marginàlies

Rellegint escrits que mai no es donen per acabats, em trob amb un poema que, impetuosament i boja, volia ser -no m’hi vaig posar per poc- una espira de llum o una gota de sang del temps i al final no s’aixecà un pam d’en terra. Tanmateix no el vaig negligir i quedà en un de tants reculls en construcció als quals et costa donar-los el certificat de final d’obra i la conseqüent cèdula de llegibilitat.

Per saber quin afecte feia aquest recull, el vaig donar a llegir a Víctor Gayà, l’amic que sempre hi és i que en sap molt de desesmussar expressions i aclarir els sotaboscos del discurs i les imatges que genera.

Com a bon mestre i millor amic examinà detingudament i amb precisió rellotgera el recull indicant-ne els punts forts i les febleses, sobretot, que sempre acaben per imposar-se als encerts i són capaces d’esgarrar tot el conjunt. Considerà, finalment, que el poemari, convenientment depurat, podia aconseguir interessar.

Per resumir les seves observacions, prengué el poema que volia ser llum i sang, i afermant la seva extrema inseguretat, el deixà així:

Milers d’armelles ens retenen les lluites.
Tot està fermat, la mar i les mirades
que s’ancoren en el vaivé impensable dels malucs.
La memòria cínicament ens cantusseja que res no val la pena.
Reduïts a imatges imprecises gravades a una sola tinta
sobre el llenç del temps que s’esfilegassa,
no som més que la liqüefacció d’un afany.
Només l’orgasme que feny la foscor del cos amb acarnissament
adesiara és capaç d’estremir la llum com la flama d’una espelma.
Tot es barreja amb tanta insolència que els mots són rostres i
els éssers de front alt, lletres de sang frisosament entenimentada.

I exactament això i així era el que volia dir.