marginàlies

Els enyors hi sobren: no és bo que ocupin cap lloc en l’habitacle vitrallat de la memòria quan, d’imprevist, la reconvertim juganerament en una història que va de grapes. L’enyor és una llàgrima silvestre sense sang ni sanglotada; un cop sec a l’estómac de l’aire esquiu paridor de migranyes. I també la renúncia a escometre la vanitat del temps cru que fa befa de la nostra clamorosa imperícia a mirar-li la cara per parar-li els peus. És tan urgent armar una intifada contra l’envaniment de tot allò que engarjola i domestica el desig, que no val la pena malbaratar energies plorant amargament el trànsit de la mediocritat o l’absència letal de carícies.