Res no s’acaba i tot comença

Fulles d’heura resten al pis
pansides i cremades pel gel
fulles d’heura com petjades de gegants
o el pas de cavalls guerrers.

Em moro per les teves branques
que em pugin pel cos
que em facin presoner, també
reu del temps que em deus.

Caic. Per què no véns?

T’espero al passadís
d’anades, i tornades, mans lligades.
i ple de preguntes i neguits
al voltant d’una truita capgirada en un canvi d’any.

Fulles d’heura resten al pis
caigudes per un vent de mal averany
que enverinà aquest reencontre
de soledat buscada i un pas de cavalls
alats i silents pel meu pensament.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)