la pluja, sota el paraigua, és molt més impetuosa: desdibuixa el panorama i desorienta la mirada no obstant, és quan veig ben clar que no som pedra fitera, cap camí no porta on som ni per trescar dins meu hi ha mapes, senderols o llinyes.
Avui és el dia morat, el color que utilitzaven les sufragistes angleses el 1908 i que els anys seixanta i setanta del segle passat adoptaren les dones socialistes com a símbol de la lluita feminista. En un dia així, el de la dona amb totes les extensions, sembla que és indicat fugir del redol que
Clavant la mirada en el rellotge que corona la façana de l’església del poble que viu com un desig intens mai no acomplert, a l’hora en punt del migdia, li retorna feridorament la sensació de tenir, des de fa un temps que no pot concretar, les idees covardes. No creu que aquest sentir poruc paridor
Queda molt de temps la imatge de la garsa damunt l’esquena de l’ovella per molt que no sàpiga que n’he de fer, d’aquesta insistència que no inquieta, ans al contrari. En no ser que vulgui adir-se amb el blau fulgent del cel que ha netejat la serralada perquè es mostri encara més domèstica i acotxadora.
No cal fer escarafalls ni esquinçar-nos la camisa: el president del Parlament de les Illes Balears pertany a un partit polític que voldria abolir les comunitats autònomes -les accepten ara perquè els raporta uns bons dividends- per retornar l’Estat a la uniformitat -i ben uniformats tots- dictada per aquell cabdill per la gràcia de Déu.
Avui fa 102 anys que néixer a Bolonya Pier Paolo Pasolini, que durant 54 anys va dir molt i bé -motiu pel qual molts celebraren el seu assassinat- i no ho acabà de dir tot, malauradament. Per ventura els que el llegim i sentim podríem provar de complementar-ho. Però millor deixar-ho anar i seguir digerint
Fa molt de vent i el seu desfici converteix el cervell en una xalupa dins un tifó, com si vessàs del crani, els regalims s’encrostassin tot d’una i les pensades s’escardassin convertint la matèria grisa en sorral de cristalls. I quan ens han estat favorables, de veritat, els vents? Tant als nostres cossos en desig
Avui fa 80 anys que en Franco el sanguinari va crear al DNI. N’hi ha que pensen que aquest document existeix des de temps immemorials. Per això és bo i fa bé saber-ho; saber sempre fa falta. I saber, precisament, és el que volen impedir de totes les maneres els seus hereus, el del sanguinari,
He vist “Puig Antich. El llibre vermell”, el documental de 3CAT dirigit per Xavier Sanjuan, i he quedat colpit i enrabiat, amb molt de mal cos. Demà farà cinquanta anys que l’assassinaren a les 9,40. Aquell 2 de març de 1974, els meus desset anys només tenien dos dies, i vaig saber de la seva
He conegut el temps dels mocadors d’home de roba i la seva presència hom diria que massiva a les llars i a la vida en societat. Era un complement molt més que ordinari en la vestimenta masculina, raó per la qual se’n solien regalar i eren molt ben rebuts. N’hi havia de moltes marques i,
El 28 de febrer de 1957 era dijous i, segons he sentit a dir, coincidí amb el dijous llarder o gras; no he sabut certificar la data. De tots els sants que avui celebren el seu dia, el més conegut entre nosaltres és sant Romà. No som molt destre en això de cercar informacions internautes
no calen bitàcoles per anar on vol el cos lliurat d’instruccions, camins plans amb retorn segur i epílegs és la insignificança que reclama l’espai d’eufòria que li negam per excessivament eloqüent, el detall desordenat que exigeix el lideratge de la resistència i la imprecisió més expressiva el que ha de fer rebentar el broll de
Rellegint escrits que mai no es donen per acabats, em trob amb un poema que, impetuosament i boja, volia ser -no m’hi vaig posar per poc- una espira de llum o una gota de sang del temps i al final no s’aixecà un pam d’en terra. Tanmateix no el vaig negligir i quedà en un
No se sent res més que el rellotge de l’estança marcant els segons i de seguida penses en un compte enrere, bé sigui per engegar els motors que enlairaran un nau espacial o per aplicar la descàrrega elèctrica que acabarà amb la vida d’un nord-americà condemnat a mort per haver matat una trentena de dones,
Una bona soca amb quatre branques gens fràgils i germinades, curullada per un verd generós que tant potser vegetal com d’encarnadura humana que batega sota un cel molt més que protector i afermada sobre la terra enverdida i entapissada de flors. Així veu la vida el meu preceptor menor i no ha dubtat gens a