La llengua de les llengües (Galdós i Catalunya, i 2)

Galdós va mantenir entre 1884 i 1915 una sincera amistat personal i literària amb Narcís Oller, que es traduí en un interessant intercanvi epistolar on els dos escriptors confrontaren les visions de les seves respectives llengües i nacions. Si bé Galdós qualificava, com ja vam veure, de “poble admirable” el català, els seus sentiments eren més distants cap al catalanisme, la Renaixença i la nostra llengua, que jutjava apta per a la poesia però no per a la novel·la. La relació amb l’escriptor vallenc s’inicià quan aquest li envià la seva novel·la La papallona i set mesos després Galdós li respongué això:

“Lo que sí le diré es que es tontísimo que usted escriba en catalán. Ya se irán ustedes curando de la manía del catalanismo y de la renaixensa . Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria, deje usted a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para si mismos, déjelos usted con su mania, y véngase con nosotros. Le recibiremos a usted, en el recinto de nuestro Diccionario, con los brazos abiertos.”

Oller (esquerra) no es va estar de replicar-li d’aquesta manera:

“Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisajes catalanes y catalanes son los tipos que retrato, en catalán los oigo producirse cada día, a todas horas, como usted sabe que hablamos aquí.”

A la vegada que s’estranyava que un escriptor realista com Galdós no defensés l’ús del llenguatge de cada lloc per descriure la seva realitat. Pérez Galdós insistí en la seva particular convicció que Oller havia de passar-se literàriament al castellà, i ho féu fent gala d’un cert jacobinisme lingüístic. Després que el vallenc li fes arribar la seva Vilaniu, Galdós li manifestà el seu desconsol “al ver un novelista de sus dotes, realmente excepcionales, escribiendo en lengua distinta del español, que es, no lo dude, la lengua de las lenguas”. La darrera carta d’Oller a Galdós, comentant-li la més famosa de les seves novel·les, Fortunata y Jacinta, inclou un irònic comentari final pel que fa a la llengua:

“Sólo siento una cosa: que no está Fortunata y Jacinta escrita en francés para su mayor publicidad y provecho del autor. Un separatista.”

Que don Benito menystenia el català (i, de retruc, el catalanisme) queda de nou clar en aquest article que publicà (1886) a La Prensa de Buenos Aires, parlant precisament de Narcís Oller com un novel·lista “producto de un catalanismo dominado por los resentimientos regionales, algunos no injustificados, escribe en catalán cuando lo podía hacer magistralmente en castellano, pese a que la novela contemporánea requiere una dicción extraordinariamente rica y flexible, a la que no se presta el catalán, porque el catalán no tiene construcción propia, la sintaxis es la castellana y sólo varían las voces”.

Seria injust considerar Galdós com un intel·lectual obertament anticatalà o un bel·ligerant contra la nostra llengua. S’ha dit que la “respectava” però que no la “sentia”. Amb el naixent catalanisme (llavors conegut per tothom com regionalisme) tampoc el sentia però sí feia un esforç de comprensió. En un article del 1886 es preguntava si el regionalisme era un mal o un bé, i es responia així:

“Yo creo que el regionalismo aun cuando se manifieste con formas tan vehementes como las de los catalanes en su última protesta contra el modus vivendi [es referia de ben segur al “Memorial de Greuges”], no es en realidad otra cosa que una propaganda a favor de la descentralización , y una señal històrica de que se aproxima el descrédito total de nuestro actual sistema administrativo”.

I referint-se als greuges del “poble admirable” contra la centralització administrativa espanyola, Galdós opinava que “sus quejas son fundamentadísimas”. Ja fa 130 anys d’això.

[Informacions d’Adolfo Sotelo Vázquez: “Benito Pérez Galdós y Cataluña” i Nueva Historia, núm. 24; imatges: wdl.org, tinet.cat i conversacionesenlabiblioteca.wordpress.com]

 

Pensar i adorar el que tu vulguis

La setmana passada parlàvem d’un activista tinerfeny encausat per uns comentaris a les xarxes socials; d’altra banda, les darreres setmanes els carrers de tot l’estat s’han omplert de manifestants amb reivindicacions feministes o protestant per insòlites (per indignants) sentències. La llibertat d’expressió i els drets de les dones, novament en el punt de mira. Serà oportú, doncs, parlar avui d’un personatge poc conegut, estretament relacionat amb aquestes lluites: Mercedes Pinto.

Mercedes Pinto Armas de la Rosa y Clós va ser una escriptora i periodista canària, nascuda el 1883 a La Laguna, remarcable per molts conceptes, però especialment per la defensa dels drets de les dones, de la classe obrera i de la modernització de l’educació. Als dotze anys ja guanyava guardons literaris, motiu pel qual va començar a ser coneguda com la “poetessa canària” (així, per antonomàsia). El 1909 es casà amb un capità de la Marina, Juan de Foronda (cap vincle amb el marquès, que se sàpiga), amb qui va tenir tres fills, que la maltractava i que va acabar internat degut a problemes psiquiàtrics.

Els anys vint es traslladà a Madrid on feu amistat amb Ortega y Gasset i Unamuno i on conegué el seu segon marit, Rubén Rojo, amb qui tindria dos fills més. És l’època en què comença la seva tasca de conferenciant de la Liga Internacional de Mujeres Ibéricas e Hispanoamericanas. El 1923 pronuncià a la Universitat de Madrid una conferència sota l’explícit títol d'”El divorcio como medida higiènica”, que provocà que el dictador Primo de Rivera la fes desterrar a l’illa de Fernando Poo (l’actual Bioko).

No hi aniria mai, perquè Mercedes decidí llavors exiliar-se a l’Uruguai, on prosseguí la seva agitada activitat política i cultural: col·laborà amb el govern de Montevideo, fundà la Casa del Estudiante, de promoció cultural, i inicià la revista Vida Canaria. El 1926 escrigué la seva novel·la més coneguda, Él (a l’esquerra), adaptada al cinema per Buñuel, a la que seguirien les obres de teatre Cantos de muchos puertos Un señor cualquiera. Fundà la seva companyia, la Compañía Teatral de Arte Moderno. Inicià llavors una llarga gira per diferents països sudamericans, impartint conferències i participant en jornades en qualitat de feminista, dramaturga i pedagoga, fins a traslladar-se a viure a Xile (1933). Allí conegué Pablo Neruda i continuà la seva activitat (a la imatge de la dreta, en una conferència). Del 1935 al 1943 residí a Cuba, desenvolupant una intensa activitat a favor de la Segona República Espanyola i també a favor dels jueus que, fugint dels nazis, arribaven a l’illa caribenya. El seu darrer país de residència, des del 1943, fou Mèxic on els seus fills es van fer un nom al cinema d’aquell país. També ella participaria en dues produccions cinematogràfiques espanyoles; les seves visites a l’Espanya franquista foren, però, molt esporàdiques. En una d’elles, el 1953, participà en un cicle d’art contemporani al Círculo de Bellas Artes de Santa Cruz de Tenerife.

Els darrers anys va continuar la seva activitat periodística, col·laborant a Excelsior, de Mèxic D.F., ciutat on moriria el 1976 amb 93 anys. L’epitafi de la seva tomba (imatge de dalt) són uns versos de Neruda (Mercedes Nieto… enérgicamente sola, urgentemente viva).

Per acabar, un poema seu:

Grilletes en los pies, venda en los ojos;
Prohibidas la acción y la palabra;
En las puertas fortísimos cerrojos
Y castigo ejemplar al que las abra…
Podrán tu cuerpo aprisionar feroces,
Tu boca amordazar como a las fieras,
¡pero no te podrán quitar los goces
de pensar y adorar lo que tú quieras!

[Informació extreta de Viquipèdia; imatges: canarias7.es, loquelaspiedrascuentan.blogspot.com i mujeresquehacenlahistoria.blogspot.com]