Després d’una dormida prou llarga i reparadora, ni més ni menys que vuit-cents anys, el volcà Fagradalsfjall, a tocar de la capital d’Islàndia, Reykjavík, ha començat a escopir foc. L’erupció d’un volcà té els mateixos efectes hipnòtics que el foc més casolà, raó per la qual han estat milers els que han volgut veure i
Avui és el Dia Mundial de la Poesia, un dia com qualsevol altre, tanmateix, i que hauria de servir –si és que amb ell es pretén que serveixi de res- perquè es llegeixi molta més poesia de la que es llegeix ara mateix, almenys en els nostres Països. Posats a demanar, aquest dia hauria de
S’ha aixecat molt d’hora, per ser dissabte i disposar de tot el dia per a ell. S’ha fet el cafè ben carregat amb llet bullent i, mentre el prenia, ha engegat el canal de notícies de televisió que posa sempre per informar-se d’allò més destacat del que ha passat o passa pel món, un món
La pluja que acomiada l’hivern sent més d’hivern que mai, li agrada quedar i ho fa amb tota intenció, caient a la menuda, sense cap mena d’ostentació ni frisança. Es pren el temps que necessita per recórrer els pendents de branques i fulles i s’entreté reunint quatre o cinc gotes de les més menudes per
Desafiant la fosca protectora mira de trobar el camí de la lava, el rastre dels poderosos paràsits que irriten l’ànima de ferro vell. Sota l’elegància del silenci es renta les mans que no signen treves per pintar la pau amb saliva densa mentre espera que la guerra es dessagni Al so de campanes emparaulades s’aturen
Luchino Visconti no creia que el cinema fos un art; en tot cas el considerava un treball d’artesans comptades vegades de primer ordre, excepcionalment de segon i, com a molt de tercer. I tanmateix és autor d’obres capitals, això vol dir obres mestres cinematogràfiques: “Obsessió”, “Il Gatopardo”, “Mort a Venècia”. El comte de Lonate Pozzolo
A Can Gazà ni es fan curses de velocitat ni es competeix, i per ventura és per aquí que hauríem de cercar-li una de les raons del seu innegable poder recuperatiu. No cal córrer perquè cap dels estadants o residents pot anar –ni vol anar- enlloc i no es competeix perquè ningú no té res,
Anit es queixava que feia temps que no recordava els somnis i aventurava que era perquè el cervell, a punt de vellesa, ja li tocava menuets i perdia tant la memòria com la resistència a les adversitats més míseres. I ves per on, avui ha somniat que el seu millor amic el convidava a dinar
Tot sortint del somni en el que cercava infructuosament l’arrel d’una ona a la seva cala dels miracles, engega la sonata per a violoncel i piano en sol menor de Chopin per cap raó concreta. La moixa i el moix, com si fossin convidats benvolguts, ocupen els dos balancins que esguarden la foganya i la
De totes les lliçons del meu preceptor menor, la de l’alegria és probablement la que més m’exigeix i, per ventura per això, de la que en trec més profit. És una criatura alegra, sí, perquè dedica moltes energies i tota la seva capacitat creadora per generar espais de delectança. Amb pocs elements explora, infon vida
Seguir la ruta d’allò que viu entre la brossa, allò que defuig el confort de les línies paral·leles, l’ombra de la mirada en vici, el rovell de la veu de qui tasta l’abandó. Resseguir les petges de l’acidesa dels versos escrits amb lletra de pobre per apropar-se a la pau dels deliris, als instants que
El lloc de ciutat té pins comptats i cap parc amb més vegetació que formigó al voltant, travessat per una avinguda que no cessa de fer anar atropelladament cotxes amunt i avall. Ningú no diria, per tant, que és un indret per encantar ocells si es descompten les gavines que, brutes i insidioses, desposseïdes de
Avui fa vint-i-sis anys que Ovidi Montllor decidí fer vacances permanents, això sí, sense deixar de dir i de cantar amb la rotunditat de sempre, com un trepant que decanta la carn per descobrir el que amaga, el que s’amaga de tot. Segueix cantant “A la vida”: Cante a la vida plena, des de la
L’aire tan condicionat de la justícia espanyola és irrespirable des de fa una eternitat, però amb tot el que es refereix a les ànsies emancipadores del Principat la seva toxicitat adquireix graus insuportables per a qualsevol democràcia ni que vagi de folondres. Com a mostra incontestable: els nostres presos polítics encara ho són molt més
En el Dia Internacional de les Dones els homes hauríem de sentir el pes insuportable dels seus greuges perquè som els que els causam; i que aquest sentir es perllongàs indefinidament fins a fer-los desaparèixer. Som els homes els qui n’abusam, violam i assassinam; som els homes els qui hem d’abandonar totes les posicions de