Una de les orquídies de casa ha decidit obrir una de les poncelles. No té cap importància, és cert, però la vida no deixa de ser un detall, a tot estirar, i per petiteses i insignificances s’encén la ira o l’emoció, l’afecte o la matera. Estimen la lluita de la llum, les orquídies, però no
Els ordinadors Macintosh, una marca de la família Apple, han acabat dient-se “Mac”. La mania d’abreujar les paraules no és nova, però darrerament es fa avorridora. I en català, un mac és una pedra petita, un còdol, segons el DIEC. El diccionari Alcover-Moll precisa que a Mallorca i a Menorca “el mac no sol esser
Ha mort Pablo Milanés, el cantautor –i trovador– cubà que fascinà a molts joves d’ara fa una bona pila d’anys. Cofundador, amb Silvio Rodríguez i Noel Nicola, entre d’altres, de la “Nueva Trova Cubana”, nascuda en els inicis dels anys seixanta i a recer de la revolució cubana, que agermanava la trova tradicional amb el
Diu, sense mirar-la, a qui el cuida: Em passa molt sovint que les paraules que em surten de l’amagatall més recòndit del meu ésser, en haver-les dit, no troben ni a qui ni on aferrar-se, on poder fer l’efecte que jo voldria. No troben cap voluntat on fer vida i s’esvaneixen a l’instant sense deixar
algú que mira el capvespre com qui nega la fulgència d’un instant que deixa petja qui renega de la força del crit i de la paraula, dels miralls i les aurores qui descriu la sinuosa ruta de la frenesia, del fred i la incontinència
Assegut a la butaca que abans de ser seva va ser de son pare i abans del seu padrí, una butaca amb orelles que engega la comoditat però que convoca la placidesa, creu amb fermesa, es disposa a veure la pel·lícula que li ha recomanat el seu fill, d’una directora molt jove que amb només
Joan F. Mira considera a l’anotació darrera del seu llibre “Quatre qüestions d’amor” que és “un exercici d’aprenent d’escriptor” i cal discrepar-ne fermament atenent el rigor acadèmic i l’habilitat i el ritme narratius amb què tracta les quatre històries amoroses –i tràgiques- esdevingudes en distintes èpoques i en distints indrets. La primera edició d’aquesta obra
A l’emirat de Qatar, la flagel·lació i la lapidació són càstigs legals. L’apostasia i l’homosexualitat poden comportar la pena de mort. Les dones estan sotmeses al seu tutor i no poden ocupar certs llocs de feina sense el seu permís, ni casar-se amb qui volen ni sortir del país sense el seu consentiment. Només el
Que comenci la simfonia d’autor desconegut que penetra com el goig i que callin el vent, el desesper de les mosques i qui vol mal per sentir-se a plaer. Sí, que calli la guerra, que caigui l’imperi de la sang a lloure o a la gola de qui en fa fortuna, de les matances per
El passat de la papallona a la boca del vent. Això va veure escrit davall la finestra del dormitori en decantar la cortina acabat d’aixecar-se del llit. No s’espantà, ans al contrari: va somriure tot pensant que un fantasma amant de les paraules i del joc que proposen el reptava. Ho havien escrit amb un
Agafarem el darrer tren, el dels irredempts endarrerits sense mans per emparar els infortunis. S’estendrà la remor de tempesta, diu el vell al veí de seient, temerem el vent i assegurarem portes i finestres. Capcineja el panell en sentir que el cel vol tornar ser terra, el marrec cavaller del Temple i el moribund carn
La pedra ha pres la forma d’un alè i s’enlaira com si fos un estel. Renuncia a la seva natura impermeable i es transforma en vegetal per poder sentir la transpiració d’un prec, el sospir d’una rosa esdevingut desig de transcendència. I esguarda l’ombra estremida que la mira fulgir com ho fa la paraula quan
Els carrers pensats i fets per als que els han de viure i hi han de deixar panteixos i perfums, són una delícia que fa de la urbanitat virtut inalterable. Els carrers que secundaritzen els automòbils, que els mantenen en el seu paper permanent de servei i no d’imperi o de preeminència. Ho pensam i
Plou i el cafè que es beu a glops menuts cuita a escaldar-li el paladar. S’ha estorbat molt, la pluja, i ell, del bar estant, li somriu pensant que si fos una criatura la renyaria per la pena que li ha fet passar. De cop retorna la tos improductiva de ja fa massa dies i
Tot queda fent de la quietud obrador i bressol de sortilegis. Queda lluny, però, la mar i la boira juga a ser com ella, penetrable i embruixadora. Arriben sons i sorolls nous que amaguen, juganers, el seu origen mentre la memòria reforça certituds i fonaments per evitar l’enrunada. Com si el temps s’alentís agomboiat amb