El foc de Reis i d’ullastre reverbera en el front, en les galtes, en el nas i en els genolls de qui mira el foc com qui cerca raons a la voracitat del crepuscle. Esbufeguen el tions, emetent un buf salmòdic que pretén inútilment posar música a la dansa de les flames. Qui mira narcòticament
La innocència no es perd mai, paraula d’adult tirant a vell mil cops estafat per un sistema capolador que s’aprofita de la nostra inveterada confiança, dels nostres silencis i de les nostres renúncies. Hi pensava en veure els menuts que veien passar, molts d’ells emmascarats i molt de lluny, la cavalcada dels Reis. La tirada
una gota d’aigua pot fer vessar el mar un microorganisme pot matar l’espècie una sola espira pot cremar la terra res no converteix un batec en pedra
Carlo Gestualdo era un llaütista molt bo, tenia una sòlida formació musical, però componia només per ell, sense atendre res més que els seus impulsos i les seves pulsions. Per això esdevé un punt i a part en la música del renaixement, a la que pertany per imperatius cronològics. I si podia fer la música
Animat per haver guanyat els darrers dos jocs de Trivial en versió familiar, el meu preceptor major, competitiu de mena, n’ha volgut fer un amb mi per allò de començar l’any assossegadament. El preceptor menor s’hi ha incorporat molt a contracor –troba que aquests jocs són molt llargs, poc estimulants i la seva participació nul·la-
la boira clou les boques fredes i els efectes de la mandràgora el fum trenca el ball de les ombres poc denses dels somnis que temen les albes rogenques de la ira cap camí no coneix la ruta de la pluja que vol ser mar
Per ventura n’hi ha que voldrien acaramullar les històries dels dies de l’any que acaba, de la mateixa manera que acaramullam els llibres que ja no caben als prestatges o, un temps, els diaris en paper i els rebuts del banc. I tot per formar innocentment una pila d’històries per corregir i passar en net.
Sí, fidel servent del joc i de la màgia, de l’observació entre múrria i canalla, fenyedor de la ironia, de la veu, de les paraules, dels colors i de la matèria en eterna transformació. Caminant esforçat de totes les vies per crear, per expressar, per dir allò que costa de dir però que cal que
Ahir va fer 93 anys del naixement de Màrius Sampere. Me n’assabent avui, precisament després de consultar uns versos del seu poemari “L’estació dels espiadimonis” que l’any 2010 presentà Lleonard Muntaner editor. Una altra lectura que hi feia referencia m’hi ha duit i cercant una dada complementària he sabut que ahir hagués fet noranta-tres anys.
Cap finestra no s’obre a cap mare, sols als trens que mai no aixequen pols i a l’olor punyent de la desídia. El sol, ensems, no ens estalvia la nit ni el silenci dels ocells, emperò sap bé que la negror mai de mai no apagarà la llum que reclama ales i veus que veuen
Gerard Segalelli va néixer a Parma el 1240, de nissaga humil. Als 20 anys no va ser admès a l’orde franciscana perquè consideraren els seus capitosts que estava boig i tanmateix va voler fer com Francesc d’Assís: va vendre l’única possessió que tenia, distribuí entre els pobles els guanys de la transacció i a partir
Encetar els mots que esperen amb el silenci per escut. Prendre’n el bessó i posat a frec de llavis maleir la veu que calla i l’espatlla que defuig les ales. Prendre fang i amb l’alè tebi formar la boca que ha de dir el nom que hom espera des que el temps s’encarnà en la
No sé pe rquè, el dia de Nadal em convida a recordar altres nadals, sense que em faci mal, per això. I no és conseqüència de ser gran: de sempre, per mi, Nadal és tornar a qualsevol altre Nadal. Sobretot a l’hora de donar-nos els molts d’anys: cada Nadal comporta alguna pèrdua i gairebé sempre
No deixa de ser alliçonador que a la catalanoparla celebrem una nit com la d’avui, en la que es festeja el naixement de Jesús de Natzaret, amb el cant de la sibil·la, que ens recorda i es recrea en la parusía, el judici final i els turments dels que acabaran a l’infern. Com si diguéssim:
Els meus preceptors m’han ajudat a fer el dinar, avui, que no era gens complicat, d’altra banda: un pollastre al forn amb patates fregides. Era la primera vegada que ho feien, això de fer d’ajudants de cuina, i s’han divertit, sobretot. Hem salpebrat els quatre trossos del pollastre; hem sucat les dues llimones que hem