JORDI SURINYACH

Diu en Jaume Renyer amb expressió poc afortunada, que el retorn de Joan Carretero a la Presidència de Reagrupament suposa “una purga més pròpia del règim d’ Hugo Chavez que d’una democràcia nòrdica”. Com a bon jurista, no es cansa de repetir que li preocupen les formes, però definir com a “purga” uns esdeveniments en que les responsabilitats són col·lectives i compartides és una exageració sense sentit. No negaré que tot plegat – com ja he explicat en un  anterior apunt -,  ha estat un episodi que seria bó que no es repetís, al no ser gens exemplificador d’ allò que  Reagrupament pretenia  al constituir-se com a grup organitzat. No comparteixo l’ opinió dels que diuen que tot plegat provocarà un fort  descencís i que és aquest el perill que pot paralitzar Reagrupament. Crec que ho  és molt més,  que els associats acceptin a partir d’ ara, que el fi sempre justifica els mitjans. Com que defenso que  el pragmatisme polític, és més una virtut que un defecte, mantinc que cal saber guarir-se de la malaltia del fonamentalisme partidari,  que sempre acaba per a convertir a aquells que el practiquen en esclaus de les pròpies paraules dites lleugerament o sense massa reflexió. Sempre és molt millor –  cert que també és molt  més complicat -explicar que política és sobre tot diàleg i negociació i que certs textos i/o afirmacions al final  són del tot sobrers. Negociar amb  possible socis o aliats electorals – pràctica política imprescindible per avançar en el nostre cas -, suposa acceptar que arribat l’ hora,  se’ls hi haurà d’atorgar  veu sobre com configurar electoralment l’acord i com  participaran els que  compartint  l’ objectiu, no s’han considerat cridats a  reagrupar-se. Cap de nosaltres  – associats sense cap responsabilitat i  membres de la Junta directiva –  ho hem sabut explicar de forma entenedora  i em temo que potser ha estat una de les causes del desencontre. Per superar l’ enrenou i que torni col·lectivament  la calma, caldrà pensar la forma que d’ ara endavant sumarem  gent amb qui clarament coincidim. Si no ho fem, hi ha el perill que es repeteixen certes practiques cesaristes. L’ expressió  ha estat tradicionalment utilitzat per la  ciència política ( citaré Gramsci entre d’ altres) per a definir un sistema de govern dels col·lectius humans excessivament regentats per un únic cap,  a qui per diverses raons –  coherència,  capacitat, qualitats, exemple i lideratge -,  s’ atribueix tot el comandament. No cal dir que si fos aquest el nostre cas, ho seria amb la legitimitat democràtica del vot, però amb els perills  que suposa no haver previst mecanismes de control. Aquests lideratges  apareixen en situacions molt especials, encapçalant  moviments  més amplis d’allò que representa una força política tradicional. En el Pujolisme –  poso un exemple proper i ben entenedor -,  han existit polítiques cesaristes d’ arrel escrupolosament democràtica. El  líder, és el marc  on conflueix l’ esforç col·lectiu per aconseguir l’ objectiu final, que en el  cas de Reagrupament seria l’independència. Explicar i entendre el fenòmen,  ajudaria a no caure en el perill que sempre suposa la seva acceptació entès  com  a mal menor i  que en certs moments  sigui una solució eficaç que permet fer passos endavant. Precisament per això no comparteixo  l’ expressió desafortunada d’en Jaume, doncs apart de la desqualificació que suposa (el “chaverisme” forma part d´un “cesarisme” amb fonaments autoritaris), no explica ni fa entendre el que ens  ha succeït. De ben segur tampoc ajuden, certs fonamentalismes, que  hauríem de saber superar amb l´ajuda dels que hi som i dels que en el futur es sumin a un projecte, que per tenir força, ha de  ser construït per “tots” els independentistes i no només dels que estiguin reagrupats. Reflexionar sobre els errors comesos i treure’n conclusions positives ens hauria de guarir d’ aquestes malalties. Només així, aconseguirem cicatritzar les ferides, fer participar tothom  i assolir l’ objectiu.