En no ser perseguit de claustrofòbia, no tem en excés les ressonàncies magnètiques, tot i que la seva incomoditat em posi a mil, naturalment. El dolor permanent a l’espatlla esquerra i que varia d’intensitat depenent de la posició que adopti, m’ha portat a fer-me’n una. De la darrera, deu fer més de deu anys per unes cefalees que han minvat amb el temps però que no han desaparegut del tot, en recordava, més que res, l’angúnia de sentir la curvatura del cilindre a quatre dits mal comptats del nas i no poder pràcticament ni parpellejar. I les dificultats per controlar la sensació d’opressió. Aquest pic, no he passat pel tub però a quatre dits del nas tornava a tenir una placa enorme gens agradosa que no em deixava bategar.
Hi havia d’estar vint minuts, ajagut, sense moure gens el braç esquerre si no volia esgarrar la sessió. Mantenir els ulls oberts no m’ha anat gens bé –la grisor agressiva d’aquella mena d’aleta d’ovni m’aclaparava- i si mantenia els ulls clucs m’exposava a dormir-me. En conseqüència, se’m podia escapar qualque ronc –dormir d’esquena ho propicia- que ves a saber si interferiria en els resultats de la tècnica analítica. D’altra banda, la calipàndria de dissabte passat no ha cessat, encara, i adesiara m’obliga a tossir.
Així les coses, tot i no ser claustrofòbic, aquella immobilitat absoluta i vigilada per distints sons i freqüències esdevenia el pitjor dels turments possibles. Per què no ens ensenyen a dominar situacions així d’agressives, abans d’abocar-nos-hi?
Esperonat pel temor de no fer el ridícul més espantós, he aplicat a la tensió del moment una tècnica infantil: comptar; comptar aquells sons estranys. M’ha estat difícil calcular els sons metralladors, que he substituït pel compte mental dels segons. Ben aviat, però, m’he descomptat.
He obert els ulls i m’he tornat a trobar amb aquella amenaça grisa que escopia cap als costat la llum de neó zenital de l’estança circular. I he tornat a aclucar els ulls. I immediatament he provat de veure’m des del lloc de comandament que ocupava l’al·lota que m’ha col·locat.
Probablement ella -que cada dia en deu veure uns quants, de clients abillats com anava jo- no en deu fer cas, però devem fer planta, amb calçotets, la preceptiva bata verda de fibra i els mitjons negres, en el meu cas. Redéu, quina fila!
I just en el moment que anava a fer la mitja rialla per celebrar la bretolada, la gargamella m’ha sol·licitat una estossegada. No, de cap manera que, tirant pel baix, ja duc més de la meitat del temps previst! Per un moviment reflex, he engolit saliva per apaivagar la coïtja anant prou alerta a no moure gens el braç esquerre.
Molt bé, situació crítica controlada. I a seguir contant. En arribar a cent, plegava un dit i tornava a passar a l’u seguint el ritme d’aquells remous amenaçadors. I mentre contava, intentava explicar-me com era que aquella aleta d’ovni sense cap obertura em veia fins al moll de l’os. Per quina mena d’art màgica un so es convertia en ull; com era que aquella simfonia maldestre de sons metàl·lics fotografiava el mal de l’espatlla.
Arribat als sis-cents seixanta, en sentir que tenia ganes d’orinar, m’he tornar a descomptar. Contra això, res no hi podia fer; com a molt intentar que el metabolisme quiet com l’aire abans de la nevada comprengués que orinar, just en aquell moment, no era possible i que de res serviria la seva reclamació. I en plena discussió amb la bufeta, altre cop les ganes de tossir.
I vinga a crear saliva per apaivagar la coïssor. I la pixera que insistia; i jo que ja no sabia per quin nombre anava. I a punt de cridar basta, s’atansa l’al·lota atenta que em diu que ja està. I jo que corr a demanar-li on tenen l’excusat. I me n’hi vaig corrents, deixant al vol la bata verda, fet una falua infantilment ridícula.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’he sentit totalment identificada. A totes les ressonàncies que m’han fet he seguit si més no les mateixes tècniques com tu…i també he hagut de controlar mentalment les picors inoportunes que et peguen quan saps q no et pots moure. El tema de la bata, sí que és cert que a vegades pot arribar a ser fins i tot humiliant però no tant com sortir d’urgències de Son Dureta amb un llençol blanc tipus “pareo”, a l’estil romà, asseguda a una cadira de rodes i una cama embenada de dalt a baix, com si fos una pota d’elefant. No té perdó!