JORDI SURINYACH

L’independentisme democrátic es troba, com els personatges de Samuel Beckett “Tot esperant a Godot”,  a veure si així hi ha qui els  tregui de l’inèrcia i del carreró sense sortida que per pròpia voluntat,  tot i tenir el vent a favor,  s’han posat. L’espera ha acabat per afavorir l’arribada del nou Godot. En Jan Laporta, molt ben assessorat, ha anat desenvolupant una estratègia molt  efectiva. Només repetint que estava reflexionant sobre el possible pas a la política i  que no  tenia  res decidit, ha aconseguit, des de fa mesos, que tothom en  parli, esdevenint el candidat més esperat pel sobiranisme orfe de representació parlamentària. En boca de tothom, qui podia competir per ocupar el mateix espai  electoral, s’ ha rendit als encants del jove advocat  i els possibles afectats estan pendents que  la decissió es faci pública per combatre’l. Laporta s’ha deixat estimar per uns i altres. Sense  comprometrés amb ningú ha compromés a gairebé tothom. Les  organitzacions independentistes recentment creades han acabat acceptant  el seu lideratge, ben disposades a donar-li el màxim comandament d’una  candidatura independentista  d’ ampli espectre, amb  voluntat d’ agrupar a  part de l’ elector catalanista més tradicional, amb una  millorada versió del “pal de paller” pujolista. Ha estat, una estratègia arriscada, ja que per molts mitjans que tingui al seu abast,  no tenia encara una xarxa  de col·laboradors i militants desplegats pel territori convenient  organitzats, a l’estil del que ha anat teixint Reagrupament en el darrer any. Deixant-se estimar per uns (ERC) i altres (sectors convergents);  Participant activament a la Diada Nacional i en les consultes i mantenint discrets contactes per  lligar  una acord amb Reagrupament,  reconvertida definitivament  en la força de xoc organitzada i desplegada pel territori que tanta falta fa en qualsevol campanya. Tot plegat sembla que pot acabar donant fruits, al haver-se creat una expectativa que curiosament ha augmentat exponencialment després de  la darrera “crisis” de Reagrupament, que l’ha reforçat com l’únic  candidat possible, amb capacitat d’èxit, de la nova candidatura sobiranista. En aquests darrers dies, l’anunci de la  pagina web, l’ aparició al “twister”, el registre de possible noms electorals i  la contractació d’ una consultoria política amb cert relleu, ha estat la confirmació del seu salt. L’ entorn Laporta és més intel·ligent del que alguns pensàven. Ningú se’n adonat que molts dels pressupòsits teòrics formulats per Reagrupament seran revisats en els propers dies. M´explicaré: No crec que Laporta encapçali una  candidatura, amb voluntat de seure’s als bancs de l´oposició més marginal, ni que pretengui allò de millor pocs i bons, ni  que practiqui el cofoïsme que sempre acompanyen certes pureses que pocs beneficis en termes electorals han donat a l’ independentisme. Si fa el pas, serà  per intentar manar, el que em sembla és més una virtut que un defecte. Una candidatura encapçalada per Joan Laporta voldrà ser determinant. Aquest es doncs el seu principal actiu.El passiu, anirà a càrrec d’ altres, que durant un temps serà millor recomanar-lis que no facin servir les hemeroteques, no fos cas que quedessin sobtats per afirmacions dites tot esperant a Godot. “Imperat militibus Caesar ut naves faciant”.