Es posa la primera neu de l’any a la serralada de l’illa –que la publicitat institucional i privada fa passar per tropical i cocotera- i als boscs comunals de la vila, i s’encén el foc de la foganya, que no és el primer de l’hivern, i que no pretén enfrontar-s’hi. Al punt s’embussen les carreteres
Voler convertir el panorama que abasta sa mirada en un indret on encara no hi han arribat els topògrafs, un punt no marcat en el món, lliure de l’especulació i d’escòria. Voler beure’s glop a glop la serralada que l’esguarda i el preserva i que tant pot ser de llibres, d’esbossos de murals infinits a
Cap lletra. Cap riu que rigui ni digui que l’aigua fa paret i acotxa. Cap sòl de vent ni estel per tapament. Cap paraula per penjar al paladar de la papallona que fa estremir la vida. Cap lletra ni llengua confitada, ni fixador per a les cerres de la bogeria.
Joc i màgia; observació múrria; fènyer la ironia, la veu i la paraula, els colors i la matèria; tots els camins per crear, per expressar, per dir allò que costa de de dir però que cal que sigui dit. Tot això podria ser tan sols una picada d’ulls per aproximar-se a Joan Brossa i al
Fa tres Nadals, ja, que tenim presos polítics, a més d’exiliats i milers d’encausats, per voler donau veu al poble i exercir el més elemental dret humà, el de l’autodeterminació, i a voltes fa la sensació que ens hi hem avesat, al seu deshonrós captiveri, la manera més covarda i injuriant de no tenir-los en
Els panys i les claus dels calaixos del canterano són rellotges, diu el marrec al seu padrí, que està uns instants a fer-se càrrec del prodigi. Quatre rellotges i només dos parells d’agulles, les dues claus que resten de la seva vella història. Com podrem regir el temps, d’aquesta manera, es demana retòricament el padrí.
La maqueta amb la que juga el meu preceptor menor la va fer fa uns quants anys el seu besavi patern, que tenia les mans grosses, dits breus però força molsuts, però molt amatents i precises a l’hora de fer feines que volien molta cura o bé per acarar manualitats que requerien peces molt menudes
Nadal estrany, el d’enguany, de gent comptada a taula, de rostres amb màscara i de tradicions estroncades. Nadal fred i plujós, això sí, i s’agraeix. Per Nadal fred com cal. Tanmateix ja en fa uns quants, de Nadals incomplerts i insatisfactoris amb presos polítics, amb innocents rere barrots i reis que encara es creuen representants
Club Editor presenta una nova edició, revisada per l’autor i acabada amb un epíleg, de la novel·la “Tyrannosaurus”, de Guillem Frontera, quaranta-set anys després que s’edités a Laia. Massa temps sense tenir a l’abast una novel·la que xucla, que no deixa en cap moment d’activar emocions, d’infondre-les l’hàlit necessari perquè no perdin l’alenada en tot
Quan n’era l’hora, de Juan Ramon Jiménez només en vaig conèixer –i molt de passada- “Platero y yo”. Aleshores Franco encara signava penes de mort i de la Generació del 27 espanyola –els literats en català no existien, naturalment- només en sabíem quatre pinzellades interessades i perquè Juan Ramon Jiménez –un dels seus referents- havia
La pandèmia manté Can Gazà amb el cor estret i en un fil. Per ella ens hem posat esquena a paret i feim el que no està escrit per escapar com sigui del seu setge. I per mor d’ella, també, el nostre síndic general, Jaume Santandreu, enguany no ha pogut muntar el betlem al Taller
Els profetes -s’han extingit?- escrutaven -escruten?- el futur, hi veien les llums que el sembraven d’ombres, ho deien o proclamaven al poble amb més o menys severitat i els sacerdots els interpretaven perquè allò considerat profecia no perjudicàs ni posàs en entredit el poder que concentraven i exercien a plaer. Per tant, les profecies -com
Pujant per desena vegada l’escala que mena a les cambres –els descuits el turmenten- s’adona que la borra s’ha fet amb certs racons i que, misteriosament, en alguns escalons hi han aparegut miques generoses de pa que sembla que esperen aucells. Instintivament ha anat a obrir les finestres de la seva cambra i la dels
Segurament deu estar estudiat –queda tot per saber-se , però pràcticament està tot estudiat i convenientment googlelitzat– per què les bregues de coixins mai no passen de moda entre els infants i hi frueixen tant, com botejar damunt el llit. I no crec que calgui estudiar per què els pares sempre s’hi oposen; o sí.
I no li costa gens imaginar-se en Niccolò Paganini fent plorar de pura emoció la dama que més li agrada del concert fent dir al seu violí Cannone Guarnerius tot allò que ell seria incapaç de dir-li amb paraules. Ja li anava bé, al genovès, que corregués la brama malèvola que havia venut l’ànima al