Prevaricació, suborn, apropiació indeguda, malversació, falsedat documental, tràfic d’influències, blanqueig de capitals, delicte fiscal i electoral. Aquests són els nou càrrecs que s’imputen a Jaume Matas. N’hem de seguir presumint la innocència, com a bons defensor de l’estat de dret, però tan malament ho hauran fet els fiscals perquè cap d’aquests nou delictes es demostri?
El llibreter Marçal sempre va voler fer honor al seu homònim poeta romà, amb les seves puntes de sorna i crítica a tot i a tothom. Es vanava d’anar sempre contra corrent perquè era l’única manera, deia, de sentir la carn alçurada, és a dir, viva. En Marçal havia estat capellà i n‘havia sortit quan
Vaig veure Shutter Island, ahir, i he de dir, sense preambular gens, que mai una tireta m’havia fet parar tan boig. Des dels primers compassos, aquell esparadrapet sobre la cella esquerra de Leonardo DiCaprio es convertí en una mena de fanalet per no errar el peu -ni l’aplom del trepà- en aquesta immersió en el
Segons veig, avui és sant Martí; o un de tants, potser. El d’avui és el de Braga, veig al calendari que presenta el santoral català. En conec pocs, amb aquest nom, però en reparar en què avui fan festa –molts d’anys per tots- n’he recordat un de memorable de quan era menut. Forma part d’aquests
Ahir, havent dinat, quan estava a punt de prendre el son de la migdiada, del cancell estant d’aquest estat en què tot és remorós i extremadament plaent per vaporós, un xum-xum compassat i greu, gravíssim; un martelleig sord que feia mal sense deixar marca em sacsejà el cos gairebé en suspensió, atacant acarnissadament el diafragma.
Fa uns dies, el senyor Simón Gornés, diputat menorquí del Partit Popular al Parlament de les Illes Balears, digué que “la llei de normalització lingüística [a les illes] havia fet més mal que bé” (http://www.laveudemallorca.cat/?url=infoNoticia.php&id=622). I, per si no n’hi hagués prou, afegí que el seu partit seguirà “denunciant el mal ús del català, les
Rebostejant per l’animalada de papers per desar, en un dels arxivadors que comencen a ser niaró de peixets (Lepisma saccharina) he retrobat les notes preses en una conversa molt sucosa que vaig tenir fa anys (m’esgarrifa la seva traducció en dos nombres) amb un carter de l’antiga escola, Genís Maluquer, l’intel·lectual, com era conegut entre
Era el sol en posta, aquella mitja taronja aclaparadora, rotunda, que m’omplia la pensa d’el·lipsis i d’estels esquius; d’universos amb cossos estel·lars apagats, d’atols eixuts. Els diumenges, a vegades, tenen això: en trencar avesos i rutines, la seva mandra impostora et fascina, t’estova, i, així d’estopejat, en caure l’horabaixa, series capaç de jurar que la
Altius, reduim els diccionaris a la infamant condició de caixes d’onomatopeies, tot defugint el compromís en ferm de les esdrúixoles. I ens caldria engarjolar les paraules per sentir, nítids, els planys dels udols, l’angoixa d’un crit desatès, estèril. Cal callar només per fer-nos sentir, per demostrar nítidament i clara que percaçam la paraula totèmica, la
Deia que sols aconseguiria ser quelcom si anava arreplegant tothora detalls de llum. Padrastres, deia amb aquella veu de cavorca que ho omplia tot, d’aquesta vida de colors sempre nova, sempre sàvia, sempre a punt d’escometre’t per comprometre seriosament la mirada vera i nítida. No es cansà mai de manifestar que volia ser quelcom menut
En el congrés del Partit Popular de les Illes Balears celebrat el passat cap de setmana, Joan Flaquer, que en presidia la mesa, en començar la presentació dels resultats electorals en català, va ser escridassat per un grup de congressistes que li exigien que parlàs en espanyol. No consta que Flaquer s’hagi dirigit a l’Oficina
Quan les paraules no fan més que nosa entre dues veus enrugides que reneguen, l’estupidesa fa llepadits del coneixement. I l’absurditat –talment un santbernat obès- ofega la cel·la monacal de l’eufonia. Acceptem que la parla no acaba d’ajustar-se ni a les necessitats ni als glatiments humans. Per a aquests vertebrats amb ínfules d’excel·lència i les
Casimir fa set anys que va de rota batuda. Diu que una dona, jove en el seu moment i espectacular, n’és la causant.. Se n’enamorà com un adolescent. Perr ella deixà l’esposa i els dos fills, i quan se n’adonà l’havia plomat deixant-lo a l’estacada enganxat a l’alcohol i esporàdicament a la cocaïna. Té cinquanta-nou
El vent apropa els lladrucs dels cans sobergs que volen ser udols de llop amenaçadors. Mostra els ullals, el vent, tot espantant els jardins que començaven a florir i despentinant la testa dels estugosos que es fan els desmenjats amb talent. Hom diria que la nigulada que repta el sol presenta les carasses dels indesitjables
La insòlita beutat de la tristesa asseca la boca abans de besar la tova emoció de la intempèrie. La tristesa és la matèria grisa i prudent dels desvaris de la sang que voldria seguir nodrint quimeres sense l’amatença constitutiva de les venes que li fan de llitera. La tristesa hauria de ser xerraire i no