Josep Carreras arrancava al punt més alt de Nessun Norma (Dilegua, o notte / Tramontate, stelle / Tramontate, stelle / All’alba vincerò / Vincerò / Vincerò) quan ell arribava al final del llibre que havia llegit d’una tibada, set hores mal comptades sense aixecar els ulls del text: “… i el garrover dit del Lladre
Deia que coneixia indrets no molt lluny de casa seva, encastellats als puigs de la serralada, que mirada des de l’altra banda de l’illa no feia més d’un pam de llargària, on la petja de l’home no havia deixat empremta. I que tractava amb alguns homes i alguna dona que, en haver conegut el que
Fent la mussaca no es podia treure del cap les llàgrimes de la caixera del supermercat on havia comprat els ingredients. Ha anat prou alerta a demanar-li la raó del plor endut per la falsa prudència que mai no el deixa, ho sabia. Davant l’aflicció s’ha de respondre igual que davant un accident, bé que
La felicitat és aquest anyell blanc a resguard de sa mare, diu el mestre enjogassant la mirada que mai no ha deixat de ser d’infant. L’anyell, amb les cames encara poc acostumades a la vida i que no són a temps d’aprendre-ho tot, és d’un blanc feridor i net. Plou emperesidament, com si l’aigua s’entretingués
L’Ajuntament de Santanyí, a través de la seva regidoria de Cultura, acaba de publicar, amb Isabel Vidal Munar de coordinadora, “Una vida per a la cultura. Bernat Vidal i Tomàs. Centenari del seu naixement (1918-2018)”, una mena d’acta dels actes i esdeveniments que s’engegaren durant el 2018 i l’any pandèmic passat per commemorar el centenari
Anit se n’anà a dormir amb una part dels regals que esperava pels Reis i s’ha despertat voltat amb els de la segona tanda, i encara en queda una, la darrera. No són excessius, en nombre, els presents, però està molt content perquè li han duit pràcticament tot el que havia demanat. És clar que
Els Reis planten cara al coronavirus –seguint totes les mesures de seguretat- i a totes les seves servituds i arriben per tot, com cada any. La foto que il·lustra aquesta nota és de Bunyola i, al meu entendre, il·lustra prou bé el present que vivim: l’església buida però amb tota la lluminària encesa i els
Culejar per internet, sobretot per a aquells que som pixapins digitals, és una aventura que saps com comença però no com acaba. Manta vegades no trobes allò que cerques –molt probablement per imperícia a l’hora de fer la recerca- o, si trobes res semblant al que cerques, dubtes de la seva certesa, la qual cosa
Li han dit tantes vegades tantes persones i moltes amb tant d’èmfasi que es podien veure les millors pel·lícules mai fetes en les plataformes digitals, que a la que li instal·là sa filla innocentment hi cerca la “seva” pel·lícula, la que el té pres des de fa més de quaranta anys. En sortir els vídeos
Es posa la primera neu de l’any a la serralada de l’illa –que la publicitat institucional i privada fa passar per tropical i cocotera- i als boscs comunals de la vila, i s’encén el foc de la foganya, que no és el primer de l’hivern, i que no pretén enfrontar-s’hi. Al punt s’embussen les carreteres
Voler convertir el panorama que abasta sa mirada en un indret on encara no hi han arribat els topògrafs, un punt no marcat en el món, lliure de l’especulació i d’escòria. Voler beure’s glop a glop la serralada que l’esguarda i el preserva i que tant pot ser de llibres, d’esbossos de murals infinits a
Cap lletra. Cap riu que rigui ni digui que l’aigua fa paret i acotxa. Cap sòl de vent ni estel per tapament. Cap paraula per penjar al paladar de la papallona que fa estremir la vida. Cap lletra ni llengua confitada, ni fixador per a les cerres de la bogeria.
Joc i màgia; observació múrria; fènyer la ironia, la veu i la paraula, els colors i la matèria; tots els camins per crear, per expressar, per dir allò que costa de de dir però que cal que sigui dit. Tot això podria ser tan sols una picada d’ulls per aproximar-se a Joan Brossa i al
Fa tres Nadals, ja, que tenim presos polítics, a més d’exiliats i milers d’encausats, per voler donau veu al poble i exercir el més elemental dret humà, el de l’autodeterminació, i a voltes fa la sensació que ens hi hem avesat, al seu deshonrós captiveri, la manera més covarda i injuriant de no tenir-los en
Els panys i les claus dels calaixos del canterano són rellotges, diu el marrec al seu padrí, que està uns instants a fer-se càrrec del prodigi. Quatre rellotges i només dos parells d’agulles, les dues claus que resten de la seva vella història. Com podrem regir el temps, d’aquesta manera, es demana retòricament el padrí.