marginàlies

No se sent res més que el rellotge de l’estança marcant els segons i de seguida penses en un compte enrere, bé sigui per engegar els motors que enlairaran un nau espacial o per aplicar la descàrrega elèctrica que acabarà amb la vida d’un nord-americà condemnat a mort per haver matat una trentena de dones, quatre d’elles de setze anys. I tanmateix el tic-tac acompanya, evita que el cervell vagi de banda a banda com un isard espantat, insensatament, com el fet de voler seguir el fil de distracció que suposa enderiar-se amb un assassí en sèrie explotat pel cinema i la televisió. I ensems facilita la concentració, encara que sembli contradictori: la recordança, segon a segon, del pas inexorable del temps facilita la meditació, fins i tot la transcendental. I fita l’espai de l’esforç estèril per crear ni que sigui un detall tímid i esporuguit, una busca original gairebé inapreciable  que no arriba a reeixir per imperícia o per extrema levitat. Fer un cafè et pot retornar d’aquest estat insuportablement estúpid.