marginàlies

Queda molt de temps la imatge de la garsa damunt l’esquena de l’ovella per molt que no sàpiga que n’he de fer, d’aquesta insistència que no inquieta, ans al contrari. En no ser que vulgui adir-se amb el blau fulgent del cel que ha netejat la serralada perquè es mostri encara més domèstica i acotxadora. El mes encara no ha marcejat, com li pertoca i molts desitjam; sembla que ho deixa, de moment, als serfs del poder que s’escarrassen a ennoblir la curtor amb què parlen i actuen, i a voler estupiditzar-nos.

El meu preceptor menor es plany de no poder somniar mai allò que més il·lusió li fa: moure’s com si fos astronauta per un espai tot ple de llaminadures. S’ho imagina, és clar, però li agradaria veure com ho somnia perquè és més viu, més potent, quins elements incorporaria el somni, quins colors nous seria capaç de presentar i, sobretot, què faria ell surant en aquest espai carregat de sucre com si no conegués la gravetat.

En sentir-lo somriu el preceptor major, que avui ha tengut classe de música, tocant amb l’ukelele la peça que assagen i decidint que se n’anirà a seure en terra, en el cap de cantó més pròxim, i cantarà l’”Imagine” d’en Lennon –Imagine there’s no heaven, canta al seu germà i li fa l’ullet-, a veure quantes monedes li cauen. Al meu torn, li dic que vagi alerta que no passi un guàrdia municipal amant de la música  i el multi, no per no tenir el permís preceptiu per cantar a la via pública, sinó per cantar com el…

I tanmateix res no distreu la garsa aprofitant-se de la bonifàcia ovella…