L’acidesa de la llimonada li desvetlla les llàgrimes i una esgarrifança general li sacseja el cos. Seria excessiu i pretensiós afirmar que també ho fa amb les seves pensades. No li agrada especialment, el suc de la llimona amb una part generosa d’aigua. Encara en ple estiu i amb un grapat de glaçons el tolera
El meu preceptor menor tenia ben programat el dia i el primer que havíem de fer just després de saludar-nos era jugar a lladres i policies. La trama suggerida no era gens complicada, evidentment: jo entrava a ca seva, robava una partida d’euros i en sortir ell m’aglapia en absència total de violència. Naturalment, per
En festes assenyalades com la d’avui allò que més s’enyora –un enyor punyent, que va a fer mal- són les taulades en les que els absents presideixen el brogit gairebé boig de l’àpat. No poder abraçar, no poder tocar ni acaronar qui bé et vol i et fa, és un preu molt alt, un impost
Costa no seguir la crida dels usatges. En som fills i, volent amb ànsia o no, els traspassarem i ens agradarà que pervisquin. Certament, som allò que preservam i ja se sap que qui s’assembla als seus, no fa tort a ningú. I tot per dir que és temps de crespells, panades i rubiols seguint
Johann Sebastian Bach estrenà i dirigí la seva “Passió segons sant Mateu”, atenent les darreres investigacions, a l’església de Sant Tomàs de Leipzig l’11 d’abril de 1727. Sembla que no agradà gaire per presentar un estil massa operístic. Com gairebé tota l’obra de Bach, aquesta Passió es va ignorar fins que Felix Mendelssohn (Hamburg, 1809
Des dels inicis del segle XV, a Palma, el Dijous Sant, el Crist de la Sang –conegut senzillament com La Sang- surt als carrers ciutadans inicialment amb la intenció de recaptar fons per a l’Hospital General, fundat pel rei Alfons el Magnànim el maig de 1456, que escollí el felanitxer Bartomeu Catany perquè en fos
Davant un safareig a vessar d’aigua o fins i tot des de dalt d’una terrassa damunt la mar, és prou difícil retenir la mà que vol commoure la quietud de l’estany creant ones hipnòtiques o el llançament d’una pedra per sentir com la mar la xucla. Els secrets de la natura i l’harmonia que la
Que Caín matà el seu germà Abel amb una maixella d’ase ho sé des de fa més anys dels que tinc, però no sé d’on ho he tret, la veritat; sempre ho he cregut així. El meu mossèn m’indica, però, que la Bíblia no especifica amb què es cometé el fratricidi, senzillament que un germà
Asseguts un vora l’altra en el passeig de la riba, miren distretament la badia, que els injecta en vena la llum que li queda. Ell li té les mans preses i ella, cap baix, amb el serrell fent d’envà, amb els genolls estrets i el cor encongit. Ella porta una faldilla vaquera molt curta i
Les velles gàbies d’ocells ocupen els espais d’allò que ja no es necessita i que no es tira definitivament per si de cas, car ja se sap que allò que no s’estotja no hi és quan més es necessita i la necessitat apareix a l’hora més impensada. Envelleixen en un racó, les gàbies, però no
Cantava sota un pont, prop del teatre nacional del país i a la vora del riu que tant caràcter imprimeix a la gent de la capital. Les seves àries arribaven als vianants embolcallades d’un tremolor -subtil però ben perceptible- que trencava amb nitidesa rotunda el brogit intens de l’indret. Molts dels que sentien endins tant
“Potser la tasca d’un infant molt petit / és observar i escoltar”, diu Louise Glück, i tot d’una penses que deu ser per això que les criatures no saben què és la solitud; i per què arraconen els silencis, fins i tot aquells que naixeren sols, sense mans auxiliadores, i en un instant ho tingueren
Una galipàndria pròpia d’aquest temps destrempat que tan aviat glaça l’alè com convida a treure les mànigues curtes i que m’obliga a mocar-me adesiara, m’ha fet pensar en la quotidianitat, no fa tants d’anys, dels mocadors “de mocar”. Era un regal molt corrent i usual que portessin gravades les lletres inicials del nom i cognoms
Contemplar, exhaurir els punts de vista des dels que es poden mirar les coses que importen i els éssers que diuen tostemps amb el contacte i l’alè per cartografiar els camps del gaudi i del plaer. Remirar el que hom té al davant i cercar allò que no es fa topadís amb la seguretat que
Que et desperti Josep Carreras fent-te sentir fins a l’estremiment l’Agnus Dei del Rèquiem de Puccini pot voler dir que en algun instant del dia, quelcom inesperat et pot elevar un pam per sobre de totes les pesantors i les adversitats que esperen la millor ocasió per encabritar-te. I que, a sobre, en obrir els