La joventut de la pell que atio
en el pas de la meva llengua
és una jovenesa viciada de fum
d’alcohol i de pols urbana
i consagrada pels aires dels turons més alts.
Una jovenesa infinita que es desgrana
en meloses nits, sense perdre el color
ni la frescor dels seus porus suats
minúscules boques obertes amb fam.
L’avidesa de la pell que atio
amb el pas i el ròssec constant
és una vella mirada que m’obsessiona
em transporta dissolt en alcohol
o somort sota l’aigua calenta
absenta o amb mi, la teva pell…
(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)