marginàlies

Clavant la mirada en el rellotge que corona la façana de l’església del poble que viu com un desig intens mai no acomplert, a l’hora en punt del migdia, li retorna feridorament la sensació de tenir, des de fa un temps que no pot concretar, les idees covardes. No creu que aquest sentir poruc paridor de reixes i fermalls a la pensa i a l’estat de l’ànima necessiti cap monició però no s’atreveix a compartir-ho. No ho ha comentat a ningú perquè no sap com expressar-ho perquè s’entengui sense que cap cap quedi sense fermar. No ho diu, a més, per por a no afeblir la claror amb què ho sent a l’hora d’exposar-ho i que qui l’escolti pugui respondre amb condescendència, dissimulant la llàstima, cosa que no suportaria perquè no es considera ni feble de cervell ni esquiterell de consciència. I de tot això, de sobte, el distreu la necessitat de treure al corral el desencís que li entumeix l’encarnadura i li encarcara les paraules perquè li toqui l’aire o orejant-se s’apaivagui o, molt millor, que s’esvaeixi per sempre. Sí, creu que és la millor hora per estendre la bugada de les renúncies i de la por a ser qui voldria, que ara el temps és eixugador.