No val la pena alar les humorades
ni esbrossar a consciència els cups
i els cellers, silents i secs, dels vocables
si no aviam abans l’enteniment.
És el seny qui ha d’evitar la renúncia
a mirar descaradament els ulls
de l’estupidesa que vol sembrar
canyamels a les basses llimacoses
que han format les baves de l’avolesa.
Perversament o curulls d’innocència,
ablaniríem el temps a galtades
per entremaliat i punyeter-amb
l’excusa que enlloc no té aturall,
quan som nosaltres que alçam xalocades
batent tothora la perplexitat
i la ràbia d’acumular anys
sense fer volar les inquietuds.
I el temps, ben a pler amb l’eternitat,
se’n fa trons de les nostres beneitures
de voler ser déus sens un univers,
sens éssers a punt de creació.
Només se li nota una mica d’ànsia
-al tremp xalest del temps omnipresent-
quan veu encabritar-se la tendresa
pels serradells de les emocions
que tant ens costa guanyar i que són
els únics panorames que podrien
acarar-se amb dignitat als seus ulls.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!