Totxanes, totxos i maons

T’estimo en la rutina dels vespres coneguts. / T’estimo en el llenguatge dels gestos ja sabuts. / T’estimo quan em beses com a un desconegut. / T’estimo si ens sorprèn l’amor desprevinguts.

T’estimo en la derrota del cos en el mirall. / T’estimo en el desordre que em posa tan malalt. / T’estimo en els llarguíssims silencis de sofà. / T’estimo quan t’emprenyes si em fumo el teu tabac.

T’estimo quan em deixes penjat sota els llençols. / T’estimo quan em dius “Sembla que visquis sol!”. / T’estimo quan no entens que a mi m’agradi tant / la pluja tardoral que inunda la ciutat.

T’estimo quan et queixes que no tens temps de res, / que sempre estàs corrent -“Ningú no m’ho agraeix!”-. / T’estimo quan t’aixeques traient foc pels queixals. / Millor que no parlem del teu mal despertar…

T’estimo quan segueixo els rastres que has deixat, / que em porten als teus braços després d’un temporal. / T’estimo entre les restes d’una passió enyorada. / T’estimo preocupada, absent, despentinada…

T’estimo quan t’agafa la neura dels regals, / els dies de Nadal que em deprimeixen tant. / T’estimo en la mesura que els déus m’han ensenyat… / Ja ho saps que no m’agrada llegir-me els manuals.

T’estimo simplement / per tot allò que no t’hauria d’estimar.

Lletra i música de Joan Isaac.

Del disc “De profundis” (DiscMedi, 2006)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!