Haurien d’imperar més, les roses i els llibres. Avui prenen alguns carrers, unes i altres, però tanmateix continua costant que penetrin en les cervelleres i els sentiments dels homes –i de les dones, per no exasperar segons qui. M’he fet amb els llibres que volia i la rosa en una llibreria palmesana noblement suburbial –o
¿Sents com respira, el jardí, aliè a les bafarades de podridura i a tot allò que es fa avorridor? ¿Notes l’alenada fonda i humida dels tarongers urbans que protegeixen les falgueres? ¿I com la piuladissa de l’ocellam, orquestrada per les oronelles i les falzies, penetra en l’aigua nova de l’estany i entabana la parella de
Diumenge passat, a Lluc i coincidint amb la trobada de socis de l’Obra Cultural Balear, s’inicià el Correllengua 2010 amb l’encesa de la Flama de la Llengua, que vol simbolitzar la vitalitat del català. Una torxa que, des del 17 d’abril al 8 de maig, passarà de mà en mà, de generació en generació i
Baten el cel d’oprobi les ones oceanes. L’aire cau en picat i s’estimba penya-segats avall per ofegar la seva incandescència a la mar ulcerada. Llengües de foc trenquen la barrera del so i espanten els escurçons que esguarden els sepulcres dels prohoms que instauraren la pietat com a norma bàsica de convivència. El cobalt s’ha
Les margalides del gerro que vesteixen la taula del menjador, me miren desafiadorament. S’han badat i totes planten el seu esplendor casolà com si fossin les ames del prat. Amb tanta rotunditat senyoregen l’estança que hom diria que tenen els ulls de moix i sembla que volguessin mufar com els braus. Tanmateix, es queixen d’abandonament;
L’erupció de l’Eyjafjallajökull ha posat de manifest que cal prendre en consideració la parusia. I que l’espectacularitat del seu git de cendres fotografiat des de tots els caires, per molt que es pretengui, no amaga la rotunditat de la seva advertència: res no hi ha més fràgil que la supèrbia del mascle alfa. Compromet els
Els socis i amics de l’Obra Cultural Balear ens trobarem avui a Lluc per celebrar l’inici del Correllengua i la clausura d’una de les campanyes més exitoses de la seva història, que s’encamina cap al cinquantenari: “Un cafè per la Llengua”. Després de recórrer durant més d’un any l’illa de Mallorca, de visitar la resta
El cafè fumejava de valent, a les sis del matí, i se’l mirava amb atenció múrria, com si d’aquella mena de pilar de baf n’hagués de néixer qualque Aladí amb tres desigs a satisfer. Li agrada esperar de dret la claror nova de cada dia, acabat de dutxar i amb la xicra del cafè a
Sortí de la reunió estomacat, com si hagués participat en una mena d’orgia de mandra: tres hores de parlar sense dir res amb tretze llepafils ociosos per decidir que ja es decidiria sine die. Caminava ben entrada la mitjanit pels carrers acostumats que no li presentaven ningú, cap ombra ni cap soroll desconegut; cap símptoma
El sol d’abril agradeja a les mascotes. El pare novell surt a l’eixida amb sa filla en braços i li vol mostrar la moixa, que rep tota agraïda la mica d’escalfor del migdia. No té temps per veure res, sa filla: no tenir l’any encara és garantia de suprema innocència, però son pare en té
Tot comença amb la dita “qui mal vol a ca, ràbia li alleva”, que em diu telefònicament un amic comentant no record quina bestiesa. L’amic no és baleàric –ni de les Illes ni seguidor de l’Atlètic de Balears- i digué l’adagi amb la mateixa naturalitat com si en comptes de “ca” hagués usat “gos”. És
El tren solca molt lentament la badia cap a un destí desconegut carregat d’enveja de pobre i de bona consciència de ric. No deixa solc ni remor d’acer. El maquinista en funcions de capità mercant xiuxiueja la cançó que fa: “El farcit no salva l’albergínia ni la pregària el coll del virtuós. Una llàgrima no
Parlava anit amb un amic professor d’institut de l’allau de dificultats que assetgen els instituts i escoles públiques de l’illa. Des de la poca empena –o clarament desatenció- de les administracions públiques que han de garantir, de primeres i elementalment, unes instal·lacions òptimes i dignes, passant pel desconcert dels infants estrangers que s’incorporen ben avançat
Espanta el dany de qui canta la mustiguesa de la rosella que ennobleix la veu de qui calla i fa lloc a la follia en el recer de la intempèrie. Els ulls clucs fan d’alimara a les mans que repassen els cossos en desig i amortallen la remor de l’aire
Seu a la taula de sempre, al bar que sembla seu de tant freqüentar-lo, mirant la plaça com si fos la mar plena de veles llatines. Em cal retenir com més bellesa millor perquè la memòria deixi de passar ànsia, escriu en el bloc que sempre l’acompanya. I segueix: cal que vessi, la memòria, que