -que està
Un dels grans moments de la història de la humanitat va ser -n’estic convençut- el dia que es va inventar el formigó. El formigó és un material que té un munt d’avantatges: és fàcil de fabricar (només cal ciment, sorra, grava i aigua en les proporcions adequades), és hidràulic (és a dir, que s’endureix sense
Això de tenir un Bloc i escriure-hi de tant en tant (o sovint) té coses francament màgiques. En dono fe. El dissabte passat comentava les meves impressions sobre la reunió del jurat dels Premis de la Crítica Catalana en la qual jo havia participat la nit anterior. El dilluns, en nom del jurat, em vaig
“Tinc la sensació que al Tinell no es van voler llegir les experiències del tripartit basc ni les del Pacte de Progrés balear. Només es van llegir les experiències municipals. Oi que hem governat sols a moltes grans ciutats? Doncs de la mateixa manera governarem junts a la Generalitat. I no és igual. En primer
Pre-estrena de “Volver”, la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar. Hi anem amb una certa prevenció perquè aquest home és capaç de combinar coses sublims amb fiascos no menys espectaculars. Aquesta vegada, però, crec que ha fet diana. “Volver” m’ha semblat una excel·lent pel·lícula. Segurament les crítiques destacaran el paper de la mort i del retorn dels fantasmes de
Dels nostres tres o quatre estius de vacances a Vegadeo (Astúries) durant la dècada dels 80 a l’A. i a mi ens ha quedat un grapat de bons records i unes quantes amistats que, ai las, darrerament tenim un xic abandonades. A Vegadeo, com a bona part dels pobles de la península ibèrica, se celebra
El segon contacte amb el talent que ens ha proporcionat el cap de setmana el vàrem tenir dissabte passat l’A. i jo a Súria, lloc on es va celebrar una trobada dels membres del Club Palindròmic Internacional amb el seu president Josep M. Albaigés, al capdavant. Els qui em coneixen ja ho saben: sóc un gran aficionat als
Suposo que em passa com a molta gent: sóc sensible a la bellesa física (sobretot la de les senyores, he, he…) i, en canvi, altres atributs com el poder, la fama, la sort o la riquesa em deixen totalment fred. Hi ha, però, una qualitat que quan la trobo en algú que es creua en
Set i cinc del matí. Com cada dia si fa no fa a aquesta mateixa hora entro a l’edifici on hi ha el meu despatx amb la pila de diaris sota el braç. Tot el trajecte en moto des de casa fins a l’aparcament de la feina l’he fet amb la tonada de “Ritual” i “Elegia”,