La primera persona a qui vaig sentir, fa una pila d’anys, la dita que més val caure en gràcia que d’un cinquè pis va ser la meva àvia Juanita, que es veu que per segons quines coses tenia un geni molt especial. No sé exactament quin estrany mecanisme d’associació d’idees se’m va activar però el
Els dies 6 i 7 de juny el monestir de Sant Cugat del Vallès acollirà una trobada de practicants del noble vici del dietarisme, tant el convencional com el digital, en el marc de l’Any del Llibre i la Lectura. La informació la trobareu aquí i per reblar encara més el clau he posat un enllaç al mateix lloc
Anit, del llit estant i abans de dormir, em vaig preparar una curiosa barreja de tecnologia punta a càrrec del senyor Apple i de cant gregorià a càrrec del cor de monjos del monestir de Santo Domingo de Silos –“Las mejores obras del canto gregoriano”, EMI Classics, 2 CD’s, anunciado en TV– (D’acord, d’acord, ja sé
Ara sí que tinc ben clar que bado. Resulta que, tot i que hi passo pel davant amb la moto dues vegades cada dia, fins aquesta mateixa tarda no m’havia adonat que en el local on tota la vida havia estat situada la llibreria Castells, al xamfrà del carrer Balmes amb la Ronda de la Universitat,
“Segons el que sembla ser una creença profunda i prou estesa, allò que és públic, que es troba en l’espai públic, no és que sigui compartit o de tots, sinó exactament al contrari: no és de ningú. No és un espai que s’ha de respectar; on cal ser molt curosos, sinó que és ideal per
“Vam decidir que els nostres partits polítics havien de fer veure que eren honrats i no rebrien finançament de particulars; vam decidir que els membres del govern havien de cobrar poc perquè no s’havien d’enriquir, etc. En resum, demagògia delirant i avançada. Doncs mirin: jo crec que un conseller hauria de cobrar molt i, a
“… si del que es tracta és de mostrar què es fa literàriament a Catalunya, hi han d’anar els escriptors que escriuen en català i els que ho fem en castellà. Però si es tracta de provar de promocionar la literatura catalana, només hi han d’anar els que escriuen en català. (…) perquè són els
Des que sóc militant actiu de la galàxia iPod alguns matins que em desperto d’hora -bé, vull dir més d’hora del que tinc per costum- mandrejo una mica pel llit, activo l’opció de reproducció aleatòria i deixo que l’enginy del senyor Apple em sorprengui. (n’hi ha més) Avui el programa amb què l’atzar m’ha
Faig una ullada a la pila dels llibres que han arribat a casa en els darrers sis o set dies i déu n’hi do la patxoca que fan. Hi ha el tercer volum de l’Obra Completa de Jacint Verdaguer; la traducció de Margarida Castells i Manuel Forcano d’”Els viatges”, d’Ibn Battuta; l’antologia de narracions escrites a
Tal vegada la meva admiració sense límits per les mítiques Vainica Doble m’enterboleix el sentit crític vers qualsevol cançó escrita i/o cantada per les senyores Gloria van Aerssen i Carmen Santonja (que ens va deixar un dia de juliol de 2000) però l’altre dia, mentre entrava a la panxona de l’iPod tota la discografia d’aquestes
No és normal que en un dia feiner com el d’avui em posi a aquestes hores a escriure en el Bloc. Si ho faig és perquè tinc festa. Des de fa una pila de mesos havia demanat aquest dimarts de permís a la feina i si els plans haguessin funcionat tal com havíem previst a aquestes hores
El suplement cultural de l’ABC -curiosa paradoxa que aital diari tingui un suplement dedicat a la cultura… i a més a més bo- recordava ahir que el proper dimecres es compliran 25 anys del suïcidi d’Ian Curtis, cantant, lletrista i ànima del grup Joy Division. (n’hi ha més) Poques vegades un grup amb una
Llegeixo a la premsa que el proper dimarts s’estrenarà al Canal 33 “De llibres”, el nou programa literari de Televisió de Catalunya, S.A. que ve a tapar el forat deixat per “Alexandria” després d’un parell d’anys de presència en antena. Una presència, val a dir, que m’hauria agradat qualificar de constant però que, a l’hora
“… Frankfurt és una fira oberta i tothom té dret a ser-hi. Però la nostra consellera i el nostre govern han de saber, des del discurs de l’oficialitat, quina literatura presenten, defensen i potencien com a literatura catalana. Això, almenys, és el que esperem els escriptors catalans. Encara que només sigui com un acte de
La reunió discorre per camins de, diguem-ne, educada normalitat. Si més no en aparença. Serpentejant com un meandre, com qui no diu res ens anem acostant a l’afer que ens ha portat a aquesta trobada. El que cada un dels que ens apleguem al voltant de la taula coneixem perfectament. El “tema”, vaja. (n’hi ha