marginàlies

Fa molt de vent i el seu desfici converteix el cervell en una xalupa dins un tifó, com si vessàs del crani, els regalims s’encrostassin tot d’una i les pensades s’escardassin convertint la matèria grisa en sorral de cristalls. I quan ens han estat favorables, de veritat, els vents? Tant als nostres cossos en desig com al poble que sabent qui és es deixa arrossegar per la brutalitat del diner i l’estupidesa que li gira els mitjons i l’esquena. Quan els vents han estat propicis a l’aigua que cerca el salt, a trobar la definició del que no es deixa dir, a la potència del plaer, a allò que no permet que sigui expressat amb les comptades paraules que negligim i sollam? Quan ens demanarà, el vent, cap on volem que bufi per fer hora per llegua en allò que ens proposem i què se’n pot endur més enllà del que pensam?