Talment com ho fa déu amb l’escriptura, convé que tirem dret resseguint les marrades i els meandres oberts en terra per la mà de la misèria. I que en lloc d’obrir balcons i finestres als panorames, deixem que ens inundin ells les obagues cel·les resclosides que han passat de generació en generació. Si no ho feim així, tanta podridura acabarà per pervertir-nos la vera emoció de les paraules. Tanoques, hem fet callar les rialles sense adonar-nos que són l’única arma per fer front a l’estupidesa.
És en matins com el d’avui en què la llum fa una crisi de pànic en veure’ns el nom tan sollat de morques, que hauríem de posar el darrer punt al discurs de tanta descaradura; i travar amb força tanta acuïtat. És cert que la història ens dignifica, però només quan el temps s’inquieta en veure encabritar-se la tendresa pels serradells de les emocions. Sense perdre de vista que la santedat no és el millor camí per recórrer l’espinada de l’home. És com voler encalçar a peu coix la fugida apressada d’un desig o intentar veure l’ull de la mirada amb tot l’empegueïment per binocles. No ens podem permetre ser estugosos si volem respondre, d’una vegada, a la seducció de les quimeres. Tan sols déu s’ho pot permetre emparant-se en els efectes de l’eternitat que l’allibera de les servituds que comporta el desig de voler viure. Proveïts únicament de pudor sols serem a temps de veure les runes del mur on s’estavellen tots els somnis.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!