marginàlies

Les copes de conyac xerren pels colzes i increpen el vell, que celebra les derrotes dels anys imaginant les cuixes de les mosses que el miren amb l’oi al cor. La mar és l’esperança, clama el mariner que passa les nits damunt les maromes cedides al desús, i el guàrdia municipal que li ho tolera tot li exigeix que no faci escandalera.

Ufanes van les gavines –pensa el pràctic del port- des que han descobert que les deixalles dels abocadors són exquisides. Se les mira amb força condescendència, el ca rater de la fonda, a qui una motocicleta folla li matà la cussa amb qui més millor folgava. L’arbreda desafia el vent i l’arena en  suspensió la memòria dels esclaus que combaten la insurrecció. Si cant no és per celebrar cap alegria,  diu la melodia del músic de carrer en contemplar les dues monedes de la capsa d’havans que li fan de plateret. Dos miserables es barallen per una fulla mústia de lletuga i el moix de la parròquia els pispa  l’entrepà que els ha ofert la filla de l’estanyer, de llagrimer fràgil i bona d’impressionar. El lector  impenitent es caga amb la mare del novel·lista que li ha fet perdre el temps miserablement. I el poeta glopeja absenta mentre ordena mentalment els tres versos que, segons creu, l’han de redimir de la mediocritat.