marginàlies

No cal fer escarafalls ni esquinçar-nos la camisa: el president del Parlament de les Illes Balears pertany a un partit polític que voldria abolir les comunitats autònomes -les accepten ara perquè els raporta uns bons dividends- per retornar l’Estat a la uniformitat -i ben uniformats tots- dictada per aquell cabdill per la gràcia de Déu. Com a molt, accepten les províncies i el provincianisme que se’n deriva com a norma bàsica de convivència i conveniència. Per tant, només hi ha una llengua, la castellana evidentment, que s’imposa des de temps immemorials perquè és la llengua que déu els da amb la missió d’estendre-la a foc i a sang, si calia.

Sent així, no esperem que respectin -que les sentin és manifestament impossible- les institucions pròpies, per limitadíssimes que siguin les seves atribucions. Són on són (al Parlament, als Consells i als principals ajuntaments de les Illes Balears) gairebé exclusivament per difondre i fer ben present el seu odi al català -que és “la”, no “una”, llengua pròpia de l’arxipèlag- i actuar bel·licosament per menystenir-la, ofendre-la i presentar-la com un mal que s’ha d’erradicar.

I per això mateix, en el discurs del Dia de les Illes Balears, el seu president -per ventura li escauria més el títol d’”impresident”- Gabriel Antonio Le-Senne Presedo, va dir el que va dir en castellà del català (això d’evitar convertir la llengua -catalana, per suposat- com a arma llancívola; o això altre de no convertir un tresor en un càstig; o allò del cavall a l’aigua i obligar-lo a beure…). Clarament, després de la seva inveterada fòbia a tot allò propi de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, s’hi arrengleren la seva lluita aferrissada i agressiva contra tots els drets socials i els moviments emancipadors, bé sigui el feminisme, l’activisme contra la destrucció del medi ambient o les lluites contra les desigualtats.

I el partit de Marga[lida] Prohens, encantada de fer la claca a aquesta indignitat perquè, en el fons, pensa exactament com ells, com els hereus del feixisme. Els importa la metròpoli, l’espanyolitat per sobre de tot. La cultura pròpia es desa -és un dir: es tira- a un canterano i la llengua que ens parí i en la que multitud hi voldríem morir, a cremar lentament a les foganyes casolanes que tant de goig fan quan el fred empaita. Ja ho sabeu: segons la presidenta -impresidenta?- som el silenci tranquil dels boscs de la Serra. I a la Serra ens volen dur i en perpetu silenci als catalanoparlants que mai no donarem el braç a tòrcer.

I així van i ens fan anar.