VIA A VIA

Remenant papers, m’apareixen dos retalls d’El Temps, un del 1993 (trenta anys de res) i l’altre del 1998. Són dos articles del periodista Xavier Duran i tracten ambdós de la relació entre literatura i ferrocarril. Hi destaca com l’aparició d’aquest revolucionari mitjà de transport al segle XIX suscità reaccions contraposades en coneguts escriptors de l’època. Per exemple, Victor Hugo (dreta), a Les Misérables (1862) descriu un revolucionari que creu en tots els avenços del moment (el ferrocarril, juntament amb la cirurgia indolora, la fotografia, el telègraf o el globus dirigit), ironitzant així sobre aquells que els consideraven utopies irrealitzables; com es pot comprovar, totes han tingut un recorregut prou satisfactori en segle i mig. Per contra, el seu contemporani Gustave Flaubert es reia dels que prenien la locomotora com un element líric. De fet detestava el nou mitjà de transport: “al cap de cinc minuts [de pujar-hi] ja començo a udolar d’avorriment”. Li provocava nàusees (en deia la colique des wagons). Unes nàusees que no li impedien prendre el tren cada vegada que necessitava trovar-se amb la seva amant Louise Colet, com Duran explica detalladament.

És sabut que el ferrocarril fou rebut amb tota mena de suspicàcies per diferents sectors socials. George Eliot (esquerra), a Middlemarch. A study of provincial life (1872) descriu la vida d’aquesta fictícia ciutat anglesa dels Midlands. D’entre molts altres temes tractats, apareix l’arribada del ferrocarril a la zona i les reaccions que suscita: “Les vaques perdran les cries” o “perjudicarà la terra i, a la llarga, la gent pobra”, opinions combatudes per altres que “s’acaraven a un problema conegut per qualsevol persona que hagi mirat de raonar, en èpoques d’obscurantisme i sense la col·laboració de cap miracle”, reflectint així l’enfrontament entre tradició i progrés característic del segle XIX.

Si parlem de literatura i trens hem de fer forçós esment a La bête humaine (1889), novel·la en què Émile Zola evoca el món del ferrocarril i en concret el de la línia entre Paris-Saint Lazare i Le Havre. L’escriptor naturalista coneixia prou bé aquest mitjà, ja que vivia a Medan, al costat de la via. La línia serà l’escenari de fets dramàtics, tant a l’interior d’un túnel com a un lloc imaginari, anomenat Croix-de-Maufras. El protagonista, Jacques, és testimoni d’un crim quan veu a través dels vidres d’un vagó “un home que en subjectava un altre caigut en un banc i li clavava una navalla a la gola”. En ocasió de l’accident ferroviari que té lloc més endavant, Zola “humanitza” en certa manera la màquina, cosa que dona sentit al títol de l’obra: “i la pila de ferro, d’acer i de coure que deixava allà aquell colós destrossat, amb el tronc ferit, els membres escampats pel voltant , els òrgans inutilitzats i trets a l’exterior, adquiria l’espantosa tristesa d’un cadàver humà”.

Hem fet incursions a les literatures francesa i anglesa, però ens falta la nostra i també en tenim exemples. La novel·la Pilar Prim, de Narcís Oller, comença en una estació de tren. El viatge que emprèn el protagonista en aquest mitjà de transports no li dóna gaires satisfaccions. El fum de la locomotora afecta als passatgers “omplint-los l’olfacte d’olor de sofre i el paladar de gust de tinta” mentre que la velocitat del tren fa que la visió del paisatge (en concret el castell de Centelles) sigui fugissera, emportada pel vent, “com el temps se n’havia endut, abans, les realitats de sa força i de son destí”. Suposem que el tren anava (encara) més lent que ara.

A L’hereu Noradell (1889), Carles Bosch de la Trinxeria traça un paral·lelisme entre home i locomotora, en la línia de la “humanització” que Zola plantejava a la ja esmentada La bête humaine, del mateix any: en el moment de la marxa d’un personatge “lo xiulet estrident de la locomotora, xiulet despiedat, inhumà, que esqueixa lo cor, los separa”, mentre que el dia del retorn “lo xiulet de la màquina ja no és estrident, al contrari, s’ha tornat sonorós, suau… commou i augmenta los glatits del cor”.

Al segle XX els trens ja estarien plenament integrats a la quotidianitat i, literàriament parlant, servirien no com a protagonistes tecnològics sinó més aviat com a escenaris de tot tipus de ficcions, com per exemple Strangers on a train, de Patricia Highsmith, o Murder on the Orient Express, d’Agatha Christie, portades després a la pantalla amb gran èxit (en vam parlar en aquest bloc, aquí i aquí).

[Bibliografia citada: Xavier Duran: “Velocitat i literatura”, El Temps, 6/9/1993, Xavier Duran: “Quan la literatura anava sobre rails”, El Temps, 2/11/1998; imatges: Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!