marginàlies

Les primaveres ja no esperonen revolucions, i n’anam ben mancats. Ho expressa amb una claredat estabornidora el motocultor de l’any tirurany cent mil vegades apedaçat, que remena la terra de l’hort sense frisar gens, ans al contrari. Porta les seves peces lligades amb vencisos com si fos una garba rogent i tot ell és una crosta de sutja i carbonissa. Espetega compassadament, sense perdre calada, amb la fermesa de la vellura que poques ganes de marxar té.

Els clavells que altre temps es feien en els seus canons, ja no tenen tirada pels fusells i no precisament per escassetat d’armes de foc. La mandra ens cobreix de glòria i estultícia; escriure-ho i tot ens fa peresa. Fins i tot passam olímpicament de cercar claus ardents per enganxar-hi en darrera instància -o in extremis- la peremptorietat dels béns comuns, que deixam que es podreixin.

Aquí seguim la màxima del fot qui fot i viva el rei. Ens han convertit en carn de canó i espoli a l’engròs, i com a resposta sols en feim befa: mai no passarem comptes amb els furtadors i lladres perquè en paguin la culpa, car ens han demostrat que la vivor no neix del seny, sinó del tranc a pispar carteres i  dignitats. Qui tem fer el ridícul passa per covard i qui més histriònicament i de falset crida, és  proclamat gall del corral mediàtic. Riem les pallassades i escridassam el pallasso. Anam amb les sabates girades de peu i ben alerta que ningú no ens ho adverteixi, que arribarem a les mans. Les primaveres darrerament només passen gust de fustigar els al·lèrgics i els trastornats.