marginàlies

Vaig néixer a Bunyola, a l’indret conegut per ca na Vidre, ja fa molts anys. Diu ma mare que per néixer no vaig necessitar ni la comare ni el metge: mentre pujaven a ca nostra, vaig decidir avançar-m’hi sense reparar en les conseqüències. Com ara, en això he canviat poc. Fa molt, que vaig adoptar aquest detall del meu naixement com a llanterna per guiar-me per aquest estimbori tan desendreçat que és la memòria. Val a dir que per als bunyolins i orientals –la gent del llogaret d’Orient, s’entén- un estimbori és un “sostre fals, dins una habitació, per a estojar-hi coses de poc ús”, com indica el Diccionari Alcover-Moll. 

I si a mi em costa poc activar records, la vila de Bunyola m’ajuda molt perquè la nostra particular línia de cel és majestuosa, commovedora i, sobretot, immutable en ser traçada per serralades, penyals i puigs. Més que una línia, per això, caldria parlar de cercle, perquè Bunyola s’asseu en una vall i a la falda d’Es Castellet, el pujol emblema perquè és a tocar de per tot i bo de fer pujar-hi. I quan hi ets,
pots contemplar la vila a ull d’aucell i exclamar, com ho faria un cronista oficial educat a l’antiga, que el marc natural bunyolí és incomparable. Per als bunyolins, però, veure ca nostra des de l’aire és una fiblada al sentiment o a l’emoció. Per mi, segueix sent tan corprenedor, atalaiar el meu poble des d’aquest setial, com recordar les rondalles que, a la seva falda, ens contava mossèn Miquel Lladó i Ayarte, un campaner bo i de bé que m’omplí d’estels la infantesa.

Als peus d’Es Castellet, precisament, a la part més encimellada de Bunyola, hi vaig viure els meus
primers deu anys. Del carrer Nou amunt fins al Racó, i de ca na Sili fins a Can Far, vet aquí la geografia física de la meva vida de criatura. Un escenari poc tocat avui –no hi falta qualque nyap insultant, és cert-, raó per la qual tot són llocs per al record. Conservant-se pràcticament igual com el vaig viure fa gairebé una eternitat, cada pujador, cada clastra, cada racó em presenta una persona,
un fet, una ocurrència: aquí em vaig xapar una cella; allà, fent voltar la lletera, n’hi hagué per tot, de llet; allà deçà aquell o aquella feia aturada; tirant amb la germana major pel carrer del Sol, pessigàvem el pa per menjar-nos un poc de molla, fent sulfurar mumare… Seguint aquest tirany memorístic, no cal esforçar-se gaire per fer present qui ja no hi és, totes les persones que deixaren empremta en l’alè i en el paisatge.

De tot aquest àmbit geogràfic en destaca la clastra de Son Trobat, cals padrins materns; un lloc i una casa que encara avui venturosament formen part de mi i jo d’ells. En aquesta clastra obradora de prodigis i d’una bellesa aclaparadora me bastiren com som. La vaig sentir sempre com un segon ca meva i per això cada pam de casa és una riera calidoscòpica de vivències. I també cals padrins paterns, al carrer Nou. No puc recuperar la meva infantesa sense que hi apareguin els meus cosins i cosines, i la visita dominical, en tocar l’horabaixa, a ca sa padrina paterna on hi compareixien els set germans de mon pare, els espectius cònjuges i fills.

Així és que la meva infància són les persones, properes o no, que m’inocularen el sentiment de pertinença a Bunyola i a unes nissagues que imprimien caràcter, motiu pel qual havien de ser tan estimades com respectades. I també a fer part harmònica d’una naturalesa generosa en beutat i d’un medi social entercament humà. Per això, en evocar els meus primers anys plenament bunyolins, revisc amb complaença aquell microcosmos bunyolí que ho tenia tot i que tot ho tenia a l’abast. Per molt a prop de Palma que estiguéssim, no la necessitàvem per res, a la capital. De fet, anar-hi adesiara amb el tren de Sóller, per als infants dels inicis dels anys seixanta del segle passat, era tota una aventura. Per això, més que de la meva vida a Bunyola, em plau més parlar de la vila que em va viure la infantesa. Perquè d’aquesta memòria encara en visc.