JORDI SURINYACH

Falten nou mesos per les eleccions catalans i encara no s’ha resolt algunes  incògnites que poden tenir especial incidència en els resultats:  El “misteri” de l’estatut  i  que no hi hagi confirmació oficial sobre la presència unitària del conglomerat de grups  independentistes amb capacitat d’ alterar el sistema de partits i la relació subordinada de Catalunya amb l’estat. Davant el perill que podria suposar pel sistema una nova força radicalment democràtica, hi ha qui comença a fer joc brut per fer-ho inviable, a base de mitges veritats i  filtrant mentires als mitjans. Quan s’apropen eleccions, sempre  hi ha qui  en lloc de preparar-se per a fer balanç de la feina, es dedica als “dossiers” per poder justificar la col·lecció d’improperis que dirigiran als suposats competidors electorals. La trista novetat d’ enguany,  serà  l’augment qualitatiu i quantitatiu del joc brut. El ventilador de la porqueria està engegat i han començat  per intentar perjudicar als possibles nous vinguts. Era d’ esperar. Alguns persegueixen contaminar amb valoracions negatives, les expectatives dels possibles candidats per així  contaminar tot el projecte. Fa mesos, que s’ està fent amb en  Jan Laporta, per aturar-lo a fer  carrera política. Com que la jugada, ha augmentat el perfil del personatge, ara  han escollit  un objectiu més a l’ abast, dirigint els atacs  a la possible infanteria, que malauradament ha caigut en el parany i en comptes de reaccionar  racionalment, s’ han dedicat al vodevil polític i al relat de les pròpies misèries,  veient  conspiració on de ben segur  hi ha l’ objectiva  aliança dels fabricants del joc brut amb l’estupidesa humana. Només hi haurà tercer espai polític, amb l’ independència i la regeneració democràtica com objectiu, si es  dissenya  una estratègia intel·ligent i es   treballa, amb molta transparència.

(Article que avui publica El Punt).

Es ben curiós el que ens succeeix als catalans del sud,  que ens quedem ben cofoïs quan exhibim muscle nacional i en canvi quotidianament mostrem una nimietat provinciana, fent més petit el país del que realment és.  Quan  parlem dels catalans del Nord massa sovint fem escarafalls, com  si el troç del país que es troba sota l’administració francesa ja hagués perdut definitivament totes les característiques de la catalanitat, oblidant que nosaltres  ho estem sota l’espanyola i que anem fent la “viu-viu” nacional amb moltes dificultats. Els del mig hem resistit millor que els de dalt i els de baix. Als nostres compatriotes de la perifèria els hi han canviat els topònims  i molt a prop han estat de fer-ho amb nosaltres. La llengua es conserva poc, però aquí només sobreviu i els cognoms en totes  bandes i costats, han sofert un  més que perceptible procés d´adaptació a les llengües imperials. Serveixi aquesta reflexió,  per a comentar  la noticia que un atleta nord català,  ha guanyat una medalla olímpica i que aquí abaix la gesta  ha passat desapercebuda. La condició catalana  de l´esportista no es que sigui una afirmació de quatre patriotes, sinó l’adjectiu que han emprat els diaris del nord. Naturalment que a l’estat veí, això només suposa un apel·latiu ” regional”, però aquí abaix els diaris simplement han omés aquesta condició, tal vegada com si no fos cert que “català”, a una i altre banda dels pirineus, prova la mateixa “raresa del fet”, darrera del que s’amaga una realitat nacional. Si Fourcade es català i a l´hora es diu que també es francés, es confirma que hi han catalans  que administrativament no són espanyols, de la mateixa manera que n’ hi han  que no som administrativament francesos. El que es comú, és el  fet nacional català avui transfronterer.  Martin Fourcade, ha estat la primera  medalla catalana als Jocs Olímpics d’ hivern que es cel·lebren a Vancouver. Aquest titular, ben real es troba en un diari tan poc sospitòs de catalanisme, com l’ Indépendant, que relata la gesta atlètica com : “ Auteur d’une chevauchée fantastique, le Catalan a décroché la médaille d’argent, hier à l’issue de la mass-start. Une performance exceptionnelle pour le cadet des Fourcade qui a triomphé devant ses parents venus de la Llagonne.“. La Llagona, per si no ho sabeu, és un  petit poble de la comarca del Capcir, que ens troba ben a prop dels Angles i de l’estació d’esquí de fons de Coll de la Llosa  a “les neiges catalanes“. La condició de català  es  del tot diàfana pel diari de perpinyà ” En décrochant l’argent dimanche, Martin Fourcade a rejoint le cercle très fermé des sportifs catalans médaillés aux Jeux Olympiques. Dans ce glorieux palmarès, il côtoie désormais le cavalier Pierre Jonquères d’Oriola (médaillé d’or en 1952 et en 1964), l’escrimeur Christian d’Oriola (quadruple médaillé d’or en individuel et par équipes en 1948, 1952 et 1956 et doublé médaillé d’argent en 1948 et 1956), la snowboardeuse Doriane Vidal (médaillée d’argent en 2002) et le nageur Frédérick Bousquet (médaillé d’argent avec le relais 4×100 m nage libre en 2008 à Pékin)“. Parla el diari d’ esportistes catalans del Nord que han  obtingut al llarg de la història medalles olímpiques. Tot plegat confirma que aquí ens mirem als compatriotes de dalt amb un cert despit i ja seria hora que ens ho féssim mirar. L’atleta del Capcir,  es fill del batlle de la Llagona Marcel Fourcade,  ara candidat en les eleccions regionals per la Llista “Europe Ecologie Pays Catalan”, que té el suport  d’ERC i d’ altres grups  nord catalans, el que confirma la nostre estulticia quan des del principat ignorem tot allò que passa més enllà del nostre nas. Us deixo un article de Solé Sabaté sobre l’ ignorància ignominiosa que tenim. 

 http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=185112

Diumenge vint-i-vuit de febrer, hi haurà  consultes en més de setanta municipis del país. Per saber d’ on venim,  avui molt especialment,  un poema de Salvador Espriu.

Inici de càntic en el temple

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes.”
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues”.
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble”.

Havíem parlat amb l’ Aina i la Berta de fer  el Punxò, que és es un cim poc conegut , que es troba a l’extrem occidental del massís del Carlit ,  però hem fet curt de temps i quan  estàvem al Coll de l´Home Mort hem optat pel Pic de Comau que teníem  més a l’ abast.  L’accés  es  fa per la carretera de Puigcerdà al Pas de la Casa. Al arribar a Enveig (Alta Cerdanya), cal prendre la desviació  que puja al poble de Bena. Al arribar, segu¡m la pista, que comença en el mateix aparcament de l’ entrada al poble i deixem el cotxe just al costat d’ una tanca pel bestiar. En deu minuts arribem al  refugi del Solà del cavaller (1.610 m). Ens posem les raquetes i guanyem altitud per un camí que va fent ziga-zagues fins a un coll  amb vistes a la vall de Querol. Seguim pujant  fins a  la cabana de l’Orri d’en Corbill i d’ aquí  fins a l’altiplà de Maurà. Tenim just davant,  el ras del Cucut i la  carena de la Serra de la Portella del Bac d’Ortella. S’ ha girat vent i comença a fer molt de fred. Girem a l’esquerra  i ens dirigim cap el coll de l´Home Mort. Aquí ens adonem que farem  tard si continuem. A les dues ens esperen a dinar i desistim de dirigir-nos al Punxò, optant per el petit cim del costat del coll que segons l’ Alpina, és el Pic de Comau ( 2.336.- ). Fem la baixada pel mateix lloc. Al arribar al cotxe, calculem que entre pujada i baixada hi hem esmerçat  quatre hores i quart.

En Joan Mora, ha fet avui balanç de l’activitats dels regidors de Convergència i Unió a l’ Ajuntament de Mataró. Conec el poc agraït   que és la feina de l’oposició en qualsevol consistori i la dificultat de  construir un missatge alternatiu que arribi i sobre tot penetri  en l’electorat. El que  suposa  fer una feina de control i  denuncia, sense renunciar al  diàleg i  a si s’ escau establir pactes en benefici de la col·lectivitat. El que vol dir, defensar l’ interès de la ciutat, davant dels qui  amb els acords intenten fer-te – si poden i els deixes -,  l’ abraçada de l’ òs i que amb la reclamació clamen  com a estúpids farisaics embogits, acusant  d’ irresponsable  i demagògic a qualsevol opositor. Tot això es el que ha tastat en Joan  en aquest darrers anys. Es ben conscient  del fet i a més no li genera cap desànim. Continua amb insistència per fer-se escoltar i fins i tot ha aconseguit fer un discurs creïble, valent , honest i sincer –  avui un xic desordenat i farcit de tics -, que aconsegueix anar  més enllà de les pròpies sigles.  Fem el canvi! reclama i els amics patim, pensant amb el que li pot caure a sobre. Fem el canvi! i es deixa anar amb un discurs  sobre el seu  model de ciutat que vol diferent, competitiu, de vocació internacional, sense renunciar a l’ identitat que dona la catalanitat. Acaba les paraules amb el compromís personal que  per fer-ho caldrà esmerçar-hi temps i  comptar amb els millors. Un discurs,  sense  fàcils eslògans ni   frases brillants, del qui  sap que la millor inversió de futur, es  renunciar a l’ us de les  paraules buides de contingut, que generen falses esperances i que provoquen desconfiança i desencís. En Joan parla de com excel·lir, amb  elevades dosis d’ il·lusió i esperança. Me l´escolto embadalit   i reconec a l’ amic amb qui malgrat les distàncies polítiques, ideològiques i si voleu partidàries, té la credibilitat de l’ honradesa i el patriotisme, el que no és poc en els temps que corren,  que concreta diàriament en l’entorn més proper, la  família i els amics. Sort i Ventura! Joan.  Quin País! 

El Decret 217/2002, d’1 d’agost  del Departament d’ Interior de la Generalitat regula els locals de pública concurrència, on es pot exercir la prostitució i quines condicions han de tenir. Val la pena recordar, que fou el  darrer govern Pujol el que, davant la inactivitat de l’ estat, va promoure una norma específica per aquests tipus d’ establiments. En el seu moment es va justificar per la greu problemàtica que generaven aquestes activitats no prohibides, sobre les quals existia un buit legal, tot i les greus conseqüències que això comportava, tant per les condicions en que es desenvolupava, com per la necessitat d’ establir  controls higienicosanitaris i evitar els problemes d’ ordre públic, el que  va fer necessari i urgent la seva regulació. Aquell govern, fou conscient que la normativa que havia redactat no era suficient per resoldre el problema de fons, pel que va prendre l’acord, de presentar al Parlament de Catalunya una proposta de resolució per la qual s’acordés sol·licitar al Govern de l’Estat que promogués tres projectes de llei: un de modificació del Codi penal, un altre per regular la prostitució i un tercer, per modificar determinades normes processals. El decret es va fer doncs, d’ acord amb les competències exclusives que la Generalitat tenia i té  en matèria d’espectacles, concretades per la Llei de Catalunya 10/1990, de 15 de juny, de policia de l’espectacle,  activitats recreatives i establiments públics, amb la pretensió de preservar l’ordre públic, garantir la seguretat i la higiene dels locals, evitar molèsties a tercers, defensar els drets i la seguretat de la ciutadania i protegir a les persones menors d’edat. El Decret aprovat va deixar als municipis una àmpla potestat per a  regular les  condicions  d’ ubicació,  establint-se que únicament els  Ajuntaments,  mitjançant les seves ordenances o normativa urbanística aplicable, podien establir les condicions d’emplaçament d’aquests locals.  Molts no van fer els deures i no van redactar l’  ordenança a que  feia esment el Decret. El govern de la Generalitat però, per Ordre de 29 de Juliol de 2003, va aprovar una  ordenança municipal tipus,  per a suplir aquesta mancança. La situació legal no ha estat modificada en els set anys de govern tripartit. Tot i que la Consellera Tura va fer els primers estudis i avant projectes per fer-ho, sembla que no va trobar el suport necessari en els seus companys de govern. Fa escassament sis mesos,  el govern català va descartar aprovar una normativa específica sobre la prostitució, subratllant  a través del seu portaveu, que utilitzaria la legislació  vigent  per a “minimitzar-ne els efectes”, tot  considerant que les “normatives sectorials” en vigor li donaven prou marge per actuar. De tot plegat només se’n pot extreure ara una conclussió. La regulació vigent permet que  qualsevol  Ajuntament, en us de les seves competències pugui autoritzar o  no, un local d´aquestes característiques i fins tots fixar-ne l´ubicació concreta en nom de l’ interès general, decissió que si es negativa, pot trobar el corresponent emparament legal amb arguments jurídics de pes, però que sempre necessitarà d’ una decissió presa en funció d’ allò que li convé a la ciutat. No es doncs, de cap manera justificable,   que hi hagi quin intenti defugir les pròpies responsabilitats, traspassant-les a altres. Queda naturalment la possibilitat d’ acudir als tribunals a aquells que vegin perillar els seus interessos, però això en aquests moments del debat, és tota una altre història. 

A La Jonquera, el seu Ajuntament  ha fet tot el possible  per intentar que no s’ obrís un macro prostíbul en el seu terme municipal, utilitzant tots els mecanismes  que tenia al seu abast. A Mataró,  s’ ha sabut que fa temps s’ estan tramitant  els permisos per a fer-ho possible i fins ara ningú, fora del propi govern, se’n havia adonat. Molts ens hem quedat  més que sobtats, bocabadats, al escoltar a TV3, que la regidora de Promoció Econòmica ho justificava com un tràmit  fet a la Generalitat i del que la corporació municipal mataronina no li ha quedat  cap més opció que atorgar-ne  l’ autorització. Més enllà sobre l’ opinió que cadascú tingui sobre com s’ han d’enfocar per les administracions  la legalització  i el control dels prostíbuls  (posicions reglamentarista, permissiva i abolicionista) , no deixa de sorprendre que un Ajuntament que diu  que fa polítiques  a favor de l’ igualtat  de gènere  o que  ha fet de la proposta del “Tecnocampus”, una opció  estràtègica per a  la ciutat, es quedi callat davant de la sol·licitud d’obertura de dos macro prostíbuls a tocar de l’ equipament tecnòlogic, quan es ben conegut el que aquesta activitat genera al seu voltant. Em sap greu  que qui hagi donat les explicacions, hagi estat la regidora de promoció econòmica,  una de les cares amables i dialogants del govern mataroní. Vull pensar que expressa una opinió col·lectiva que no comparteix, doncs no la veig capaç de pensar que donin valor afegit a la seva ciutat. La resta de membres del govern, sobre tot els que tenen més conviccions religioses, continuaran afuetant-se en privat amb els silicis comprats a l’ obra, demanant perdó per tant greu pecat. Es ben curiós  que estiguin disposats a fer tots els papers de l’ auca. Avui, participant activament en actes de fort contingut moral i religiós i a l’ endemà  donant el vist i plau a l’ ubicació de supermercats del sexe. D’ això en diuen ells, política progressista i transparent.

L’independentisme democrátic es troba, com els personatges de Samuel Beckett “Tot esperant a Godot”,  a veure si així hi ha qui els  tregui de l’inèrcia i del carreró sense sortida que per pròpia voluntat,  tot i tenir el vent a favor,  s’han posat. L’espera ha acabat per afavorir l’arribada del nou Godot. En Jan Laporta, molt ben assessorat, ha anat desenvolupant una estratègia molt  efectiva. Només repetint que estava reflexionant sobre el possible pas a la política i  que no  tenia  res decidit, ha aconseguit, des de fa mesos, que tothom en  parli, esdevenint el candidat més esperat pel sobiranisme orfe de representació parlamentària. En boca de tothom, qui podia competir per ocupar el mateix espai  electoral, s’ ha rendit als encants del jove advocat  i els possibles afectats estan pendents que  la decissió es faci pública per combatre’l. Laporta s’ha deixat estimar per uns i altres. Sense  comprometrés amb ningú ha compromés a gairebé tothom. Les  organitzacions independentistes recentment creades han acabat acceptant  el seu lideratge, ben disposades a donar-li el màxim comandament d’una  candidatura independentista  d’ ampli espectre, amb  voluntat d’ agrupar a  part de l’ elector catalanista més tradicional, amb una  millorada versió del “pal de paller” pujolista. Ha estat, una estratègia arriscada, ja que per molts mitjans que tingui al seu abast,  no tenia encara una xarxa  de col·laboradors i militants desplegats pel territori convenient  organitzats, a l’estil del que ha anat teixint Reagrupament en el darrer any. Deixant-se estimar per uns (ERC) i altres (sectors convergents);  Participant activament a la Diada Nacional i en les consultes i mantenint discrets contactes per  lligar  una acord amb Reagrupament,  reconvertida definitivament  en la força de xoc organitzada i desplegada pel territori que tanta falta fa en qualsevol campanya. Tot plegat sembla que pot acabar donant fruits, al haver-se creat una expectativa que curiosament ha augmentat exponencialment després de  la darrera “crisis” de Reagrupament, que l’ha reforçat com l’únic  candidat possible, amb capacitat d’èxit, de la nova candidatura sobiranista. En aquests darrers dies, l’anunci de la  pagina web, l’ aparició al “twister”, el registre de possible noms electorals i  la contractació d’ una consultoria política amb cert relleu, ha estat la confirmació del seu salt. L’ entorn Laporta és més intel·ligent del que alguns pensàven. Ningú se’n adonat que molts dels pressupòsits teòrics formulats per Reagrupament seran revisats en els propers dies. M´explicaré: No crec que Laporta encapçali una  candidatura, amb voluntat de seure’s als bancs de l´oposició més marginal, ni que pretengui allò de millor pocs i bons, ni  que practiqui el cofoïsme que sempre acompanyen certes pureses que pocs beneficis en termes electorals han donat a l’ independentisme. Si fa el pas, serà  per intentar manar, el que em sembla és més una virtut que un defecte. Una candidatura encapçalada per Joan Laporta voldrà ser determinant. Aquest es doncs el seu principal actiu.El passiu, anirà a càrrec d’ altres, que durant un temps serà millor recomanar-lis que no facin servir les hemeroteques, no fos cas que quedessin sobtats per afirmacions dites tot esperant a Godot. “Imperat militibus Caesar ut naves faciant”. 

Estava ben disposat a desconnectar durant el cap de setmana i la millor manera de fer-ho, era lliscant per la neu muntanya avall. Dissabte acompanyat per  dues de les meves filles i diumenge, sol com un mussol, gaudint de la neu de l’estació nord catalana del Puigmal.  La primera tarda l’ aprofito per  rellegir  l’interessant entrevista de l’ Albert Calls a Joan Mora ( també a Jordi Pujol)  al “Tribuna Maresme”.  Més enllà de l’estima  i amistat personal que tinc amb el regidor  convergent, crec que el cap de llista de CIU a l’Ajuntament de Mataró, en els darrers tres anys de vida  consistorial  ha el·laborat un discurs sobre el model de ciutat atractiu i alternatiu, que li pot permetre millorar els resultats  municipals i començar a pensar amb l´alternància.  De forma molt didàctica, parla sense embuts i d´una forma entenedora, sobre com veu el futur la ciutat sense deixar-se portar per vells perjudicis  i mostrant-se atent als canvis socials. Si aconsegueix donar a conèixer el missatge, pot haver sorpreses,  sobre tot en unes eleccions municipals en el que  ja no seran suficients els discursos de sempre del “PSC-IC” i en el que no són previsibles masses novetats en els grups  que ara són al consistori mataroní. EL diumenge,  com que  m’esperava l’ article del  Salvador Cardús a l’ Avui, he obert al diari per la pàgina on habitualment escriu, per  poder confirmar la coincidència amb el que alguns associats de Reagrupament hem anat dient en els darrers dies:  a) La darrera crisi a la Junta Directiva no ha estat gens satisfactòria pel conjunt dels associats. b) Hi ha, cosa  ben sabuda, independentisme democràtic fora de reagrupament,  a qui hem de sumar si volem constituir una candidatura plural d´ampli espectre.  c) Unes eleccions primàries  a Reagrupament només serveixen per elegir  els candidats associats, però  una llista plural caldrà que hi hagi  molta més gent. d) Reagrupament no es un projecte d’ organització fàcil i ens cal saber evitar els mals entesos. Quatre reflexions, que   Joan Carretero  i  la resta de la Junta Directiva,  haurien de tenir en compte, com així espero.     

http://www.tribunamaresme.com/tribunamaresme-mes-a-mes/236-febrer-2010.php

http://paper.avui.cat/article/dialeg/184135/contra/desagrupament.html

Amb un company de professió, comentàvem ahir les  possibilitats d’ una candidatura de Reagrupament en les properes eleccions.   Vam coincidir que després del comentari del President de la Generalitat, sempre tant prudent i enigmàtic, tot i l’estúpid  enrenou dels darrers dies semblava que es mantenien les expectatives creades.  Els darrers sondejos d’ opinió confirmen que un 21% del cens electoral, més o menys  un milió de vots, són potencials votants d’opcions independentistes. Si restem els fidels a ERC i la part que correspon a CIU i a les altres opcions, sobre el paper  els números sortirien,  sempre que  s’ aconseguís  fer sortir de la pràctica abstencionista aquesta part de l’ electorat. Només la dispersió electoral, la sopa de lletres sobiranistes  o la repetició de lluites internes ho afebliria. L’ incògnita continua essent  quin efecte produiria la possible  entrada de Jan Laporta. Es aquesta una dada que  segons els estudis d’ opinió  es cabdal. Les possibilitats sembla que  augmentarien  molt i fins i tot hi ha qui s’atreveix, potser massa agosaradament,   a pronosticar un  moviment  en el  mapa electoral català. La popularitat del actual President del Barça símbol d´un catalanisme desacomplexat, triomfador, modern i clarament independentista  esgarraparia vots a totes bandes. També entre els  elector joves  i  el vot metropolità  per l’ elevat percentatge de coneixement del  candidat, que sumaria a  la capacitat d’ atracció entre el vot sobiranista  emprenyat amb ERC i CIU. Una llista Laporta,  amb l’ ajuda de Reagrupament i altres grups, sembla que  preocupa a les actuals forces parlamentàries, més si aconseguís trobar un discurs programàtic concret  que donés més credibilitat al projecte manifestant la voluntat de  constituir un  govern patriòtic  alternatiu a l’ actual. (Article  publicat avui  al Diari El PUNT).

Diu en Jaume Renyer amb expressió poc afortunada, que el retorn de Joan Carretero a la Presidència de Reagrupament suposa “una purga més pròpia del règim d’ Hugo Chavez que d’una democràcia nòrdica”. Com a bon jurista, no es cansa de repetir que li preocupen les formes, però definir com a “purga” uns esdeveniments en que les responsabilitats són col·lectives i compartides és una exageració sense sentit. No negaré que tot plegat – com ja he explicat en un  anterior apunt -,  ha estat un episodi que seria bó que no es repetís, al no ser gens exemplificador d’ allò que  Reagrupament pretenia  al constituir-se com a grup organitzat. No comparteixo l’ opinió dels que diuen que tot plegat provocarà un fort  descencís i que és aquest el perill que pot paralitzar Reagrupament. Crec que ho  és molt més,  que els associats acceptin a partir d’ ara, que el fi sempre justifica els mitjans. Com que defenso que  el pragmatisme polític, és més una virtut que un defecte, mantinc que cal saber guarir-se de la malaltia del fonamentalisme partidari,  que sempre acaba per a convertir a aquells que el practiquen en esclaus de les pròpies paraules dites lleugerament o sense massa reflexió. Sempre és molt millor –  cert que també és molt  més complicat -explicar que política és sobre tot diàleg i negociació i que certs textos i/o afirmacions al final  són del tot sobrers. Negociar amb  possible socis o aliats electorals – pràctica política imprescindible per avançar en el nostre cas -, suposa acceptar que arribat l’ hora,  se’ls hi haurà d’atorgar  veu sobre com configurar electoralment l’acord i com  participaran els que  compartint  l’ objectiu, no s’han considerat cridats a  reagrupar-se. Cap de nosaltres  – associats sense cap responsabilitat i  membres de la Junta directiva –  ho hem sabut explicar de forma entenedora  i em temo que potser ha estat una de les causes del desencontre. Per superar l’ enrenou i que torni col·lectivament  la calma, caldrà pensar la forma que d’ ara endavant sumarem  gent amb qui clarament coincidim. Si no ho fem, hi ha el perill que es repeteixen certes practiques cesaristes. L’ expressió  ha estat tradicionalment utilitzat per la  ciència política ( citaré Gramsci entre d’ altres) per a definir un sistema de govern dels col·lectius humans excessivament regentats per un únic cap,  a qui per diverses raons –  coherència,  capacitat, qualitats, exemple i lideratge -,  s’ atribueix tot el comandament. No cal dir que si fos aquest el nostre cas, ho seria amb la legitimitat democràtica del vot, però amb els perills  que suposa no haver previst mecanismes de control. Aquests lideratges  apareixen en situacions molt especials, encapçalant  moviments  més amplis d’allò que representa una força política tradicional. En el Pujolisme –  poso un exemple proper i ben entenedor -,  han existit polítiques cesaristes d’ arrel escrupolosament democràtica. El  líder, és el marc  on conflueix l’ esforç col·lectiu per aconseguir l’ objectiu final, que en el  cas de Reagrupament seria l’independència. Explicar i entendre el fenòmen,  ajudaria a no caure en el perill que sempre suposa la seva acceptació entès  com  a mal menor i  que en certs moments  sigui una solució eficaç que permet fer passos endavant. Precisament per això no comparteixo  l’ expressió desafortunada d’en Jaume, doncs apart de la desqualificació que suposa (el “chaverisme” forma part d´un “cesarisme” amb fonaments autoritaris), no explica ni fa entendre el que ens  ha succeït. De ben segur tampoc ajuden, certs fonamentalismes, que  hauríem de saber superar amb l´ajuda dels que hi som i dels que en el futur es sumin a un projecte, que per tenir força, ha de  ser construït per “tots” els independentistes i no només dels que estiguin reagrupats. Reflexionar sobre els errors comesos i treure’n conclusions positives ens hauria de guarir d’ aquestes malalties. Només així, aconseguirem cicatritzar les ferides, fer participar tothom  i assolir l’ objectiu.