marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

10 de maig de 2010
0 comentaris

RAN DE MAR NO HI CAP LA FRISANÇA

Va fer bo, ahir. El dia convidava a anar ran de mar per oferir-hi els col·lapses i altres matadures que fan de rostes al brou de la quotidianitat dels dies feiners.

La Colònia de sant Pere és un bon lloc per abocar-hi les pesantors de l’esma: se’n fa càrrec just veure’t i amb una diligència poc freqüent, sobretot si t’atanses a la cala de na Clara. En un sospir ha reconvertit  en plàncton les tumefaccions de l’ànim. Comença a rebre els estadants temporals i passavolants, la Colònia, per la qual cosa les cases s’obren de pinte en ample perquè la calidesa de l’aire del maig més favorable s’emporti l’olor de tancat.

L’hivern passat ha estat especialment inclement i els efectes dels temporals han deixat petja a Cala los Camps, diuen. En el passeig sovintegen les bicicletes d’infants amb màniga curta o sense camisa i gent coneguda que no perd de vista la mar seductorament emmirallada.

Amb ells, amb els coneguts, no pots deixar de  comentar el grau de lletjor de les noves construccions i la  pèrdua lenta del caràcter que fins no fa massa anys impregnava totes les raconades colonieres. I tanmateix, malgrat tot, a pesar de la golafreria fronterera amb la cobdícia i de l’augment significatiu de nous residents i altres badocaires, el cap de Farrutx segueix encomanant temperància.

Sense frisar –ran de mar no hi cap la frisança- no és possible no fer cas a les converses que t’arriben segmentades, la majoria, com els escapçalls de la que mantenen sis vells –cinc dones i un home- que deixen palès que Montecarlo no té res a fer devora la bellesa sublim de Mallorca, sobretot la façana marítima de Palma presidida per la Seu i l’Almudaina.

La claror de les tres, havent dinat, convida a seure de cara a la badia i a donar-te a la becaina. Et desengafetes del món provisionalment i en aquest estat gairebé letàrgic creus fermament que la pau i altres desigs llargament cobejats encara són possibles.

Prendre la carretera oficialment coneguda com la Ma3330 (la que va de la carretera d’Artà a Alcúdia, la Ma12, a Petra) és acabar de fer gloriós un diumenge qualsevol de primavera. El camí es fa acompanyat tostemps per les roselles, que omplen les voreres i entatxen de vermell intens la verdor predominant, i pels ciclistes forans proveïts de GPS i de bon poder adquisitiu.

El camp presenta la bellesa pujada de to i les basses que queden de les darreres pluges encara el fan més esplèndid. És en instants així viscuts en indrets d’aquesta mena que penses que la folgança no pot ser mai la mare de cap vici.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.