S’atansa el desembre, la darrera passa per cloure un any d’espines i fang, de criminals i de sequera. Acaba l’any amb les espatlles caigudes, desganat i rebaixat o ribotat per la toixesa que imposa el poder de sempre sense trobar excessiva resistència. I per més refotre, escassegen els esclata-sangs impedint que els cercadors puguin presumir
El nombre 155 s’està convertit en el nombre més conegut i més per fer. Sembla que obre moltes possibilitats i cap d’elles favorables a res de bo. Per això, en estar en construcció, ens pot servir repassar els principals verbs que li serveixen de base sòlida. N’hi ha més i igualment substancials, però com a
El soroll d’un tallaungles en el vagó del tren que espera l’hora per partir, no pressagia res de bo. No és el millor lloc per fer aquella feina, pensa el passatger vestit impecablement que té una reunió important que ha preparat fins al mínim detall. Sí que reacciona una jove que increpa qui es talla
La nit, avui, no es precipita. S’estén sense deixar racons amb la lentitud necessària per no témer-la i assumir-la. El campanar es permet un punt d’arrogància i, esplendorós, es retalla en les clarors últimes del crepuscle del barri vell. Els amants, silents, s’amanyaguen i l’ardor del desig embauma el jardinet de ca les monges, que
Els records es converteixen en farcellons de paraules que es llencen de cap al mar sens tenir por del naufragi. Així fan els últims versos del poema que travessa la cinta roja del llibre. El punt indica el sud-est i en eixa direcció no hi ha ningú per girar el full i seguir llegint: Fitadora
Quelcom de mi se’n va amb el desig de pluja, rere els pensaments arriscats dels que viuen lluny de remeis i de la civilitat que rebenta el sossec. El temps recobra el color en sortir de la ciutat encantada de la runa i de la pols de la mendicitat. Quelcom de mi se’n va amb
Demà és la festa del llibre, el dia que aquests compendis de vida i saviesa es tornen carrers de lletres per bé de tots. Que els llibres, un dia a l’any, surtin al carrer per fer-se els topadissos, no vol dir que no n’hagin d’entrar a les cases i a les nostres vides cada dia.
La bona gent no és la millor, car d’aquesta només en trobam a les rondalles i en els llibres, però sí la més necessària perquè solen facilitar la vida als altres i la miren -a la vida- amb la murrieria als ulls, la parla a les mans i la sensibilitat a la pell. De bona
En Gori Mir ha partit aprofitant que el febrer també fugia tot deixant-nos sols amb les seves reflexions i anàlisis. Dol molt veure com se’n van homenots, constructors de somnis, enginyers d’activisme, esbrossadors d’àgores i altres deixondidors de ciència i de consciència. No cal haver-lo conegut personalment per fer-se càrrec de tot el que ens
Proclama l’impresident Bauzà que “Ciudadanos” és un partit d’esquerres perquè proposa apujar impostos i legalitzar les drogues toves, i que “Podem-Podemos” és una formació radical que només cerca rompre el sistema. Dels altres partits que formaren el darrer pacte n’amolla pestes, evidentment, tot culpant-los de l’endeutament que patim. Per tant, segons la conclusió impresidencial, “de
Faig anys ben acompanyat vora el mar que avui no reflecteix la incomoditat del temps tot deixant-se endur per la juguera abissal que cerca llépolament la llum que enyora. S’encresta amb més burreria que força; bat a la mala el rocam que voldria ser penyal i no per fer escuma danyosa, sinó per demostrar a
El músic Josep Vicent acaba de ser despatxat com a director de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears (OSIB). Vicent substituí Salvador Brotons a començaments de l’any 2013, sortida que, igualment, va ser polèmica perquè a Brotons se li va comunicar la destitució telefònicament poc abans de presentar públicament Vicent com el seu substitut. Oficialment
L’inefable vicepresident del Govern de les Illes Balears, Antonio Gómez, digué ahir, tot publicitant els 3,3 milions d’euros que es destinaran a programes d’atenció i acollida per a drogodependents del Projecte Home, que: “sempre hi haurà recursos per donar suport a les persones més necessitades”. No és cert, és clar; és una mentidota pudenta que,
Avui, en l’assemblea setmanal que feim cada dimarts a Can Gazà, hem presentat als residents els grans nombres de la memòria de 2012. Participant de forma tan plena en el projecte, han de ser els primers a saber com aconseguim acomplir els objectius amb les despeses imprescindibles. Les despeses totals fan un total de 142.694,79€,
Les primaveres a Can Gazà són molt generoses en oratges, colors i aromes però gasives en salut. Sovintegen les recidives i apareixen noves xacres que deixen els residents en estat lamentable. I els costa refer-se perquè la vulnerabilitat no perdona ni es pren cap respir. Tanmateix no tot és rampant: n’Ignasi –nom de carrer, evidentment-