Tinc set de riure i de blasme
sento fam de crítica i del ha-ha-ha
enyoro l’atreviment i l’entusiasme
espero un orgasme de riure tant
desitjo la veritat i justícia del sarcasme
tant com la volen els meus companys
tinc set de riallada fins a l’espasme
tinc set de bufons i comediants.
I malgrat tot, Majestat,
aneu vestit amb elegància, i molt senzill.
Per a l’Esther Sardans, víctima de Goebbels
Era tot orelles
en la nit de l’Ester
fins que canvià de feina
i ara fa l’ofici dels muts.
Érem tot orelles
l’Ester i els oients
fins que perdérem la paraula
entre el bullici i el galliner.
Parem l’orella: de nou
en la nit perdem un tram de veu i els mots i els signes
i tornarem a l’ofici dels muts.
Ampla és Castella, el seu ressò un gemec
té la sordesa de massa escoltar-se
Joan Salvat-Papasseit
La contumància de la Rosa
és el somni americà
-ara espanyol per a Europa-
que balla i que canta i que fa gràcia
i que s’engreixa de contenta
i que frueix com un vedell.
La Rosa que plora i que parla
i que en fa un triomf de la desgràcia
de la dura i inevitable selecció natural.
La Rosa, gladiadora amb audàcia
animeta dels ulls de la democràcia
Descobrir el pastís o caure a la ratera
l’objectiu
donar garsa per perdiu
l’objectiu
fer el teatre com qui no vol la cosa
i l’objectiu
posar la mel i el verí a la boca
la rosa i l’espina a la pell
i l’objectiu que es mou
i els ostatges ni es belluguen
hostes putxinel·lis, tan amos dels seus actes
ploren i pateixen i s’abracen.
L’objectiu és subjectiu
i diu donar la clau i el duro
i els subjectes no envegen res el Floquet de Neu.
Mira la càmera
que l’objectiu t’apunta
parla amb la llengua de plata
i mira amb ulls de diamant
a fi de bé et guanyaràs una pasta
això és un fet objectiu.
Amicus Plato sed magis amicas veritas
Aquesta xerrameca em produeix abúlia.
Ja no són temps de Pla ni de Segarra,
temps de cafè, i copa i puro i tertúlia.
Ara no són els dies de conversar a la barra
Toca callar, i a molt estirar escoltar la Júlia.
Aquesta xerrameca, solemna i pomposa
em produeix abúlia.
Negre sobre blanc
tants segles de veritat escrita
Negre sobre blanc
l’albatros enllefiscat de petroli
Negre sobre blanc
el paper sensible de fotografia
Negre sobre blanc
de les Escriptures fins a Sartre
Negre sobre blanc
des de l’Irac per a la CNN
Negre sobre blanc
la veritat fixada pel nitrat de plata
Negre sobre blanc
John Baird descobrí el color de la mediocritat.
Pitjar el tabulador del teclat
entrar i sortir a mons ultramarins
milions de bits bellugadissos
menats si vols pel cercador saurí.
Fixar la vista i girar el ratolí
i ser John Whaine i el capità manaies
i, si bades, sentir la flaire del pi i del romaní.
Del port del mòdem a la memòria RAM
el sexe transgressor i la mort del nen palestí
les noves del dia i les notícies de mi.
Som ara aquí però també pots ser allí.
És quan m’hi connecto que hi veig clar
peixat pel servidor des de canals marins.
És quan pitjo la tecla que no petjo camins.
Nosaltres recerquem el plaer
tots nosaltres cerquem la nit
tramuntem les pells si podem
o nedem per dolls tel.lúrics que desconeixem.
Som milions, qui desposseits
però amos de la busca i del desig
caminem o trotem o tentinegem
privats d’un plaer prohibit o eteri.
Voldríem abastar el plaer
retrobar el plaer cada instant
poder tramuntar el tacte de les pells
i capbussar-nos en manantials de placidesa
on totes i tots presos de si mateix
amb nord, amb calidesa i amb peresa passegéssim,
esperéssim, complaguéssim entregats a allò que ens és negat objectivament.
Una gran sensació, i més, l’atzur
la velocitat, la concupiscència subtil
el poder del timó i la passió dels llavis
l’avidesa i la bondat i la noblesa
i la classe, la nina dels meus ulls.
I sentir-se un gran JO i veure’s
que s’és vela i mar i vent i cel
i ja no recercar res més de tot això
-però no davant dels llums del televisor.
Vejam: tu en diràs metamorfosi
d’aquest bregar per camins d’eurugues
i caldria millor parlar d’hipnosi
per a la teva vida de menjar lletugues
menjuga de pobre i de trist vianant.
Et vaga pel cap xutar-te la dosi
que et lliurarà de tots els nostres problemes.
Però el futbol és dimarts, Ambrosi
i aquest fet corrent planteja un dilema
un tema diari que et produeix neurosi.
El plaer és breu, i aquesta esclerosi
que t’atura la pensa i t’eclipsa les nines
no és culpa dels altres, i no té diagnosi.
Malalt als matins i a la nit medicina
afligit en la freqüència i joiós en la rutina
amb la retina cremada davant els llums del televisor.
[Publicat a Llibertat.cat el 3/4/2020]
Ja és casa des fa un dies, fent repòs. A l’Agustí Barrera (Mataró, 1941), mataroní, barceloní, terrassenc i arenyenc, independentista militant des fa moltes dècades, químic i historiador, el van ingressar a l’hospital fa una setmana i ha resistit el coronavirus.
Dilluns en Jordi, company de sindicat i també arenyenc, em reenviava un missatge amb la (mala i bona) notícia que es trobava a l’hospital. Amb aquests detalls que li transmetia la Núria, la seva dona: “Crec que serà un dels supervivents del maleït bitxo. És un vell resistent de les tortures de Via Laietana.” Ja fa tres dies que és a casa fent llit, i enviant emails amb informacions, bromes i reflexions.
Fa uns anys vaig escriure una ressenya per al seu llibre Inscrit en la memòria històrica, en què sostenia que l’Agustí era un espècimen escadusser en la militància independentista, perquè la seva trajectòria política és un autèntic fil roig de la història del nostre país. Perquè són molt poques les biografies de militants independentistes com la seva: va iniciar la seva militància al FNC, patí la repressió (tortura i presó) per haver repartit propaganda sindical; després va participar en la creació del PSAN i anys després en el naixement i evolució del PSAN-Provisional i el sindicat COLL; i continuà a l’independentisme combatiu dels anys 80, passant per la CUP. Una experiència vital que connecta el separatisme del primers anys del S.XX amb l’independentisme actual. Un nexe que pren més força si tenim en compte que és fill d’un dels homes del grup independentista dels anys trenta Nosaltres Sols.
És “…un dels supervivents del maleït bitxo.” Supervivent dels anys de la dictadura, de la repressió, però també dels desenganys dels pactes i les renúncies, que així i tot s’ha mantingut al peu del canó. Ha tingut les coses clares, les ha dites més o menys asprament o desvergonyidament. I tot fa pensar que continuarà mantenint aquesta clarividència. Salut i llarga vida, camarada!!
P.D. He demanat que aparegui la seva foto, i no la de l’autor de l’article.
[Publicat a Llibertat.cat el 26/3/2013]
L’afirmació que el projecte del Centre Direccional és un projecte franquista no és un acte de demagògia.
Ara el projecte del Centre Direccional-Parc Alba (rebatejat per distreure els despistats) torna a plantejar-se com una agressió a Cerdanyola del Vallès, després de superar algunes anul·lacions dels plans urbanístics, amb irregularitats continuades, i d’haver superat la crisi immobiliària, que va fer pensar a tothom que aquest projecte havia quedat tocat de mort.
Però l’oportunitat fa el lladre, o com es diu tan sovint als mitjans del règim: és un bon moment per als emprenedors. I el projecte del Centre Direccional-Parc Alba ha renascut de les cendres com l’au fènix, o encara més, ha renascut entre les deixalles dels abocadors. Perquè a banda de presentar-se com la joia de la corona, comparable al 22@, el Centre Direccional promet grans negocis lucratius, que per ara ja han hipotecat l’Ajuntament de Cerdanyola amb el Consorci en una aventura temerària.
La història ve de lluny: el projecte del Centre Direccional a Cerdanyola ja estava configurat l’any 1969. Només cal que consulteu les hemeroteques de l’època. En aquells anys es va dissenyar, seguint el suposat model del centre urbà de La Défense, que es troba a pocs quilòmetres de París, la urbanització que es pretén bastir a la Plana del Castell, i que havia d’acollir aleshores 80.000 habitants i 72.0000 places de pàrquing, segons la premsa de l’època. Durant els darrers anys van reduir aquests nombres faraònics, però el projecte que van dissenyar els tècnics del franquisme persevera en els seus objectius.
Durant els primers anys setanta ja es van realitzar les primeres gestions, i el 1977 es va dur a terme l’expropiació dels terrenys de la Plana del Castell, pagats a 14 pessetes per pam en qualitat de “premio de afección” (sic) segons una Ley de expropiaciones forzosas. Per sort, alguns conflictes com ara entre la Corporació Metropolitana i el Ministerio, en plena Transició, i les irregularitats del consorci que es va saltar els tràmits de l’ordenació, van aturar aquesta amenaça durant un temps. També alguns escàndols econòmics com el de TABASA, empresa de la qual era també accionista Banca Catalana i que havia de foradar Collserola per fer-hi uns túnels amb peatges. Com trenta anys després, el projecte dels nous túnels que tenen els ulls posat a Collserola continua íntimament lligat a la urbanització de la Plana de Castell.
El model de desenvolupament urbà franquista va perviure perquè els gestors polítics dels darrers anys a Catalunya ja hi compartien interessos i responsabilitats durant la Dictadura feixista. No hi va haver ruptura democràtica i els negocis van continuar sent els mateixos a mans dels de sempre: companys de negocis dels alcaldes franquistes Joaquim Viola i Josep M. Porcioles, com els noms clau per a la Transición Jordi Pujol, Miquel Roca i Junyent, Narcís Serra o Pasqual Margall. I altres personatges més grisos, que van passar de “progres” amb pedigrí a l’entorn de l’Assemblea de Catalunya a responsables de la destrucció del nostre futur. Tal és el cas de Miquel Sodupe, antic director i ideòleg del Consorci del Centre Direccional-Parc Alba, i posteriorment Coordinador de planejament director i territorial en Área Metropolitana de Barcelona (MMAMB).
[Publicat a Llibertat.cat el 2/6/2014]
Els darrers anys he escrit un parell d’articles sobre el que avui ha estat notícia: Es tractava d’escrits del 2010 i del 2012 sobre la mort, la mort en vida o l’abdicació del rei espanyol, i les maniobres que alguns sectors polítics articularan per tal de posar fre a la lluita independentista.
I aleshores apuntava que l’enemic ja comptava amb una important operació de recanvi, amb hereu i santificació: tant si fos per mort física com amb un abdicació calculada per aquests moments convulsos. Per aquest motiu deia ja aleshores que caldria que els independentistes calculéssim tots els escenaris possibles davant la mort/abdicació del borbó. Amb mort física o amb incapacitació, amb hereu, amb regència o amb Espanya Confederal coronada.
Ara repeteixo unes mateixes paraules que en aquells articles: cal estar amatents a les maniobres foralistes-federalistes-commonwealthianes, la idea de “Dos estats un rei” que avui ja han exposat des alguns tertulians i representants polítics.
Durant els darrers quatre anys diversos “prohoms” del sobiranisme i també alguns partits amb vocació botiflera han proposat que dissociem el projecte independentista dels consubstancials principis republicans. Oferia alguns exemples que actualment semblen més que superats, com el de l’article de López Tena “Monarquia o república? Independència!” aparegut el novembre del 2009, o el contingut en el mateix sentit al Petit manual il·lustrat sobre la independència publicat per la Revista Omnium núm.15 la tardor del 2010. Això, al cap i a la fi, és la vella reivindicació del pujolisme, la proposta de CiU durant trenta anys d’autonomisme claudicant: tornar al pacte foral anterior a 1714. I és clar, en el mateix sentit, el “federalisme” del país de les meravelles.
Altres propostes incrustades en el moviment popular per la independència són igualment perilloses i afavoreixen que la pressió independentista es pugui desinflar quan convingui, si els convé als mediadors institucionals catalans: un exemple és l’estirabot de Pere Pugès des de l’ANC, que va plantejar fa no massa temps que el referèndum sobre la independència de Catalunya s’hauria de realitzar l’Estat espanyol, obviant el subjecte polític de decisió en aquest procés: del poble català.
Que avui l’Assemblea no hagi convocat les concentracions a les ciutats catalanes per defensar la República catalana i la independència és un mal averany. Per contra, satisfà la rapidesa amb què ERC ha donat suport a la mobilització, i fins les paraules del President Artur Mas sobre la certesa i convenciment que es realitzarà la consulta del 9 de novembre. Res no està escrit i tot està en moviment, però davant d’alguns gestos i maniobres millor armar-nos de prevencions davant del pactisme desmobilitzador.
Amb l’abdicació programada (recordem la visita de Juan Carlos i les abraçades amb Artur Mas, i el no casual desembarcament de les furgonetes dels antiavalots de la policia espanyola) el recanvi es prepara des de l’estructuració de l’Estat, per tal que el projecte d’Espanya pugui perllongar-se uns anys més com a Destino en lo universal. Amb tota certesa, aprofitant el recanvi, ens intentaran fer empassar propostes confederals coronades, forals o de lliure associació a un regne que els catalans hem detestat històricament.
Com ens voldrien posar en aquest embolic de cordes? Davant l’augment de la consciència independentista i la necessitat de l’Estat de trobar una reestructuració per al fracassat model autonòmic i el desgast per les contradiccions socials i la corrupció política, tots podem imaginar-nos com podria quedar la cosa. Els catalans del Principat, de la Comunitat Autònoma de Catalunya (i és clar, també la resta del Països Catalans), podríem quedar subjectats al projecte espanyol a partir del model d’estat associat (2 estats 1 rei novell), pacte fiscal o Commonwealth a la catalana. Una fórmula que ja sabem que perpetuaria a casa nostra els mitjans de comunicació privats com Tele 5, la supremacia lingüística de l’espanyol, l’ocupació militar, el poder financer hispànic i un llarg etcètera de greuges que condemnen el nostre poble a la desaparició i l’espoli. I un Estat català independent no és això. I segurament la primera pregunta del 9-N no és casual que ofereixi la sortida de l’”Estat” que mai s’ha concretat en què consistiria.
Tal i com vaig advertir en dues ocasions, cal que estiguem amatents, perquè la maniobra ja està teixida. Una part de la burgesia catalana que aquests darrers mesos es mostrava convençuda que la via cap a la independència és l’únic camí (perquè tampoc a aquesta classe social del país els donen una altra sortida) ara es podria desinflar davant el mercadeig de competències, transferències i obediències que ofereixi l’Espanya refundada del nou monarca.
Per això és molt important que l’independentisme real, el que planteja la Ruptura i les profundes conviccions republicanes i socials, estigui al capdavant del procés d’alliberament nacional. No podem deixar espai ni temps a les maniobres amb què es pretenen diluir aquests elements històricament lligats al poble català i a la lluita per la llibertat.
[Publicat a Llibertat.cat l’1/5/2011]
Acabo de llegir el llibre de la Patrícia Gabancho A la intempèrie. Una memòria cruel de la Transició catalana (1976-1978). El llibre és l’edició, comentada, de la breu memòria que l’autora va fer el 1978, després d’haver participat intensament durant dos anys en la lluita independentista. Gabancho va militar en un petit partit anomenat Esquerra Nacional.
El llibre dóna molt de si, perquè explica amb força cruesa tot un seguit de processos polítics interns de la Transició. Especialment, l’erosió de la unitat i els principis de l’antifranquisme per part dels partits parlamentaris, i també la incapacitat de l’independentisme d’esquerres d’unir-se amb una estratègia rupturista i fer-se un forat en la societat.
Moltes de les coses que explica són sorprenentment interessants de llegir des de la perspectiva actual. I m’he quedat amb dues cites que ressonen al debat que arrosseguem sobre l’estructuració de l’EI i el paper de la CUP dins el moviment.
Diu la Gabancho a la pàgina 158: «La futura conferència d’organitzacions independentistes era una excusa, perquè sabíem que calia un partit. Una coordinadora que englobés tothom només podia ser eficaç si hi havia un nucli ben travat que en portés la direcció. Però això, a les reunions generals, no es podia plantejar, perquè les diferències encara eren molt acusades».
La conferència que esmenta és la Conferència d’Organitzacions de l’Esquerra Independentista, celebrada el novembre de 1977 i en la qual van participar el PSAN, el PSAN-Provisional, el Moviment d’Unificació Marxista, Esquerra Nacional, Gent Nacionalista Independent, Comunistes Catalans Independents, Nova Falç, Esquerra Catalana de Treballadors i Socors Català. I el FNC, les JERC, el FAC i el Partit Federalista Europeu, com a observadors.
La Conferència no va acabar de reeixir. El detonant va ser la discrepància en la defensa dels patriotes catalans processats pel Cas Bultó. Però segurament era difícil que reeixís perquè les “diferències acusades” eren una realitat. Hi havia plantejaments divergents estratègics i tàctics, perquè es trobaven enmig d’importants processos, com la Constitució espanyola i els estatuts; sobre les aliances, perquè hi havia a l’horitzó les primeres eleccions municipals; sobre política sindical, perquè la militància independentista es repartia en diferents sindicats; o fins i tot sobre la conveniència d’usar la paraula “independentisme”.
L’altra cita que extrec del llibre és la intervenció d’en Jordi Arquer (1906-1981) en una reunió, i representa el contrapunt a aquest diagnòstic: «Coordinadora? Conferència? El que heu de fer és unir-vos tots, si és que voleu fer res de bo. Aquestes petites punyetetes que ara us fan discutir s’arreglen dins d’un partit. Oi que tots sou independentistes? Oi que tots sou d’esquerres? Doncs ja està, home» (p.159).
Jordi Arquer participava en reunions de grups de l’Esquerra Independentista de llavors. Abans del franquisme havia estat un dels impulsors del BOC i del POUM, sempre amb una sensibilitat independentista i defensora dels Països Catalans. En tornar de l’exili va participar en algunes plataformes independentistes, com la Conferència o la creació dels Col·lectius d’Obrers en Lluita (COLL). Com acostuma a passar amb la gent gran, expressa la seva opinió de manera directa i simple, sense meandres argumentatius ni eufemismes, i fins i tot amb el punt de cinisme propi de qui les ha vist de tots colors.
A l’Esquerra Independentista torna a parlar-se amb força de la unitat. El darrer en posar-la sobre la taula ha estat Endavant a través de les Resolucions de la seva VI Assemblea.
La unitat no és tan senzilla com planteja la cita de Jordi Arquer ni Patricia Gabancho amb la seva afirmació “una coordinadora que englobés tothom només podia ser eficaç si hi havia un nucli ben travat que en portés la direcció”. No sabem tampoc si en usar el terme “direcció”, Gabancho es volia referir al concepte de direcció política, perquè si és així, entenem la cosa tampoc no és senzilla, tal com ja van exposar fa dos anys A. Botran i A. Contell a l’article “Què volem dir quan parlem dedirecció política”, publicat al número 87 de La Veu de la Terra del Moviment de Defensa de la Terra.
La unitat és necessària i una qüestió prioritària és delimitar quines organitzacions calen per desplegar la línia d’Unitat Popular i quina és la seva tasca dins el moviment (qui fa què). A la meva manera de veure, el nostre moviment necessita un referent polític de masses (o “partit de masses” en llenguatge dels anys trenta), organitzacions sectorials i sobretot una única i forta organització marxista.
D’entrada, hem de partir del que tenim, que tot i ser insuficient és bastant. Així, per exemple, malgrat les seves mancances, disposem de diverses sectorials, com ara dues organitzacions juvenils en procés de confluència i un sindicat d’estudiants amb una implantació notable a les universitats dels Països Catalans.
I sobretot disposem d’una organització nacional, la CUP, que és el més que s’assembla a un referent de masses, ja que a més de presentar-se a les eleccions, dinamitza lluites populars i de fet s’ha convertit en l’organització d’enquadrament prioritari de la militància de l’EI que té més de 25 anys. A diferència de les organitzacions sectorials, la CUP es dirigeix al conjunt de les classes populars catalanes i hauria de sintetitzar en una alternativa política global (gairebé) totes les temàtiques. Per això, més enllà de la política institucional, dins d’aquesta organització s’han de dur a terme debats polítics de fons, entre d’altres raons perquè la CUP no només és el referent polític de masses de l’EI sinó també i sobretot de la Unitat Popular i enquadra, per tant, sectors ideològics diferenciats..
Tenint en compte això, les mancances de la CUP, especialment d’implantació territorial, no haurien de usades com un argument sofístic per qüestionar el que ja és una realitat realitat, sinó per esperonar el moviment a superar-les tot assumint el seu caràcter referencial.
I per acabar, totes les organitzacions de l’EI, incloent-hi la CUP, hem d’obrir un procés de confluència que no sigui “una excusa”, sinó que agafi el toro per les banyes. Cal un procés perquè és cert que hi ha diferències. Però no són “diferències acusades”. Sovint, aquestes diferències de plantejaments organitzatius, estratègics o tàctics no es pode tractar obertament. I, en canvi, les “petites punyetetes”, en forma de retrets, malentesos, supòsits o acusacions de dobles intencions, agafen una rellevància inapropiada. Esperem aprendre de la nostra història.
[Publicat a Llibertat.cat el 27/7/2010]
Em vénen al cap els versos de l’obra bruta de Serafí Pitarra, Don Jaume el Conquistador. Per una situació actual, i de la qual no es parla als mitjans, el rumor i algunes dades indiquen que el borbó Juan Carlos fotut. En paraules de Pitarra, —Si em guardéssiu el secret… /us diré que està podrit. Cal prendre-s’ho amb humor. I riure’s del mort i de qui el vetlla. Més que una hipòtesi, una certesa, una inevitable llei de vida que, més enllà de l’alegria com a catalans, ens hauria de preparar per a un futur incert. Perquè el projecte d’Espanya, també moribund, intentarà regenerar-se amb el recanvi.
Muntaner -Com us deia, Fontanelles,
el Rei Jaume està fotut.
El qui guia ens ha sigut
és ja un manso sense esquelles.
Fontanelles -I vos que ho haveu sentit,
sabeu quin mal és aquest ?
Muntaner -Si em guardéssiu el secret…
us diré que està podrit.(…)
Fontanelles -I voleu dir que d’això
el rei podrit va quedar ?
Muntaner -Tot seguit va començar
a inflamar-se-li un colló
i trobant-se els pantalons
un xic molls de per aquí sota
van veure que era la gota
que feien les purgacions.
I després s’ha sapigut
que aquell lladre punyetero
ja es feia dar pel trasero
pel seus esclaus, el molt brut !
Cony quin brut, cony quin brut,
Cony quin brut, cony quin brut.
El cas és que fa poques setmanes vaig anar a veure una versió al teatre del Don Jaume el Conqueridor, “peça bruta” de Serafí Pitarra (Frederic Soler). Una obra que no té pèrdua, que no ha perdut el seu interès malgrat la distància del temps (fou escrita i representada en petit comitè, als tallers de l’època, vers el 1860). I que conserva la seva capacitat transgressora i una forta intenció paròdica. Al cap i a la fi Pitarra fa humor amb el rei més sagrat de la dinastia catalana. Altres autors de la Renaixença també van satiritzar i parodiar la monarquia. La nacional i l’espanyola.
La coincidència i les similituds amb la decadència personal i política del borbó són evidents, i que cadascú ho entengui com vulgui. I és clar, si som capaços de riure dels “nostres reis”, de barrejar l’escatologia amb la noblesa catalana, no estalviarem doncs, el sarcasme i la riallada amb la monarquia espanyola, ocupant, suplantadora, corrupta i decadent. Una tradició humorística que enllaça Pitarra amb el ‘Polònia’, i que sempre ha anat carregada de sentit polític.
Que el borbó tingui els dies comptats és un fet. Després del qual ens haurem d’empassar dies de condol i de reportatges hagiogràfics. Molt pitjor que la victòria de la Roja i que la visita del Papa. Un fet que per a nosaltres serà, fet i fet, una celebració efímera. I més si tenim en compte que aquí no s’hi val allò de morta la cuca mort el verí o mort el gos morta la ràbia. L’enemic ja compta amb una important operació de recanvi, amb hereu i santificació: tant si hi ha mort física com si no. Per aquest motiu caldria que els independentistes calculéssim tots els escenaris possibles davant la mort del borbó. Amb mort física o amb incapacitació, amb hereu, amb regència o amb Espanya Confederal coronada.
Dit això, exposo unes breus reflexions relacionades amb la imminent defunció del borbó:
– Justament ahir el monarca espanyol demanava els impossibles al seu Patró, a la Catedral de Santiago. I apel·lava com tantes vegades a la unitat d’Espanya, per algun motiu insegura, inestable, impossible. A l’acte l’acompanyava un altre condemnat: Manuel Fraga, en cadira de rodes. El borbó no es mantenia dempeus i va haver de ser subjectat per mantenir l’equilibri. Aquest cop per motius de salut. També a Compostel•la, dos dies abans, la policia espanyola aplanava el camí a cops de porra contra els joves independentistes gallecs de Briga. Les proves gràfiques de com es manté i com es construeix el projecte espanyol són més que evidents.
– Els mitjans de comunicació a hores d’ara han parlat molt poc de la salut del borbó, i si ho han fet ha estat per l’escandalosa evidència i per les seves absències a actes oficials. Però cap dels mitjans ha insinuat la inevitable defunció del rei. Els opinadors habituals, malgrat que a l’estiu van mancats de notícies, no comenten ni la decadència ni la mort pròxima i segura de l’intocable. El tabú i la censura regnen als mitjans. Santa llibertat d’expressió.
– En canvi, -quina casualitat la coincidència de les dates- televisió, diaris, ràdio i la claca de tots els opinadors han especulat l’impossible sobre la salut de Fidel Castro, que es troba a milers de quilòmetres de Barcelona, de València o de Mallorca. Amb motiu de l’aniversari i diada patriòtica de Cuba del 26-J els comentaristes polítics han buidat les seves glàndules salivals parlant de la salut de Castro, de la presidència del seu germà Raul, del futur de la Cuba socialista. Ni una línia sobre el “mort en vida” de sang blava.
– Una altra cosa que em ballava pel cap és que cal que ens afanyem a recuperar la tradició d’anomenar “Can Felip” a les latrines, als vàters, i que preparem la benvinguda al recanvi. El terme ve de lluny. Joan Coromines va deixar escrit al Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana (1) què representa aquest nom per als catalans.
– Estiguem atents a les vel•leïtats monàrquiques que han insinuat alguns prohoms del sobiranisme i alguns partits amb vocació botiflera. El recanvi també es prepara des de l’estructuració de l’Estat, per tal que aquest estat podrit pugui perllongar-se uns anys més com a Destino en lo universal. Alerta amb les propostes confederals coronades, forals i de lliure associació a un regne que els catalans hem detestat històricament. Alguns pretenen donar-nos gat per llebre. Catalunya serà republicana o no serà!
– Quan es mori el borbó, després de desfilades militars i misses de bisbes, de dols mediàtics dignes de generalíssims, els frares agustins de l’Escorial vetllaran pel borbó al panteó reial durant dècades, al pudridero on descansen els reis espanyols. Un lloc envoltat de misteri per a un fet que no té cap secret: -Si em guardéssiu el secret… us diré que està podrit.
NOTA: (1) Sens dubte hi ha hagut també casos d’aplicació apel•lativa de l’avorrible nom de persona Felip: especialment recordat a totes les terres i països catalans, en els Ss. XVIII i XIX, com el nom del més gran enemic a la pàtria. És sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí del més sagrat. A la deformació de *selipes pogué contribuir, doncs, una obscura voluntat abominatòria dels menyspreats botiflers (que així els passés una màquina per damunt!); cosa paral•lela passaria a Ciutadella de Menorca (on l’horror als turcs havia estat més viu, amb massa raó, que enlloc més), quan canviaren tulipa turca en felipa turca: una abominació reemplaçant l’altra algunes generacions després. Felip donaria també nom, com a bon botxí, entre els busquerols de les suredes, a una mena de formiga grossa que degolla els rebaixins o formigues petites dels suros (Hostalric, BDC XIII, 116).
És una qüestió candent, per l’evidència i per l’increment dels casos: una part significativa de l’esquerra i de l’independentisme, i fins l’independentisme d’esquerres, viu de la política –de les seves estructures- i s’hi ha acomodat, i no arrisca res per no perdre el seu estatus. N’hi ha de tots els colors, però es distingeixen els que en èpoques no molts anteriors bramaven en nom de la puresa de l’autogestió i dels dogmes sacrificials. Ho hem llegit en piulades, ho hem sentit en converses, és un fet consumat.
El cas d’Ada Colau i el seu seguici és molt significatiu. Pensem, per exemple, en la poca crítica que exerceix l’univers “alternatiu” a la Barcelona ultracapitalista i de disseny. Tot té una explicació: subvenció, col·locació, publicitat institucional en mitjans “crítics” i anestèsia.
D’aquest fenomen de viure de la política i els perills de paràlisi que amaguen reprodueixo dos fragments pel seu interès, i perquè provenen de dos bregats independentistes de dues branques diferents del moviment, però que arriben a conclusions similars. Un avís als navegants des de veus autoritzades que porten anys tirant del carro.
Un és en Vicent Partal, que ja ha tractat aquesta qüestió en altres articles. En un editorial de finals d’agost advertia, referint-se a un altre article, que:
L’article d’Anna Gener, discutible com tots –com també és discutible aquest editorial, per exemple–, és valent i original perquè posa el dit en una nafra fins ara poc remarcada quan fem l’anàlisi d’això que passa: els interessos personals, patrimonials, d’aquesta massa de centenars de milers de militants i simpatitzants polítics, que no necessiten pensar en el seu futur perquè el paguem entre tots.
Carles Castellanos també ha advertit sobre aquesta problema. A “Governança i Ruptura, un binomi contraposat ben actual” definia una de les contrapartides amb què es troben les institucions i dels partits parlamentaris en la situació d’ocupació actual amb aquestes paraules:
–La dinàmica interna dels partits, en un entorn de precarietat laboral, genera comportaments conservadors en sectors amplis de la seva militància que fan que la resultant sigui, en bona part, evitar la confrontació i defugir qualsevol mena de ruptura.
També Castellanos, a les seves memòries Reviure els fets, descriu com una forma de “desviació greu” en l’acció política:
“l’”institucionalisme, en la qual cau la militància dels partits que entenen la pròpia organització com un fi en ella mateixa (…) Els grups institucionalistes es converteixen en màquines d’obtenció de càrrecs institucionals i finalment, per molt que prediquin altres coses, abandonen els seus objectius per les llenties miserables d’uns beneficis materials.”
No és una dèria personal. Tothom té dret a millorar les seves condicions materials de vida i a sentir-se complagut i realitzat. Però no a càrrec dels altres i encara menys en un joc pervers de vendre fum en nom d’un patrimoni de lluita i de compromís. I això està passant. Disseccioneu aquell cas o aquell altre que conegueu. Quina evolució –o millor dit, retrocés- ha seguit en pocs anys, del discurs demagog a l’agència de col·locació gestionada des dels interessos dels partits en un taulell d’escacs en què les peces són entitats, sindicats, institucions o col·lectius subvencionats.
Podria exposar uns quants casos d’evolucions rocambolesques de joves revoltosos que van passar del dogma i el radicalisme verbal al plàcid confort de la vida subvencionada. D’oposar-se aferrissadament a la participació a les conteses electorals a viure dels cabals públics. Tenim un problema.
El més preocupant és tot allò que afecta el moviment independentista provinent d’una llarga trajectòria de lluita. I no perquè es donin casos de transvasament a partits més ordre. El més alarmant és que precisament dins d’aquest moviment (partits, col·lectius, “cooperatives”, etc.) s’incrusti la impostura d’aquestes dinàmiques, que no tenen cap defensa i que són èticament reprovables.
En la lluita independentista hi ha hagut molta gent, absents i supervivents, que han picat pedra durant moltes dècades o que s’hi han deixat la vida, literalment. I aquesta és la nostra fortalesa i la nostra dignitat. A aquestes alçades, després de l’1 d’Octubre de 2017, no podem capgirar aquestes fortaleses i dignitats de tantes dècades per acontentar uns ventres agraïts. Per molt que ens ho vulguin vendre com tacticisme, jugades mestres o plans secrets.