Totxanes, totxos i maons

Una de les herències paternes que arrossego -i que, sortosament, em sembla que no s’ha transferit als dos nois de casa- és una extrema feblesa a la gola que fa que qualsevol refredat m’afecti de seguida la veu (se’m posa veu de tita) i que, quan el refredat és una mica més fort del normal, m’ocasioni episodis aguts d’afonia -de mudesa, vaja- que em poden durar ben bé tres o quatre dies. Aquesta setmana que ara acabem n’he passat un. Amb l’agreujant que des de fa uns mesos tenia compromesa per a avui amb la gent del Servei d’Ensenyament del Català (el veterà SEDEC) del Departament d’Educació una xerrada en uns Tallers de Llengua i Literatura Catalana per a professors de Secundària sobre les tafaneries, trucs i perversions de l’ofici d’escriure crítiques literàries als diaris. (n’hi ha més)

Escric aquesta nota de tornada a casa després d’haver xerrat -precàriament, tot s’ha de dir- durant un parell d’hores davant d’una audiència d’unes trenta persones que han tingut l’amabilitat d’optar per la meva proposta entre les altres onze que s’havien convocat simultàniament en aules contigües. Des d’aquí, si em llegiu, gràcies per la paciència!

M’agrada xerrar en públic; no ho he amagat mai. I crec que, francament, me’n surto prou bé. Tinc la sort que no em costa gens sintonitzar amb la gent que m’escolta, tant pel que dic (ep, encara que sembli una obvietat diré que mai em poso a parlar en públic d’assumptes que no domino; potser per això no em prodigo de manera exagerada) com per la manera com ho dic. Em refereixo als recursos, trucs i trampes (tons de veu, èmfasi, mirades al públic, gestió de les pauses, gestualitat de mans i rostre…) que he anat aprenent de locutors professionals (des que era molt petit la meva vida està lligada a un aparell de ràdio) i d’altres persones ralladores de mena com el meu estimat Tiet (vegeu aquí, aquí i aquí) o, d’una altra manera que tal vegada ni ell mateix s’imagina, el meu no menys estimat amic R.

El que no faig gairebé mai és llegir un text ni, tampoc, improvisar a la brava. Almenys de bon començament. Detesto escriure discursos, encara que siguin per llegir-los després jo mateix, i quan em demanen de participar en algun cicle, taula rodona o similar per poc que puc eludeixo l’obligació de lliurar el text de la meva intervenció perquè sé que, indefectiblement, no diré el que duc escrit en la seva totalitat. I a més a més em provoca una immensa peresa, vet-ho aquí. Prefereixo fer-me un guió breu a base de punts genèrics i desenvolupar-lo en apartats i subapartats també genèrics amb un ordre i fins i tot amb uns enunciats escrits damunt d’un full que difícilment podria entendre algú que no sigui jo mateix. I, això sí, tenir molt clares la mitja dotzena de frases inicials i la que tancarà l’"speech". Manies, vés…

La sessió d’avui crec que ha estat un èxit i això, en una part significativa, s’ha d’atribuir a la benevolència dels assistents, professors d’ensenyament secundari que, per raons professionals, són especialment comprensius amb els maldecaps d’algú que, estant mig afònic, ha de xerrar durant dues hores. No he pogut desplegar tot el meu repertori d’efectes orals però crec que he dit tot el que tenia planejat de dir, de la manera que ho volia dir i amb l’ordenació i seqüència amb què tenia pensat d’administrar tota la informació. I, a més a més, crec que tots plegats hem passat una estona ben agradable. Que, a fi de comptes, era del que en el fons es tractava.

Potser són coincidències però de bon matí, del llit estant encara, m’ha vingut de gust inocular-me via iPod una mica d’Astor Piazzolla, un autor gairebé clàssic que he descobert a fons gràcies al nostre fill petit (quines coses, oi?). Més concretament he escoltat el disc "Sense trampa", del grup Cordes Invisibles. Aquest grup el va formar Josep Maria Bardagí fa una pila d’anys i aquest estiu en vaig parlar aquí una mica quan rememorava els meus anys de locutor d’un programa de ràdio musical.

"Sense trampa" és una suite de vuit temes dedicats al món de la màgia que el Mestre Bardagí ja tenia enllestida quan el vaig conèixer a principis dels vuitanta per parlar-ne en el meu programa. D’aquella trobada m’ha quedat el record -impagable, per cert- d’una cinta de cassette amb la versió original de la suite, tocada per ell mateix i el grup Cordes Invisibles, i la banda sonora de la pel·lícula "Últimas tardes con Teresa", també de Bardagí.

La versió en CD de "Sense trampa" no es va enregistrar fins fa quatre anys amb dos dels quatre violinistes fundadors de Cordes Invisibles i dos més de nous, sense el baixista Jordi Clúa, que també els acompanyava aleshores, i amb Joan Garrobé a la guitarra. Hi és la suite íntegra, és clar, i per completar el minutatge hi ha cinc peces d’aire tanguístic escrites per Astor Piazzolla, entre les quals la impressionant i sorprenent "La muerte del ángel" amb la qual avui he estrenat el dia.

Ha estat (és, vaja; que som al migdia), ja ho veieu, una jornada marcada per l’influx de les cordes. I de moment no me’n penedeixo gens. Que duri.

I demà al cementiri de Sant Gervasi.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!