Na Llamp era la moixa del meu preceptor major i el seu germà Moixetmeu el del meu preceptor menor. Eren dos moixos blancs, molt joves encara, d’un blanc intens sense màcula, que els feia ser gairebé idèntics llevat de l’estricta clapa grisa a la closca de na Llamp. Els ulls de tots dos eren d’un
Avui fa vint-i-vuit anys que partí n’Ovidi Montllor. Esperava tant de la vida que esperant anava morint per ella, diu «A la vida”. “Espere tant i tant de tu / que no mato el meu cos / segueixo amb tots”. Cantant o dient, sempre de negre, els seus versos o els que manllevava, amb una
No som molt donat a rellegir coses meves editades fa eternitats. Em fa l’efecte que, en fer-ho, camín damunt plaques magres de vidre que m’obliguen a desplaçar-me amb lentitud extrema i amb terror. És una sensació estranya: hi vaig amb una prevenció probablement excessiva, amb els ulls amb pues, talment esbarzers, per prevenir-me de possibles
El masclisme impera, abusa i terroritza amb una comoditat esfereïdora. I mata: amb el que duim d’any, a l’estat ja han mort 15 dones a mans d’homes. Està tan profundament arrelat, el poder mascle, que se segueix transmetent abassegadorament i impune. Els tímids avanços dels darrers anys no l’han descompost gens. Tots els homes –la
Retrobar paraules que podien donar-se en parador desconegut des de no es recorda quan o expressions enganxades als angles morts dels anys, pot suposar una injecció, sinó de coratge –no cal ser exagerats!-, sí de conformitat amb l’exigència que ens convé imprimir a tota mena d’expressions. “No siguis tu que…”, ens advertia ma mare quan
Vida, segons la definició de l’IEC, és l’estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament pel fet de poder reproduir-se i per la capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi. I, tanmateix, a què deim vida? Diuen els qui hi entenen que és probable que en algun indret de l’univers n’hi
Necessita tornar a sentir la Bachiana brasileira número cinc d’Heitor Villa-Lobos cantada per Victòria dels Àngels i mirar d’apropar-se a la impressió forta que el prengué la primera vegada que la sentí. Sosté que les hores capvesprals dels diumenges li trasbalsen l’animositat i s’enterquen a presentar-li escenaris vells que tan aviat l’incomoden com l’encalmen. Li
sent la portada del vers i la rèplica en el cap martellejat pels oblits la sonsònia li pren el ventre i no li permet escriure res que tengui ànima la debilitat s’imposa als demiürgs i profetes, a la tinta que es fa mur
Avui, a la passa 6973, a una cinquantena del meu destí, amb un fred que trepanava, passava per davant la façana de l’església de sant Sebastià, de Palma, just quan el rellotge parroquial acabava de tocar les 10 del matí. Automàticament després d’anunciar les hores, el carilló s’ha posant a tocar “Perdona a tu pueblo,
Mirar com dibuixa una criatura és un dels plaers que mai no acabes d’agrair amb la intensitat amb què ho vius. Sense filtres ni dubtes, fins i tot categòricament van creant espais on perdre’t-hi cercant allò que mai no trobaràs perquè ja no tens la netedat de coneixement que cal per percebre subtileses. Avui, mentre
Tal dia com avui, dia dels Sants Màrtirs d’Alexandria, de l’any 1789, fa 234 anys, per tant, a Barcelona i a d’altres ciutats principatines esclatà la revolta del pa en la que les dones hi varen tenir un paper molt important, tant és així que una d’elles, Josepa Vilaret, va ser condemnada a mort i
Eudòxia, atenenca nada al voltant del quatre-cents, muller de Teodosi II i, per tant, emperadriu o Augusta, era filla del sofista Leonci, que li va donar una educació vasta i exquisida. Era bella, molt bella, a més de llesta, raons més que suficients perquè son pare, en morir, la fes borda. Això que en deim
Ben aviat florirà el fred i anam molt magres de tapament i d’innocència, que tractam com si fos pesta o un dels agents contaminants més letals. En la gènesi del metavers i en l’epíleg de la misericòrdia ningú no hi vol tractar, amb la ingenuïtat, i encara menys negociar-hi en temps ucraïnesos de guerra. Qui
el silenci es tenyeix de roig quan la nit sedueix el buit i l’insomni enruna els murmuris se sent cavalcar l’amargura a la gropa de les paraules que no admeten ser negligides la bellesa s’exalta en veure tot allò que callen els ulls i senten les ombres noctàmbules
En sortir de casa, cap a les onze i mitja, li arriba la fressa dels nins que són al pati de l’escola, una mena de música de fons que el reconforta no sap ben bé de què. I no pot evitar recordar el seu temps d’estudiant menor quan la menudea, tant a casa, com al