marginàlies

He conegut el temps dels mocadors d’home de roba i la seva presència hom diria que massiva a les llars i a la vida en societat. Era un complement molt més que ordinari en la vestimenta masculina, raó per la qual se’n solien regalar i eren molt ben rebuts. N’hi havia de moltes marques i, a casa, els Guasch -no sé quin lloc ocupaven en el rànquing de qualitat- sovintejaven; mon pare crec que no sortí mai de casa sense un mocador de roba a la butxaca. Fins i tot era habitual que en un caire del mocador s’hi brodassin les inicials del nom i llinatges del propietari.

Aleshores els mocs formaven part del paisatge humà: moltes criatures que ja havien conquerit els carrers els lluïen, els deixaven anar a tall de morros simulant candeletes. Els més agosarats recorrien a la llengua per esvair-los. I la gran majoria d’homes se’ls treien destrament, els mocs, exhalant amb força pel nas tapant-se primer un forat de nas i després l’altre; talment com ho fan, encara ara, un bon gruix de futbolistes.

I no només eren per mocar-se, aquests mocadors: era habitual veure’ls a les esglésies a l’hora d’agenollar-se. Els homes els feien servir per preservar els genolls de la pols, suposadament, dels reclinatoris, si n’hi havia, o del terra. Els picapedrers i altres oficis de la construcció el feien servir de gorra elemental fent un nus a cada caire. També eren molt útils si havies de fer via amb el cotxe perquè hi portaves un malalt: treies la mà esquerra amb el mocador per bandera i tothom et cedia el pas; i si te topaves la policia motoritzada, t’obria el pas.

Això fins que aparegueren els kleenex, això és els mocadors de paper d’un sol ús, i posaren en destret els seus germans de roba. Encara hi són però la seva presència és molt més discreta. I tanmateix el món ho segueix sent, un mocador. I els mocs? D’haver-n’hi, n’hi ha.