A Mallorca, els dies de sol feixuc, a les platges se sent l’olor de bronzejadors, en els carrers i carrerons dels enclavaments turístics la ferum de pixats de cervesa i en els suburbis de Ciutat, la sentor de la misèria. Com per tot, és clar. En els marges dels espais que ocupam els que trampejam
Com afectarà la campanya simfònica contra les llengües pròpies en la timidíssima i a voltes estugosa normalització lingüística engegada pel Govern de les Illes Balears format ara fa un any? Atenent les respostes donades pel president Antich a afers com el d’Air Berlin i a les animalades sorgides de les sobretaules dels cobdiciosos del turisme,
Sempre serem el cap del que sentim. Res no podrà distreure’ns del camí de pell delerosa de passió en estat pur si parlam a través dels ulls de les paraules i dels gests assuaujats de les mans fetes boques. Cal que tot es redueixi a passar la llengua per l’espinada tensa de les mirades i
Tothom ho sap perquè tot ho evidencia: ara torna a ser hora d’estar alerta. Ja tornam a tenir un altre juny. Qui ens vol mal, no descansa, car la malícia és addictiva. Més superbs que no ufans, ens tornen a escometre amenaçant-nos que ens tallaran la llengua perquè el nostre envalentiment amenaça el seu imperi
Reu de la callada maldestra, en no saber pastar les paraules indispensables per entendre i topografiar el sibaritisme de l’antropofàgia, t’estimares més cercar aixopluc en qualsevol de les cinquanta versions conegudes d’El crit, de Munch. I no caigueres en el compte que l’ofec del lament, més carnassa teva oferia a la caníbal amb mans d’urani
Fa sis mesos i tretze dies que només fuma tabac, i poc, i beu cervesa sense alcohol. Fins aquest temps i des de feia quinze anys depenia de l’alcohol i d’un combinat en el que els ingredients bàsics eren l’heroïna, la cocaïna i dosis altes de qualsevol benzodiazepina. Se’n fa creus, de l’animalada de diners
S’insinua amb grolleria la sensació de derrota. El victimisme grimpa com un cuc ranc però ben armat de raons fins a les dents, que roseguen renecs. Per paga, no hi ha doblers ni paraules amables. I la pell s’ha tornat teixit retràctil per atacar evidències o defensar-se d’al·lucinacions.
Mirà per la finestra i s’adonà que la llum descolorida de la tarda en primavera -aclaparada per la negror d’un cel irat- corroborava les previsions de pluges violentes. Instintivament prengué la càmera fotogràfica i disparà diverses vegades. Com si la temença i la inquietud fes callar el trànsit, perquè no se sentia res més que
El terror no és el full en blanc que espera noves en forma de lletres. El pànic prové de la plaga de mots i d’idees, de gests i de tactes compromesos fermament amb les frisances i la toquera, que vagaregen –narcotitzats i espantats- pels marges de la seguretat alienadora que proporciona sostres llogats a l’antropofàgia.
Continuen els actes de la Federació Llull, integrada per l’Obra Cultural Balear, Òmnium Cultural i Acció Cultural del País Valencià, per commemorar els 300 anys de la pèrdua de les llibertats nacionals dels diferents territoris dels Països Catalans, que va iniciar-se el 1707 amb la derrota d’Almansa i la caiguda de València i va culminar
Recomanable l’article de Tomeu Martí “Un exèrcit de nyonyos” (http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/un-exercit-de-nyonyos.html) publicat al Diari de Balears d’avui, dia 3 de juliol. Efectivament, l’estupidització s’ha convertit en valor que fa la puja perquè els rèdits que atorga a qui retén el poder mai no toquen sostre. Així, el garant i el cohesionador de l’espanyolisme troglodita i antropòfag
Usant vocabularis estimboriats podem semblar inveterats desuets. Recorrent a l’histrionisme i estripant-nos la veu i els vestits per contrarestar bestieses de gran calat i calibre, podem ser titllats de follets de mel i sucre o de pa en fonteta. Podem donar-ho tot a l’al·lucinació i a l’histerisme més clecs per un detall que esgarra l’estètica
Es fa dir Jordi i és txec, alt i ros com un personatge de rondalla. Va amb les espatlles molles, tot i la seva joventut, i té l’alè que li put per excés de vi de potada i cervesa. Tanmateix, encara no té els ulls derrotats. No demana almoina: reclama feina, però li han robat
Si no ho fa l’apoteosi de l’home en crit, que ho faci la lava del bestiari en zel, però que es trenqui l’espiral dels enderrocs. Armem-nos de valor i empaitem els deixants de la lascívia que s’exhibeixen talment cuques de llum en cerca d’incendis. Plantem cara a la uniformitat dels deformes, a la ruqueria dels
El sol en posta encenia el puig de Son Nasi i de la fulgència en naixia un triangle irisat. Ell i Ella, de bracet, anaven amb la lentitud dels assenyats a conèixer la darrera besnéta. Perquè l’equilibri no fos excessivament precari, Ell duia un bastó amb la mà dreta. Des que són matrimoni –cinquanta-cinc anys-