marginàlies

Just veure la claror, amb un peu a fora, ha aixecat la mirada i ha provat d’esbossar el record d’alguna oració de quan era menut. Ho havia promès a n’Aina que, des que el tancaren, li ha escrit cada setmana, sense faltar-ne cap. Cartes a l’antiga d’una samaritana espiritualment encisadora que conegué al centre on ha residit els darrers anys; cartes de lletra clara i espaiosa, formalitats en estat pur, gens sentimentals, però que llegeix un pic i un altre perquè l’entabanen. Mentre les llegeix treu el record de la cel·la i reviu l’aire que corre enllà del penal, tot enyorant l’embatol que voldria que s’endugués l’atmosfera que solidifica l’agresa dels condemnats.

Operen el pare de n’Aina, avui matí, una intervenció delicada que, a més de mà de metge, en requerirà d’altres no tan mundanes, li ha dit ella a la darrera lletra rebuda. Se’n sortirà, pensa per ell, tot i que la  capota de niguls que vessen de la mirada anunciï pluja.

Surt per fruir el darrer permís de cinc dies. Dimarts tornarà a entrar i sis dies després recobrarà la llibertat en haver complert íntegrament la condemna per agressió a sa mare. Trenta mesos i dies de reclusió per apallissar ferotgement sa mare ja fa deu anys.  D’aquella nit infernal en voldria recordar els detalls més insignificants, però només hi pot veure molt de suc i encara més dosis letals d’estimulants i altres narcòtics. A ca sa mare, aquella nit, només hi veia, diu, una mena de bosc de caseres i moles d’abelles que l’empaitaven. I que començà a espantar-les perquè no li omplissin el cos de fiblons. I com més feia voltar les mans com si fossin pales de molí, més ensordidor sentia el seu brunzir foll. Tot cessà de cop, abruptament, no sap com. I en despertar, no era a ca sa mare, ni el rebia cap mortaldat d’abelles. Es deixondia en un solar buit, pres per les males herbes i altra brossa, no molt lluny de ca sa mare, tot esgarrinxat i amb els nusos dels dits ensangonats. Molt atordit volgué retornar a ca sa mare, però l’aturà un cop de puny al nas d’un veí que li desitjà la mort per voler matar una santa dona.

Del cop ençà –que li destrossà el septe nasal- no ha provat ni l’alcohol ni cap estupefaent. Completà a pèl la deshabituació, com a purga per estomacar sa mare, en el centre assistencial que ja considera la seva llar i en el qual portava –i seguirà portant- vida monàstica. Mica en mica reconduí la seva vida mòlta i quan més a to es trobava, hagué d’ingressar a presó, vuit anys després dels fets pels quals se’l jutjà i condemnà severament. Tanmateix ho donà per ben rebut: per ventura allí, a la presó, al marge de tot i al límit de la seva resistència, aconseguiria recordar els detalls que li falten per completar aquella nit de follia i sang en què confongué sa mare amb un esbart d’abelles.

Diu que el que més enyora és xerrar, perquè a la presó li costa molt. Desconfiat de mena, ho fa poc perquè així prevé malifetes, sosté. Patir epilèpsia considera que ha jugat a favor seu: tres atacs  advertiren els del seu mòdul que en ell hi podia créixer la llavor del diable, i així infongué un cert temor. I  quan ho diu posa cara de trastornat i de seguida riu per deixar a la vista els dos claus que encara conserva.

Abans d’anar al centre demana per veure la mar. No és que l’enyori: no ha estat mai mariner i la darrera  vegada que hi nedà va ser el dia que va fer la primera comunió. Però de fa uns mesos, hi somnia molt, amb la mar. Uns cops la veu embravida, d’altres la solca amb barca, uns altres la mira atentament d’una  cala estant. I ara sent la necessitat de trepitjar l’arena perquè no pot oblidar un dels somnis que més l’han aclaparat en sa vida: ell, tocant una melodia corprenedora amb l’acordió –i ni s’ha sentit mai atret per la música ni coneix gens la mecànica d’aquest instrument- camina lentament de l’arena cap a l’aigua. S’hi va ficant poc a poc fins a quedar cobert. I així i tot, segueix tocant l’acordió i interpretant la melodia que es fica com l’agulla de la xeringa. I es despert gens sobresaltat i amb mitja rialla.