el silenci es tenyeix de roig quan la nit sedueix el buit i l’insomni enruna els murmuris se sent cavalcar l’amargura a la gropa de les paraules que no admeten ser negligides la bellesa s’exalta en veure tot allò que callen els ulls i senten les ombres noctàmbules
En sortir de casa, cap a les onze i mitja, li arriba la fressa dels nins que són al pati de l’escola, una mena de música de fons que el reconforta no sap ben bé de què. I no pot evitar recordar el seu temps d’estudiant menor quan la menudea, tant a casa, com al
Tenc un amic des de fa cinquanta-sis anys (que l’amistat s’hagi mantingut tant de temps és mèrit absolutament seu que no deixa passar molt de temps sense donar senyals de vida) a qui li agrada molt cuidar arbres fruiters i, en general, els fruits de la terra. Viu voltat de tarongers i llimoneres als que
El meu preceptor major ha descobert què és la hipersensibilitat i la inquietud el venç. No sabia que la pell del sentir a voltes es torna molt fina i provoca una emotivitat desbordant; i no vol abandonar el sentiment que aparentment es perd. Encara no sap que no perd res, quan se sent superat per
… i de cop la pua, la ganivetada a la terra, el vidre amb set de sang, el rovell de la frontera, el crit que passa com una ventada anorreadora, el desig perseguit… I tot d’una el garrot i la llendera, el cop a la barra, el cap cot, la ràbia reblanida, la paraula embarbussada,
Els vers paradisos són els delejats deixats a mans de la imaginació. I malaurat qui ja no en pugui enginyar, li faci vessa traçar-los o consideri que ja no n’està en l’edat, de crear tancats de delícies. Així d’encaboriat ha pres la llimona diferent, la que s’ha fet, sacrificant la rodonesa que defineix la seva
El cafè de mig horabaixa, el quart concert per a piano de Beethoven, el ronc dolç de la moixa i les ganes apressants de pluja: el panorama que es fa lloc i queda. La sequera pot declarar guerres i passar-ho tot a foc i a sang, a més d’excitar la febre dels àugurs més xarlatans
No li importa abandonar-se en els falsos records. Ni provar d’elaborar noves evocacions a partir d’una espurna de memòria gairebé insignificant. Cercant records, ni que siguin fràgils, se sent més viva la boca i les paraules s’aclareixen, perden rigidesa i adquireixen una amorositat desconeguda. Els conta, als records, encara que no tingui qui l’escolti. Els
Les disfresses ja han pres el carrer i aquests dies –aquests Darrers Dies- faran el ple, que dimecres vinent, dia 22, ja és el de Cendra. Ens agrada ser qui no som, si ens volem posar excessivament transcendents; transformar-nos exageradament o continguda; amagar-nos rere màscares i pintures espectaculars per fer bulla els dies en què
Sebastià Mesquida i Sureda (Artà, Mallorca, 1933) és un savi modest que mai no s’ha cansat d’analitzar, d’interrogar i d’interrogar-se, de debanar les troques que més concerneixen l’ésser humà i de proposar sortides a tots els atzucacs a què ens porta l’existència. Als 88 anys i plantant cara a la ceguesa, segueix cercant la solidesa
L’article 49 de la Constitució espanyola diu textualment: “Els poders públics duran a terme una política de previsió, tractament, rehabilitació i integració dels disminuïts físics, sensorials i psíquics, als quals prestaran l’atenció especialitzada que requereixen, i els empararan especialment en el gaudi dels drets que aquest Títol atorga a tots els ciutadans”. Ara es debat
Sí, té el dia beneit, avui, excessivament propens a l’agitació melancòlica i en passar per la delegació de l’agència tributària recorda que allí, quan era menut, hi havia una fusteria i que el fuster que la regentava sabia moltes coses perquè era molt llegidor. I interessat en el pensament, li deia son pare, i en
No, no ho és gens, soberg, el silenci nocturn dels carrers vells que ho han viscut tot i tot ho callen per respecte i per juguera. És ben segur que en deixen penyores, de les històries infinites que poden testimoniar tot esperant que algú en trobi qualcuna i a partir d’ella en faci el romanç
Debades fa esforços per intentar refer el somni que està segur que l’ha tingut durant bona part de la nit al caire de la benanança més absoluta. Mira atentament, per ventura bojament, el baf del cafè matiner com si en ell hi hagués les claus del somni ocult, la resolució del jeroglífic que li ocupa
la mirada com la gota d’aigua que sembla que no vol caure, que es resisteix a no ser més gota d’aigua, que vol fer vida a la pua esdevinguda recer la mirada que vol ser pua d’aigua, una gota de llum a l’ull decandit extremadament frangible del capvespre que trontolla al caire de les parpelles