Les copes de conyac xerren pels colzes i increpen el vell, que celebra les derrotes dels anys imaginant les cuixes de les mosses que el miren amb l’oi al cor. La mar és l’esperança, clama el mariner que passa les nits damunt les maromes cedides al desús, i el guàrdia municipal que li ho tolera
Va fer bo, ahir. El dia convidava a anar ran de mar per oferir-hi els col·lapses i altres matadures que fan de rostes al brou de la quotidianitat dels dies feiners. La Colònia de sant Pere és un bon lloc per abocar-hi les pesantors de l’esma: se’n fa càrrec just veure’t i amb una diligència
Ahir horabaixa, a Petra, es varen fer els darrers relleus de la flama de la llengua. Així, l’acte final del Correllengua 2010 coincidia amb la clausura de la XXVI Trobada d’Escoles Mallorquines. I per acabar de fer gran la festa, es lliuraren a Mallorca els Premis Sambori, un concurs literari nascut a València per incentivar
Vaig néixer a Bunyola, a l’indret conegut per ca na Vidre, ja fa molts anys. Diu ma mare que per néixer no vaig necessitar ni la comare ni el metge: mentre pujaven a ca nostra, vaig decidir avançar-m’hi sense reparar en les conseqüències. Com ara, en això he canviat poc. Fa molt, que vaig adoptar
Els enyors hi sobren: no és bo que ocupin cap lloc en l’habitacle vitrallat de la memòria quan, d’imprevist, la reconvertim juganerament en una història que va de grapes. L’enyor és una llàgrima silvestre sense sang ni sanglotada; un cop sec a l’estómac de l’aire esquiu paridor de migranyes. I també la renúncia a escometre
Les notes deixondidores del pifre precedeixen l’esclat de l’alba, que avui sembla que vol estellar els rocs i omplir-nos les orelles de grava per millor sentir els crits exultants de la runa. I debades cercam el cau del pifoler per rompre-li la cara. Com cada dia, ens tornarem a exposar al plom dels paràsits i
Just veure la claror, amb un peu a fora, ha aixecat la mirada i ha provat d’esbossar el record d’alguna oració de quan era menut. Ho havia promès a n’Aina que, des que el tancaren, li ha escrit cada setmana, sense faltar-ne cap. Cartes a l’antiga d’una samaritana espiritualment encisadora que conegué al centre on
Si és probable que tot estigui dit i que el sentit i la bellesa rau en les distintes maneres de dir allò que repetim inconscientment -sense parar esment en els deixants- és més que segur que no tot està sentit ni encarnat, i encara molt menys expressat amb els gests i les paraules que exigeixen
El Correllengua de Mallorca, en la seva sisena convocatòria, començà el 17 d’abril a Lluc i acabarà el proper dissabte dia 8 a Petra coincidint amb la clausura de la XXVIena Trobada del Moviment de les Escoles Mallorquines. Així, les dues flames (Miquel Àngel Riera i Miquel Bauçà) hauran passat per més de seixanta pobles
No val la pena alar les humorades ni esbrossar a consciència els cups i els cellers, silents i secs, dels vocables si no aviam abans l’enteniment. És el seny qui ha d’evitar la renúncia a mirar descaradament els ulls de l’estupidesa que vol sembrar canyamels a les basses llimacoses que han format les baves de
Fa trenta-un anys que l’Obra Cultural de Búger recuperà la Festa del Jai, una celebració que venia de lluny i que la Guerra i la conseqüent -i blasmant i sangonosa- dictadura arraconà com tantes altres manifestacions que exalten el caràcter de Mallorca. La celebració recorda l’al·lotea bugerrona que, a l’hort de Cas Pobil, anava a
Estava tan atabalat, se sentia córrer tan de pressa la sang, que frisà de prendre el bolígraf que permanentment portava a sobre, en el butxacó de la camisa, per convertir en mots la saturació de capteniments i consideracions que convertien el seu cap en formigonera d’embulls. No tenia cap camisa sense butxacó i si per
En no ser perseguit de claustrofòbia, no tem en excés les ressonàncies magnètiques, tot i que la seva incomoditat em posi a mil, naturalment. El dolor permanent a l’espatlla esquerra i que varia d’intensitat depenent de la posició que adopti, m’ha portat a fer-me’n una. De la darrera, deu fer més de deu anys per
Les primaveres ja no esperonen revolucions, i n’anam ben mancats. Ho expressa amb una claredat estabornidora el motocultor de l’any tirurany cent mil vegades apedaçat, que remena la terra de l’hort sense frisar gens, ans al contrari. Porta les seves peces lligades amb vencisos com si fos una garba rogent i tot ell és una
Talment com ho fa déu amb l’escriptura, convé que tirem dret resseguint les marrades i els meandres oberts en terra per la mà de la misèria. I que en lloc d’obrir balcons i finestres als panorames, deixem que ens inundin ells les obagues cel·les resclosides que han passat de generació en generació. Si no ho