JORDI SURINYACH

Estimat Rosselló,
si podies venir,
amb la barca del temps,
amb el vent de llevant,
a L’Alguer
I senties amb mi
com és viu i arrelat, i tan clar,
aquest nostre parlar català
de L’Alguer.
Com et diu el teu nom
i somriu la ciutat de L’Alguer
allunyat amic meu
que ara ets als xiprers,
a l’indret on comencen
a obrir el record
i el veler el camí
que et va ser sempre car,
el camí de la mar
de L’Alguer.
Si podies venir…
amb la barca del temps,
amb el vent de llevant,
amb la barca del temps.
Com et diu el teu nom
i somriu la ciutat,
allunyat amic meu…
Allunyat amic meu
si podies venir
amb la barca del temps…

SALVADOR ESPRIU.

Tantes coses et troben a faltar.
Cada dia està ple d’instants que esperen
les mans petites que, tantes vegades,
van agafar les meves.
Ens hem d’acostumar a la teva absència.
Ja ha passat un estiu sense els teus ulls
i el mar també s’hi haurà d’acostumar.
El teu carrer, durant molt temps encara,
esperarà davant la porta,
pacient, els teus passos.
No se’n cansarà mai perquè, esperar,
ningú no ho fa tan bé com un carrer.
I jo sóc ple d’aquesta voluntat
de ser tocat per tu, mirat per tu.
I que em diguis què fer amb la meva vida,
mentre els dies de pluja o de cels blaus
ja estan organitzant la soledat.

JOAN MARGARIT

Estava escrit que en una ciutat post industrial com la que ja és actualment Mataró, acabaria per tenir dirigents de les mateixes característiques. El que no sabíem, ni podíem imaginar, era del protagonisme d’un fill de pagesos, actuant i treballant sense renunciar gens ni mica als seus orígens. L’esquerra mataronina se’l va mirar amb la suficiència  dels que es pensen haver nascut per a ser els únics  posseïdors de la veritat absoluta i naturalment del canvi tot barrejat amb gran dosis de prepotència intel·lectual. Curiosament la mateixa que van tenir certs representants d’estirps locals de prosàpia confirmada, amb actituds de perdona vides que exhibien estúpidament, sense adonar-se que ja feia massa temps que no els servia per a res.  El fill de pagesos, un “estajanovista” sense saber-ho, a base d’hores i dedicació i amb voluntat d’ aprendre l’ ofici, conscient que no té hipoteques i que no deu favors a ningú, surt en defensa de les causes que considera justes sense fer masses escarafalls ideològics, aconseguint obrir un forat electoral al adversari. Fa pactes – aparentment impossibles, amb l’altre pagès del consistori, deixant en ridícul a l’esquerra  i a la dreta de debò gaudint honestament del càrrec amb expressada voluntat de tornar a la feina privada en només dos mandats. Ningú es pensava que amb tantes coses en contra se’n sortiria, tot plegat per desconèixer la vida del pagès, educats en el coneixement bàsic de qui conrea la terra, amb aigua, eines, treball i el territori que un trepitja com element transcendental que ha d’ésser defensat i estimat. Tota una cultura fonamentada en un principi ben senzill. De la terra neix tot i per fer-la fèrtil cal adobar-la mitjançant molt d’esforç, dedicant-hi hores i aprenent  les tècniques adequades per aconseguir-hi fruits. L’entorn, l’experiència i la tradició marquen la voluntat imprescindible per a sobreviure en un entorn  amable i dur a la vegada forjant, tal vegada com fa el pagès, un determinat paisatge. Si això es trasllada a la política, fàcilment es pot entendre el procés de sumar voluntats, fer viables acords  i situar-se al lloc on més li plau: Al centre del debat ciutadà. I tot plegat après, no entre passadissos i conspiracions, sinó  entre feixes i hortalisses. Com deia aquell…. que n’aprenguin!.

Ara que el descrèdit dels polítics està al carrer i hi ha qui, anant a contra corrent, intenta amb fets demostrar que aquesta sospita generalitzada no s’ajusta a la realitat i que és, en molts casos, una exageració que ha fet forat en l’opinió publica. A Mataró, tots els regidors per unanimitat, han acordat defensar els perjudicats en la compra de les anomenades preferents venudes per l’antiga entitat d’estalvis local i que afecta a un nombre molt important de ciutadans. L’alcalde denuncia sempre que pot la presumpte estafa i ha encapçalat una delegació que ha anat al Congres dels diputats, fent gestions davant tots els grups parlamentaris, per trobar-hi solucions. Fa pocs dies s’ha entrevistat amb el cap de la fiscalia catalana i amb un dels responsables de la sindicatura de greuges. Demagògia? Electoralisme? O expressió conseqüent d’una barreja de tossuderia, agosarament i valentia que fa temps no veiem en molts electes?. Com que mai no n’hi ha prou fa pocs dies, aprofitant la commemoració del 125è aniversari del naixement de la UGT, va fer un discurs de benvinguda als sindicalistes demanant-los ajuda i tornant a denunciar l’anòmal comportament de la desapareguda Caixa d’ Estalvis Laietana. Qui ens havia de dir que a Mataró, seria precisament un alcalde convergent el més aplaudit en un acte del sindicat més proper als socialistes. L’ esquerra mataronina, no s’acaba de creure la contundent actitud de l’alcalde i  es troba desubicada i perplexa davant les lliçons de qui havien imaginat que duraria poc, oblidant que el principal actiu de l’edil és, a més d’una exagerada capacitat de treball i d’honestedat personal, una obstinada voluntat d’aprendre ràpid l’ofici d’alcalde.             

Finalment diumenge al matí va sortir el sol…..

Tres són quatre, tal vegada com els tres mosqueters de Dumas, que en realitat eren quatre. Això de la familía es un concepte tant ampli i complexe que òbviament provoca certs desajustos, imprecisions i confusions que només es poden esmenar amb la confecció d’un bon organigrama (…i que consti que la frase no és meva). L’aritmètica amb aquestes coses no ens serveix. La poesia, la prosa i sobretot la història i la filosofia de ben segur que sí. Això no és de cap manera una ciència exacta es sobretot d’ humanitats i ciències socials. De gent de lletres més que de ciències. Ara mateix és més una qüestió de pràctica setmanal o de mandra de llevar-se ben d´hora o de limitacions  provisionals, suposo que per això en tot el grup falta una imatge. Però ser jove té aquestes coses: Es deixen provisionalment certes afeccions, la de lliscar muntanya avall per exemple, per
altres que en aparença són en aquest període vital més satisfactòries. No em preocupa  gens ni mica, el temps sempre torna posar les coses al seu lloc. Com a mínim servirà per reclamar, sugegir , exigir, demanar  i  si fa falta suplicar  que fem la quarta imatge. Perquè ningú és vegi  agreujat començo ara: Quan la
farem Adriana?. 

Als diputats del PSC: Segons els mitjans de comunicació sembla ser que els diputats del PSC no estan disposats a assumir, com a propi, el text de la Declaració de Sobirania que han pactat la resta de partits catalanistes del nostre Parlament i en la redacció del qual sembla que han tingut la oportunitat de participar-hi. Som molts, dins i fora del PSC, que consideraríem un autèntic disbarat alinear-se amb la bancada de la por, és a dir, amb el  NO o optar per una abstenció en un punt que pot ser transcendental per al futur del nostre país. l’abstenció, avui i ara, no és una opció políticament correcte. I no ho és per a un partit amb la història del PSC i del socialisme català, que en moltes ocasions ha estat el primer defensor de les llibertats nacionals catalanes i que, en les diverses ocasions que el nostre Parlament ho ha tractat, ha votat sempre a favor del reconeixement de Catalunya com a nació i que, com a tal, no renuncia al dret d’autodeterminació. Ara és l’hora de portar a la pràctica tot això pel que els catalans hem lluitat durant molts anys: ser reconeguts com a nació. I com a ciutadans de tal nació, el poble català és el subjecte jurídic i polític de la sobirania, més enllà del que diguin lleis i constitucions que no deixen de ser normes temporals.Per a tot això li demano, en nom de les generacions actuals i futures de catalans i catalanes, que demà, al Parlament, justament per lleialtat amb el poble de Catalunya, voteu a favor, sense fissures, de la Declaració de Sobirania que votaran una majoria de diputats amb l’objectiu de poder convocar una consulta o referèndum que ens permeti conèixer el futur que volem els ciutadans de Catalunya per a la nostra nació. Per a l’ANC aquesta consulta ens ha de permetre avançar cap a l’alliberament de Catalunya però també volem que vostès, si així ho decideixen, puguin defensar democràticament altres opcions. Visca Catalunya!

Als diputats de la CUP: Segons els mitjans de comunicació sembla ser que els tres membres del grup CUP votaran tres coses diferents o dues de diferents. Això seria un frau sagnant a la Nació Catalana, a totes aquelles persones que han sortit al carrer a manifestar-se i a totes aquelles persones que han patit humiliacions, persecució, tortures, presó i mort des de 1714, per defensar la dignitat i, precisament, la sobirania de la Nació Catalana: de la Franja, de la Catalunya Nord, del País Valencià, de les Illes i del Principat. Som molts, dins i fora de la CUP-AE, que consideraríem un autèntic disbarat desorientar els ciutadans i alinear-se amb la bancada de la por, és a dir, amb el  NO o amb l’abstenció. Ara, la prioritat és crear un tsunami polític sobre la Sobirania i que ha d’anar des de la dreta fins a l’esquerra política, i que té com a únic objectiu deixar constància que el subjecte jurídic i polític és el poble català. Defensem que hi ha una sola nació, la nació catalana, i aquesta nació està conformada per un sol poble: el poble català. Si aquest poble no és capaç d’unir-se per declarar-se sobirà, aleshores tots els catalans, tots els ciutadans, dels Països Catalans, visquem a Mallorca, al País Valencià, al Principat o a la Franja, acabarem no tenint ni present ni futur, deixarem d’existir. Amb aquest acte solemne de sobirania s’aconseguirà provocar un trencament constitucional radical, que és el que interessa en aquests moments. Per a tot això li demano, en nom de les generacions actuals i futures de catalans i catalanes, que demà, al Parlament, justament per lleialtat amb el poble dels Països Catalans, voti a favor, sense fissures, de la Declaració de Sobirania que votaran una majoria de diputats amb l’objectiu d’avançar cap a l’alliberament de Catalunya i poder, així, ajudar millor a l’alliberament de la resta de la nació. Visca Catalunya lliure! Visca els Països Catalans lliures!

No estem preparats per la mort. De ben segur jo no ho estic. L’existència de qualsevol ésser humà és efímera però en molts casos dona fruïts. La teva collita Toni, ha estat sempre excel·lent i  ho sabies sense que mai haguessis fet cap escarafall. No has estat vanitòs, ni ostentòs ni fatxenda, més aviat discret i senzill. Em sap greu no haver-me acomiadat. Dissabte passat  em vaig adonar que les coses no anaven com tots desitjavem. No fa masses dies vam parlar per telèfon. Una conversa curta. Tu treient importància i gravetat a la malaltia i sense masses ganes de parlar-ne. La mort és la presència d’una buidor que tot ho envolta. Una altre vegada – i ja començen a ser masses -, se’ns fa un nus a la gola i reconeixem el regust amarg que es tasta amb l’absència forçada d’algú lligat a la pròpia existència. La muntanya ha estat l’ escola on aprendre mesura, seny i prudència. De tant trescar-hi has deixat tantes petjades, que durant molts anys perdureran amb tots nosaltres, confirmant l’ intens amor  a tot allò que has estat tant proper: Família, valls, cims i país.     

Kilian Jornet és sense cap mena de dubte el millor atleta de muntanya del món. Campió mundial de curses i esquí de muntanya. Dues disciplines en les que ha fulminat tots els anteriors rècords mundials. Un autèntic apassionat de la natura que deixa absolutament bocabadats a tots els que seguim les seves proeses. Hi ha un fil conductor, entre els valors que defensa i els que van promoure els fundadors de l’ excursionisme català i precisament això és el que l’ està convertint en un autèntic referent col·lectiu i un exemple per a les joves generacions. Un català universal  de només vint-i-cinc anys que farceix de valors tot el que fa. L’esforç com a mitjà per a conquerir la felicitat i la llibertat, fent-ho a més amb simplicitat i responsabilitat. Un exemple ben real i concret en un moment que tot i les reals dificultats, ens fan entendre que es possible un futur millor.  

CARTA DE VALORS:

1. Ningú ens va dir què érem. Ningú ens va dir que hi anéssim. Ningú ens va dir que seria fàcil. Algú va dir que som els nostres somnis. Que si no somiem, estem morts.

Lluitarem pels nostres somnis, seguirem les nostres passions, perquè creiem que el sentit de la vida rau a no seguir el camí de ningú. El sentit és traçar el nostre camí cap al que estimem. I malgrat les dificultats, aprendrem a cada caiguda per poder continuar.

2. Els nostres passos segueixen l’instint que ens porta cap allò desconegut.

Prendre riscos no és apostar, és evolucionar, és canviar la persona que som. Ser lliure és ser nosaltres mateixos, no seguir ningú, és prendre les nostres decisions. És escollir. Escollir formar una família, escollir fer un cim, escollir una feina. A la muntanya, nosaltres som els que fem la nostra traça, els que decidim si baixem una canal o no la baixem, si fem un cim o en fem un altre. A vegades l’encertem i a vegades no, però nosaltres obrim la nostra traça en un lloc on no hi ha camins.

3. No mirem els obstacles que hem superat, sinó els que tenim al davant.

Hem d’aprendre del passat, sense viure-hi, agafar experiència del que hem viscut i el respecte i la por per poder construir un futur sòlid. El passat no és la vida que ens fa viure. El que fem avui no ha de ser un crèdit per assegurar el demà. Viurem cada instant del present mirant el que tenim davant nostre.

4. No es tracta de ser els més ràpids, els més forts o els més grans. Es tracta de ser nosaltres mateixos.

«Fins a quin punt les dificultats extremes justifiquen mitjans extrems?», es demanava Walter Bonnati. L’home ha demostrat que amb la tecnologia és capaç de construir el que es proposi. Però té cap sentit, això? Hem d’aprendre a viure amb menys, amb el que necessitem per poder ser el més humans possible, el màxim d’adaptats al medi, a la natura. La nostra força són els nostres peus, les nostres cames i el nostre cos, la nostra ment. 

5. No som corredors, alpinistes o esquiadors… ni tan sols esportistes… som persones.

Les emocions compartides no sumen, multipliquen. Un cim no és un punt geogràfic, una data i un crono. Un cim són records, emocions emmagatzemades dins nostre; són les persones que ens acompanyaven o ens esperaven a baix. Nosaltres mateixos som totes les persones que estimem i admirem, que ens acompanyen quan no són presents.

6. No estem segurs de si ho aconseguirem, però estem convençuts que conquerirem la felicitat.

Fracassar és no intentar-ho. Fracassar és no gaudir de cada pas del camí, fracassar és no sentir. Hi haurà cops de puny, hi haurà dolor i objectius que quedaran lluny, però en cap cas podem fracassar si el camí és ple encara que no aconseguim el cim.

7. Amb simplicitat.

Anirem a la muntanya sense intermediaris, sense assistència, sense ajudes externes, amb humilitat, sense voler ser superiors a la muntanya, perquè sabem que és molt més forta, i anirem fins a on ens deixi anar. Aprendrem a conviure amb el món real, el de les roques, les plantes i el gel; el que hi ha sota el ciment. El que hi havia abans que nosaltres i que hi serà quan ens n’anem.

8. En silenci. 

Farem que les nostres passes no es notin, seguint un camí ecològic, sense deixar res més que les nostres petjades, que el vent esborrarà. La vida autèntica és la que portem a dins nostre, i és en el silenci que ens podem explorar a nosaltres mateixos.

9. Amb responsabilitat.

Perquè a la muntanya no hi ha una mà per ajudar-nos quan estem en perill, no podem abandonar el camí perquè no hi ha camí, però tampoc hi ha ningú per felicitar-nos quan aconseguim el que ens proposàvem. Perquè la muntanya és lluny de la hipocresia, perquè la muntanya és sincera. Som responsables de totes les nostres accions, surtin bé o malament.

10. Què busquem? Potser viure?

Quin és l’objectiu final de tota empresa, de tota aventura, de la vida? És aconseguir objectius o caminar cap a ells? És atrapar l’horitzó o descobrir els paisatges que travessem caminant? La vida és la medalla de l’arribada o les emocions i sentiments que hem emmagatzemat a dins nostre? Som homes forjats en somnis, emocions i sentiments.

Kilian Jornet, desembre de 2012

Bon any 2013 i fem-lo millor!. (Amb referèndum i declaració unilateral d’ independència el 2014). 🙂 II*II.

Enguany per Sant Esteve  i amb la finalitat de digerir, si es possible, el copiós àpat de Nadal, els fills grans m’havien apuntat a la cursa popular de Sant Silvestre, la trenta-tres, que s’organitza cada any per aquestes dates a El Masnou. Feia anys que no anava a una cursa d’aquestes característiques. El recorregut ha consistit en córrer cinc quilòmetres donant dues voltes al port i a la platja. Tot molt ben planificat amb tres curses ben diferenciades: nens i nenes, dones i homes. Ha estat una bona experiència, sinó fos que l’ alta competitivitat dels participants t’obligaven anar a un ritme diferent del que cadascú esta acostumat i que ha acaba’t per encomanar-se en excés a tots nosaltres.

                                    
Obriu els ulls immòbils i tranquils;

hi ha una estrella baixa com un ciri encès!

Seguiu el rastre, perdiguers humils!

Seguiu el rastre de l’unglot,

de la sandàlia del Fuster, 

que la neu amagar-los no pot

al pas del perdiguer”

Josep Maria de Sagarra

Com que sabíem que el dijous havia nevat uns cinc centímetres a Formiguera,  l’ estació del Capcir, pel que calia tastar la seva neu, conscients que la ponentada dels darrers dies podia haver començat a malmetre la caiguda a primers de desembre. El diagnòstic ha estat positiu. Hi ha encara molta neu a la Serra de Mauri i als voltats del Peric, pel  que com el dia acompanyava i  no feia fred ni vent, l’esquiada ha estat immillorable. Diumenge hem repetit, anant tota la colla  cap els Angles. La neu ha estat més que acceptable fins el migdia ( entre la una i dos quarts de dues) quan la calor  ja ha fet de les seves. A finals de Desembre i el mes gener són  tradicionalment secs en el Pirineu més oriental, esperem que a partir d’ ara faci més fred i que la natura ajudi amb alguna nevada.  

El President Mas ha estat investit gràcies a l’ acord entre CIU i ERC. Durant anys, hem estat molts els que demanàvem que l’ acord es produís. La bàltica començava a glaçar-se i calia posar-se primer a cobert, per despres fer un pas endavant a favor del dret a decidir. Finalment la votació ha estat la plasmació de tot plegat i el que hem estat en les dues tripulacions ens hem sentit més que satisfets. El problema rau en que per molt bona voluntat i enginy que s’hi posi, la proposta – si no es vol anar directament al fracàs -, caldrà que tingui una forta majoria social al darrera, per evitar el que l’estat espanyol ens anuncia, advertint que no deixarà fer cap consulta ni referèndum, posant tot tipus d’entrebancs al camí sobiranista i al mentrestant, actuant contra el president i suspenen l?autonomia de Catalunya, visualitzant el caràcter autoritari de l’Espanya constitucional. Fer-ho palès, serà
molt important per internacionalitzar el conflicte i donar conèixer les nostres raons, pel que en un moment o altre  la declaració unilateral de sobirania feta des del Parlament serà imprescindible. Durant el trajecte fins el 2014, caldrà  assegurar una majoria social favorable a l’exercici del dret a decidir. Hi ha un sobiranisme que al meu entendre pretén equivocament diferenciar, a l’estil nord irlandès, només entre sobiranistes i unionistes, el que tacticament es poc intel·ligent en una societat tant transversal i de barreja com la nostre. La divisió ha d’estar entre els que defensen l’ exercici de la democràcia i el que hi estan en contra. Si ho fem així el bàndol dels demòcrates tindrà una majoria tant amplia com excepcional. Evitar posar en el mateix front de Ciutadans i del PP al PSC es del tot imprescindible per avançar, com també ho es no donar per fet que Duran i Lleida i UDC són la quinta columna del procés. Salpem com diu el President amb convicció, actuant amb audàcia, valentia i amb intel·ligència, intentant no perdre aliats, guanyant-ne de nous i si podem neutralitzant els indecisos. Només així, ara que tant ens convé, segarem cadenes.
 

M’ho van dir els meus fills i m’hi vaig apuntar de seguida. A Cabrera de Mar, els seus amics havien organitzat a corre cuita una marxa per a recollir fons per la Marató. Era la primera edició i tota ha anat d’alló més bé. Unes tres centes persones, hem pujat per la riera i cap a la Font Picant del Manantial Modolell per arribar al monòlit i fer el cim del castell de Burriac, per baixar trotant fins la Torre Ametller i cap a la plaça de Cabrera, lloc de la sortida. Avui estic orgullós de formar part d’un país solidari i amb principis. Ja ser que diu el tòpic que els catalans ens perd l’estètica, però això en un dia com avui no és cap defecte, sinó una preuada senyal d’identitat que ens hauria de fer-nos sentir satisfets de ser com som, encara que de fora no ens ho reconeguin. Ja s’ho faran si ho ho volen veure ni entendre, nosaltres com sempre hem d’anar fent camí, convençuts que tard o d’hora ens en sortirem. Avui toca Marató, participant en tots els actes, recollint fons, fer l’ ingrés o el que calgui. Recorda: 905115050, diu molt de tots!.