Bloc del Claudi Cervelló

Aquest matí he fet una xerrada als Juliols , els cursos d’estiu de la Universitat de Barcelona.

Hi participava amb aquesta intervenció sobre blocs i RSS, en el marc del Curs “Comunicació i blogs: teclats i pantalles per influir i cooperar“. EL curs es fa a l’edifici històric de la UB, on jo vaig estudiar Filologia: ha estat doncs un doble plaer fer aquesta xerrada i fer-la allí on jo vaig formar-me!

L’objectiu que m’he fixat per a aquesta xerrada és que els alumnes del curs entenguin què són els blocs, de quins tipus n’hi ha, qui els escriu i per què. I que surtin amb recursos per poder triar els que de debò els interessen i sabent les eines que els ajudaran a fer-ne el seguiment, (o sigui, els agregadors de blocs o d’RSS, els cercadors, les eines de rellevància, etc.)

Altres blocaires, alguns de renom, publiquen les seves presentacions abans de fer la seva xerrada. Suposo que fer-ho te l’avantatge que et poden fer arribar comentaris i suggeriments de millora.

Quan he fet -i encara faig sovint-d’alumne, reconec que m’agrada saber quin terreny trepitja el qui serà professor meu, però alhora confesso que sempre m’ha agradat el punt de sorpresa (i d’humilitat) que té posar-te en disposició d’escoltar algú sense saber, en detall, què ens dirà.

Per tant, per no matar aquest cuquet en els meus oients , he decidit que, no faria pública la meva presentació fins després de la xerrada, però sí que n’he avançat l’esquema :

1. Del web 1.0 al web 2.0: d’on venim i on som
2. Els blocs, font d’informació: anàlisi del fenòmen
3. Recursos per llegir blocs
4. Escriure un bloc: per què i com
5. Comentaris

Un cop feta la presentació, ja està disponible per veure-la en format de presentació a Slidehare. (Si algú ho prefereix, també es pot descarregar en format PDF.)

Abans d’acabar,  vull agarir-li molt sincerament a la meva companya Mònica Sánchez la seva participació a la sessió: tot i que només venia d’oient, quan en Xavier Laborda, coordinador del curs, ens ha demanat una petita presentació de Facebook, la Mònica, amb l’espontaneïtat que la carateritza, s’ha ofert i ens ha fet un molt meritori speech, que no estava planificat, sobre la seva recent experiència a Facebook. Gràcies per la teva frescor i disponibilitat, Mònica!

Claudi

Aquest matí he fet una xerrada als Juliols , els cursos d’estiu de la Universitat de Barcelona.

Hi participava amb aquesta intervenció sobre blocs i RSS, en el marc del Curs “Comunicació i blogs: teclats i pantalles per influir i cooperar“. EL curs es fa a l’edifici històric de la UB, on jo vaig estudiar Filologia: ha estat doncs un doble plaer fer aquesta xerrada i fer-la allí on jo vaig formar-me!

L’objectiu que m’he fixat per a aquesta xerrada és que els alumnes del curs entenguin què són els blocs, de quins tipus n’hi ha, qui els escriu i per què. I que surtin amb recursos per poder triar els que de debò els interessen i sabent les eines que els ajudaran a fer-ne el seguiment, (o sigui, els agregadors de blocs o d’RSS, els cercadors, les eines de rellevància, etc.)

Altres blocaires, alguns de renom, publiquen les seves presentacions abans de fer la seva xerrada. Suposo que fer-ho te l’avantatge que et poden fer arribar comentaris i suggeriments de millora.

Quan he fet -i encara faig sovint-d’alumne, reconec que m’agrada saber quin terreny trepitja el qui serà professor meu, però alhora confesso que sempre m’ha agradat el punt de sorpresa (i d’humilitat) que té posar-te en disposició d’escoltar algú sense saber, en detall, què ens dirà.

Per tant, per no matar aquest cuquet en els meus oients , he decidit que, no faria pública la meva presentació fins després de la xerrada, però sí que n’he avançat l’esquema :

1. Del web 1.0 al web 2.0: d’on venim i on som
2. Els blocs, font d’informació: anàlisi del fenòmen
3. Recursos per llegir blocs
4. Escriure un bloc: per què i com
5. Comentaris

Un cop feta la presentació, ja està disponible per veure-la en format de presentació a Slidehare. (Si algú ho prefereix, també es pot descarregar en format PDF.)

Abans d’acabar,  vull agarir-li molt sincerament a la meva companya Mònica Sánchez la seva participació a la sessió: tot i que només venia d’oient, quan en Xavier Laborda, coordinador del curs, ens ha demanat una petita presentació de Facebook, la Mònica, amb l’espontaneïtat que la carateritza, s’ha ofert i ens ha fet un molt meritori speech, que no estava planificat, sobre la seva recent experiència a Facebook. Gràcies per la teva frescor i disponibilitat, Mònica!

Claudi

La felicitat no existeix, tothom ho sap.
Però hi ha moments, fets o persones
que et regalen un estat íntim i fugaç
de plenitud, de calma o d’alegria
que s’hi assembla.
És tot allò que et fa sentir
que, en el fons,
la vida sí que val la pena.

Maria Mercè Roca
Coses que fan que la vida valgui la pena,
Ara Llibres, Barcelona 2008

La felicitat no existeix, tothom ho sap.
Però hi ha moments, fets o persones
que et regalen un estat íntim i fugaç
de plenitud, de calma o d’alegria
que s’hi assembla.
És tot allò que et fa sentir
que, en el fons,
la vida sí que val la pena.

Maria Mercè Roca
Coses que fan que la vida valgui la pena,
Ara Llibres, Barcelona 2008

Jo que estvava tan satisfet d’hever-me aclarit una mica sobre això del web 3.0 i… vet aquí que rebo un correu avisant que l’admirat Genís Roca acaba de publicar un post que ja ens parla del web 4.5!!

El títol complert del post és El realisme del web 4.5, i ens ve a dir que:

«Web 2.0 (…) es tracta no només d’un conjunt de serveis web sino sobretot d’una actitud. (…) Internet és un espai on hi ha gent que es desenvolupa tant a nivell personal com professional, compartint a la xarxa les seves dades, les seves opinions, les seves ambicions, les seves necessitats i les seves emocions, configurant una societat xarxa amb un coneixement compartit cada cop més interessant tant per a persones com per a empreses»

Pèro que a aquesta actitud, aquetsa filosofia, no arriba a les grans empreses, sinó que els sona com una filosofia passada de moda, allunyada de la seva realitat:

«els grans empresaris senten que viuen en una Web 4.5 superior a la nostra. La dels resultats. Web 2.0 és una manera de fer les coses, una filosofia. Web 4.5 és la realitat dels resultats mesurables econòmicament. 4.5 va ser l’IPC del 2007 a Espanya. Un projecte ha de rendir com a mínim un 4.5, i si no implica pèrdues. I això sí que és perillós per a la competitivitat i la supervivència. Els de la Web 4.5 es senten superiors: tenen els diners. Els de la Web 2.0 es senten superiors: tenen un estil. Qui té raó?. Tots dos creuen tenir-la, però els de la Web 4.5 són els qui manen.»

I, humil i realista, acaba amb una conclusió que, també humilment, subscric:

«La Web 2.0 ha de deixar de mirar endarrera (cap a la Web 1.0) i ha d’orientar-se cap endavant (cap a la Web 4.5). El veritable triomf de la Web 2.0 es produirà el dia que sàpiga com contribuir en el curt termini al compte d’explotació de la Web 4.5.»

Claudi

«La Guardia Civil es un cuerpo serio o no es nada. Es una parte del Ejército alquilada al Ministerio del Interior, siguen siendo militares». Ja ho sospitàvem, ja…

«Tejero salió del Congreso diciendo: “Yo tengo ganas de que alguien me cuente qué es lo que ha pasado”. Cuando recuerdo el 23-F siento una terrible vergüenza por la imagen que se dio del Ejército. Fue una patochada.» Si una pífia ens va estroncar tantes coses, imagineu-vos on seríem si ho haguessin fet “seriosament”!

«Toda la vida se ha hablado con ETA, unos y otros, porque me parecería absurdo que no se hiciera. Es una obligación. La paz hay que buscarla siempre, no a cualquier precio, pero hay que buscarla.» Amb això hi estic d’acord: la pau cal buscar-la, cal construir-la.

[En referència a ETA i els GAL] «Lo principal se sabe ya, y lo que no, no sé si es bueno que se sepa. (…) No se lo dije a [Baltasar] Garzón, estaría feo hablar ahora». Quines barbaritats deu saber aquets home, que no els hi ha dit ni a un jutge?!

Andrés Cassinello, Tinent General retirat. Entrevista a El País, 18 de maig de 2008

Als voltants de Sant Jordi, he llegit als diaris dues o tres notícies sobre el web 3.0. Alhora, un company em deixa caure que “Sembla que això del web 2.0 està passat de moda. Ara es porta el web 3.0… Us haureu d’espabilar…”

Per tant, em poso al teclat a esbrinar seriosament el tema…

Què és el web 3.0?

Fruit de els primeres recerques a Google ide les primeres lectures, arribo a una primera conclusió: el web 3.0 és la denominació del que vindrà després del web 2.0 (i després arribaran el 4.0, i el 5.0). Obvi, oi? És clar, però ens dóna una pista: web 3.0 és la manera –inconcreta encara– d’anomenar l’evolució, la futura generació d’Internet, després de l’actual web 2.0.

Pioners com ara l’emprenedor i visionari tecnològic californià Nova Spivack, li han posat fins i tot data: la web 3.0 seria la tercera dècada d’Internet, 2010-2020. (I tot això, quan el 2.0 no només no ens l’hem acabat: segons qui, i a on, amb prou feines l’hem començat a tastar!)

I què en sabem, d’aquest futur? Què ens depara? Cap a on apunten els trets? Aquí, el tema ja no està tan clar i les respostes són múltiples…

Una primera característica –que en part ja és vigent ara mateix— és que serà un escenari de connexió permanent a Internet. I l’accés no serà només des del PC, sinó, i cada vegada més, mitjançant dispositius mòbils (telèfons, PDA, Portàtils amb connexió mòbil…)

Com a gran innovació, diverses fonts esmenten amb insistència la web semàntica: una proposta d’etiquetar els continguts web de tal manera que les màquines siguin capaces d’analitzar-los i de donar respostes rellevants a preguntes fetes en llenguatge natural. La web semàntica hauria de donar resposta a una demanda del tipus: “Cerco un lloc de clima càlid per anar de vacances. El meu pressupost és de 3.000$. Ah, i tinc un fill d’11 anys”(*).

La web semàntica, en paraules de Nova Spivack, hauria de fer amb les dades el que la web va fer amb els documents: permetre recercar-les i compartir-les universalment. En aquets sentit, la web semàntica acabaria d’arrodonir el que s’ha començat a fer amb el tagging o etiquetatge de documents al web 2.0

Però aquest idea té seriosos inconvenients: a dia d’avui, l’etiquetatge de pàgines web és complex, tant des del punt de vista de la descripció com de la implantació de les etiquetes o descriptors a les planes web. A més a més, hi ha el perill de l’spam semàntic. I, finalment, el sistema no funcionarà fins que hi hagi una massa crítica de continguts etiquetats.

Podríem entendre que un primer pas en aquesta direcció són les lectors de RSS i els agregadors de contingut, que ens faciliten un primer pas per localitzar els continguts rellevant sobre els temes que ens interessen.

Una variant de l’anterior, seria la web de les dades o dels microformats: propostes d’estructuració de petits elements de contingut web (una adreça, un apunt de calendari, un comentari…) que serien recercables d’una manera sistematitzada. Sembla que properes versions dels navegadors web (Internet Explorer, Firefox) podrien incorporar ja aquest microformats.

Tanmateix, pensem que la clau de volta de la web semàntica, és que no l’hem d’entendre com una simple substitució o evolució de l’actual web en HTML, ni com un sol web, sinó com centenars, milers de webs semàntics que conviuran amb el web actual.

Una altra línia de futur seria l’accés a petites aplicacions. La tendència, en oposició a l’actual model de grans famílies de programari, aniria cap a l’aparició de petits programes, descarregables per internet, que oferirien funcionalitats limitades però molt fàcils d’usar i configurables per part de l’usuari. Aquets “programets” es difondrien pel boca aboca (també conegut com a ‘màrketing viral’) entre el usuaris, i no per grans accions publicitàries.

Algú altre apunta raons econòmiques: Phil Wainewright, comentarista i estrateg d’Internet, afirma en aquest post que el web 2.0 està en fallida i que el web 3.0 hauria d’aportar un model de negoci més sòlid. (Nota de l’1-06-08: Sobre l’aspecte econòmic del web 2.0, podeu llegir aquest altre post meu sobre el web 4.5)

Finalment, hem trobat una definició tan genèrica com valuosa: “web 3.0 és la creació de contingut i serveis d’alta qualitat, produïts per usuaris individuals que utilitzen el web 2.0 com a plataforma”.

En resum, si el web 2.0 ha tingut com a protagonista a l’usuari (You segons la portada de la revista Time de 2006), les dades serien les protagonistes del web 3.0… Unes dades estructurades en uns conjunts més homogenis i cercables… potser un pas més cap a la intel·ligència artificial?

Però sense oblidar una major flexibilitat, usabilitat i comoditat per a l’usuari, que en el fons no deixa de ser el centre, de generació i d’atenció, de tot plegat, oi?

Claudi

Webografia

• “Cómo será la web 3.0” Extens i documentat article de S. Pérez Crepso publicat al Porta de Societat de la Informació de la Fundación Telefònica. (És el primer document en la cerca “web 3.0” a Google)
• Web 2.0 isn’t dead, but Web 3.0 is bubbling up Crònica de Phil Wainewright sobre el Web 2.0 summit de San Francisco, al novembre de 2006, on es va començar a consolidar el terme web 3.0.
• Entrepreneurs See a Web Guided by Common Sense Article de Joh MArkoff al New York Times, considerat un ‘ document fundacional’ del web 3.0
  
  El diari El País va publicar-ne aquesta versió en castellà.

• What is the Semantic Web, Actually? Molt aclaridor post de Nova Spivack amb la més entenedora definició que he trobat sobre la web semàntica.
• Enginyós comentari i definició del web 3.0, d’Erich Schmidt, el CEO de Google
• Llega la web 3.0 Article de divulgació al diari ADN

Altres fonts:

• Article Web 3.0 a Wikipedia
• Nova Spiback, The third wave
• Phil Wainewright; What to expect from Web 3.0
• Phil Wainewright: Web 2.0 bankrupt

Superada la “il•lusió de l’estrena” em pregunto sobre la idoneïtat del mitjà en si: que ens aporta, de debò, l’AVE? Compensa socialment la inversió? A qui beneficia ? A qui dóna servei?

Sembla clar, que l’alta velocitat ferroviària és una aposta de futur a tot Europa, i no ens podíem quedar al marge.

D’altra banda, l’AVE aporta competència a la connexió Barcelona – Madrid, fins ara només possible via aèria. I millora el confort del viatge: a ningú se li escapa ja que el trajecte en avió és molt més ‘accidentat’ que seure tres hores seguides en una butaca i anar de centre ciutat a centre ciutat. I això permet aprofitar millor el temps, ja sigui per qüestions de feina o de lleure personal.

Segurament amb una millora mediambiental, ja que el tren emet menys que l’avió, però tampoc estic segur que el balanç final sigui tan positiu: no perdem de vista que l’alta velocitat necessita una quantitat ingent d’energia elèctrica que, segons amb quina font estigui generada, també emet CO2!
Si només ho veiem des de la perspectiva Barcelona-Madrid, no deixen de ser “millores” a una possibilitat que ja teníem per via aèria. I que usa sobretot un públic professional i/o d’un cert poder adquisitiu.
Per mi, el canvi fonamental que aportarà l’alta velocitat és la interconnexió de les ciutats mitjanes: Barcelona a una hora de Lleida; Zaragoza a dues; Girona i Tarragona, a 30 minuts… Alguns n’han dit la Catalunya-ciutat. Quan l’alta velocitat quan sigui una realitat quotidiana i consolidada, ens adonarem que moltes lògiques econòmiques hauran canviat: tindrem un territori, una Catalunya, cada vegada més petita i unes distàncies més curtes…

Temps al temps, doncs…
Claudi

Escric aquestes post des de dalt de l’AVE Barcelona Madrid, en el meu primer viatge en aquets mitjà. Sembla que he tingut sort –no ho sabia quan he triat el tren– i serà un trajecte non-stop.

Amics i coneguts que l’havien usat me n’havien parlat molt bé i el cert és que no m’està decebent. Per dir-ho tot, vagi per endavant que viatjo en classe preferent, “la del mig” de les tres que hi ha. I el vagó on sóc només està ocupat al 40%. Fins al punt que havia escollit una butaca que ha resultat no tenir finestra i he pogut canviar a una de magníficament situada.

Creuar el Garraf i el Penedès (de fet mitja Catalunya, perquè ja som a l’alçada del Priorat) a les 7 de la tarda, a 270 per hora –hi ha un indicador que ho diu– i amb el cel clar i un solet de ponent que enamora és un plaer per las sentits: em fa pensar en un “Catalunya des de l’aire” però arran de terra.

Les butaques són àmplies, amb espai per a les cames (allò que els qui som tirant a alts sempre hem ansiat en els viatges en avió!), i fins i tot hi ha presa de corrent per al portàtil. Tanmateix, trobo a faltar dues coses: que la tauleta desplegable fos corredora – em queda massa lluny del cos per escriure— i un altres aspecte, per mi fonamental: la connexió a internet només està disponible a en classe Club! Per tant, haig de recórrer a la connexió amb el mòbil, que, per exemple creuant els Monegros, no està disponible! I, com a detall addiconal, tampoc estaria malament un mapa que anés situant per on estem passant –com tenen alguns avions.

Les noies de “la tripulació” (la megafonia l’ha presentada així, però no se si el terme és l’usual per a un tren!), la mar d’atentes i agradables. Això sí, com era previsible no n’hi ha ni una que parli ni un borrall de català!.

Ens han ofert un refresc (a triar entre suc, vi i cava) i un berenar de luxe que, si no fos en honor a la veritat, m’hauria fet una mica vergonya d’explicar: refresc de benvinguda, petit sandwich amb copeta de vi de Ribera, cafè i licor (jo trio conyac, pensant això no durarà! ;-).

L’única nosa de veritat és un veí de dues files enrere: un noi de casa bona, d’aquest que tenen una vida “super bien” que va a Madrid, dedueixo que a fer un curs, i que ha tingut la sort de trobar-se amb una col•lega –una noia preciosa. La oega és que l’amic no ha parat de parlar, amb un to de veu i una entonació que, a tres files de distància, dificulten qualsevol concentració… O un aragonès de la fila de davant que es passa vint minuts xerrant pel mòbil amb un to greu d’aquells que informen tot el vagó… Ja ho deia Sartre: “L’enfer c’est les autres!”…

Abans de donar el post per conclòs, vaig a fer una volta per la resta del tren: a l’altre vagó de Preferent, ocupació similar (40%) però més silenci (he tingut mala sort amb els veïns!). A Turista, molta més ocupació –quasi ple. El passadís més estret –hi ha dues files per banda. M’assec en una de les poques butaques buides i constato que són igual de còmodes, potser amb un pel menys d’espai per a les cames, però suficient.

En el meu recorregut, he vist una dotzena de portàtils, la majoria amb ocions de lleure (jocs i vídeos) i unes quantes PSP en mans d’adults. De tornada, m’acosto fins a la màuina, i puc veure, des de darrere, seu, el maquinista: un lloc de conducció futurista, amb un parell de pantalles i molt pocs comandaments (posaria la ma al foc que es podria conduir a distància!). Un altre passatger curiós com jo, connecta la videoconferència del mòbil: “te pongo la camara para que veas el puesto de conducción”.. Però, per la resta de la conversa, dedueixo que l’interlocutor poca cosa veu… fora del clatell del conductor!

Rient rient, només queda un quart per arribar. I com que pot se que la puntualitat vagi de debò, m’afanyo a concloure i publicar el meu primer post d’alta velocitat!

Claudi

Són quarts d’onze del vespre de divendres. Passo per davant de la TV que estan mirant els meus fills adolescents –un programa de títol ‘Brainiac’ emès per una cadena de cable, que tracta sobre pseudo-experimentació científica – i caço, al vol i fora de context, una pregunta que es fa el locutor: ¿Què va ser primer, l’avió de paper o l’avió de veritat?

La meva primera reacció és d’indiferència.. “Quina collonada de pregunta…” dic en to displicent… I penso que no deixa de ser una versió actualitzada d’allò de “què va ser primer, l’ou o la gallina?”.

Però quan ho penso, m’adono que no és una bajanada de pregunta… de fet és una bona pregunta, una molt bona pregunta. Perquè, en els fons, què esta preguntant? Doncs, al meu entendre, es pregunta si l’ésser humà és capaç d’imagianr, de crear, d’inventar coses noves abans que existeixin, en definitiva: d’innovar.

¿El primer que se’ns acut és sempre copiar coses que ja existeixen en el món real? Potser millorant-les, o simplificant-les, o reproduint-les amb algunes millores… Però coses ja vistes, realitats preexistents…

O tenim també – i fins a quin punt la tenim desenvolupada?– la capacitat  d’imaginar coses radicalment noves? De crear a partir de models no preexisteixen? Quina facilitat, quina predisposició  tenim per crear en paper, o en la nostra  imaginació,  coses noves, coses que no podem ‘veure’ ni ‘copiar’ de la realitat ‘real’?

No he sentit – i no se si el programa l’ha donada—la resposta a la pregunta… Però penso en el mèrit que devia tenir algú que –si va existir, que estic segur que sí— l’enrome mèrit d’algú que hagués creat un avió de paper abans que els avions reals fossin coneguts… Quin tros d’innovador que devia ser no? Ens en queden d’aquests? I si ens en queden, quin cas els fem?

Claudi

Fa uns dies que s’ha fet públic el bloc “Gestió del coneixement” (http://gestioconeixement.blogspot.com/)

Com diu la presentació del propi bloc «Aquest bloc recull continguts, informacions i opinions útils i aplicables al voltant de la gestió del coneixement a l’Administració pública, a partir de l’experiència del bloc ‘e-moderadors’ del programa Compartim. El programa Compartim és una iniciativa del Departament de Justícia (Generalitat de Catalunya), a través del CEJFE, per crear entorns de treball col•laboratiu.»

Els promotors són en Jesús Martínez Marín i l’amic Jordi Graells, capdavanters tots dos en gestió del coneixement amb la seva experiència del Departament de Justícia.
Personalment, estic segur que aquest bloc ens aportarà idees innovadores i fresques que ens seran de molta utilitat.
D’entre els continguts ja disponibles, crec que val al pena destacar la ponència “Educadors 2.0” d’en Genís Roca.

Finalment, fixeu-vos en l’extensió dels posts: caben en una sola pantalla: idees clares, concises i breus… Faig el propòsit d’intentar imitar-ho en els meus, de posts!

Felicitats, doncs, per la feina i per la iniciativa al Jordi i al Jesús, i a tot l’equip de col•laboradors de “Gestió del Coneixement”

Claudi

Per què en aquest país sempre ens hem de deixar endur per la polèmica del detall? Per què perdem el món de vista amb tanta facilitat? Ho dic en referència a la polèmica i els post que ha aixecat el seguiment de la notícia de la Catosfera a TV3: Saül Godillo ho explica prou clar i  Vicent Partal, en  aquest post, va una mica més a fons.  Deplorable, malintencionat, tot el que vulgueu…

Però això no ens ha de fer perdre de vista el que acabem de fer: unes primeres jornades on han coïncidit un munt de blocaires de primer nivell i de diversos països. Unes jornades  on s’ha parlat de tot; ètica, educació, literatura, sobiranisme… I que han requerit un ingent esforç d’organització. No sé si seran el nostre Woodstock, com diu en Marc Vidal al seu bloc en el post de cloenda… Però sí que són un punt de partida memorable.

Per tant, el record que m’agradaria que quedés d’aquest cpa de setmana és això: que gràcies a una colla que s’hi han arromangat, la Catosfera ja té partida de naixement… i això va molt més enllà que els tres lamentables minuts partidistes del TN de dissabte.

Per tant, gràcies a tots els qui heu fet posible la Jornada i fins a la Catosfera 2009!!!

Claudi

Qui vulgui veure els continguts d’alguna de les taules, té l’oportuniat de descarregar-se el vídeo de cada sessió des d’aquest web. Per tant, jo no repetiré els que es va dir a cada taula, però si vull deixar constància de la meva valoració personal. Per tant, us transmeto, telegràficament, les idees que més em van impactar/agradar.

Presentació

• Marc Vidal: Set de cada deu blocs que s’obren a l’Estat Espanyopl són en Català
• Jordi Bosch: A l’època de la República, a Catalunya ja hi havia més ràdios i més revistes que la mitjana espanyola… En xarxa, vivim el q no podem viure a la realitat: presentar-nos i viure com a catalans

Ciberactivisme:

Moltes ganes de ‘provocar’ i d’incitar a l’acció. Ganes que la gent prengui el control, recuperi el poder:

César Calderon: ciberactivisme

• – Un bloc posa al ciutadà en peu d’igualtat amb els poderosos….
• – El límit és el nostre coneixement de les eines i la nostra imaginació….
• – Els partits polítics, com a organitzacions tancades que són, tenen por a la xarxa, i li n’han de tenir

Marc Vidal: Blocs, territori 2.0

• La blogosfera, en el nostre cas la Catosfera, és l’escenari de la revolució social del ciutadà 2.0, q mitjançant el bloc aconsegueix fites fins ara no assolides.

• Què és un bloc?
  • Un territori de talent i de mèrit (meritocràcia). S’hi premien la il•lusió, la capacitat de treballar.
  • El contrapès que equilibra l’opinió oficial amb la veritat
  • Un altaveu democràtic que qualsevol pot utilitzar: la nostra veu pot arribar molt més lluny que mai.
  • És diàleg i debat. El missatge es construeix col•lectivament.
  • És on només sobreviuen i es complementen les bones idees.
  • És talent global.
  • És vigilància activa (dels polítics, dels periodistes, del món econòmic).
  • És l’altaveu més potent que ha tingut mai la societat civil

Ètica blocaire

Juan Varela: visió crítica

• En contra de qualsevol regulació dels blocs: si de cas, els blocs ens han d’ajudar a fer activisme, a dinamitzar el sistema
• És crític amb els blocs: son un monument a l’ego. Opina q tenen un ressò francament limitat. Confia més en altres elements de les xarxes socials. L’espai és la comunicació digital, no només els blocs.
• Els blocs són massa ‘còmodes’: no aniria malament que tots fóssim més crítics.
• La blocosfera acaba sent una gran cacofonia, una gran càmera de ressonància, i això no aporta gaire. Val més que passem a la modernització reflexiva (U. Bech).

El seny de Vicent Partal

Com era de preveure, una de les intervencions més ponderades va ser al d’en Partal, que per això és el degà de la internet i del periodisme digital a cas nostra. Ens va deixar una prèvia i cinc reflexions culturals i una proposta, que podeu llegir íntegrament en el seu bloc però que no puc deixar de transcriure:

• Els blocs són una gran revolució al món de la comunicació. Ajuden a visualitzar una agenda diferent, diferent de la dels mitjans, que està molt sotmesa al poder. A més, els blocs escapen al control.

• Coses que estaria bé discutir:
– Anonimat: que cadascú signi com vulgui. No te importància el nom amb què cadascú signa el bloc: si tu escrius cada dia, vas construint el personatge, que és el que interessa. Interessa el que diu. (En canvi, en les fòrums, l’anonimat només serveix per insultar l’altre.)

– Desmitificar la conversa: no necessàriament hi ha conversa. Els comentaris són una cosa instrumental (hi ha blocaires que n’accepten i altres que no). En canvi és fonamental prestar atenció a la conversa dels metablocs (la tafanera, digger, …)

– Qualitat: construir un model de diàleg no crispat. Venim d’un model on sembla que hi ah una sola veritat. I no: cadascú té la seva veritat.

– Respecte: respectem els objectius, el públic, el to que cada blocaire es fixa pe al seu bloc… per tant, no podem exigir sempre el mateix a tots els blocs. Dependrà de qui hi ha darrera de cada bloc.

– Responsabilitat: tot el que escrius és irreversible. Hem de ser conscients de les conseqüències del que escrius en públic. No ha de condicionar, però si cal saber-ho i tenir-ho present.

Blocs i literatura.

Per als lletraferits, només el fet de poder veure una taula dedicada al tema ja és una victòria cultural!

I a més vaig poder tastar un web com www.relatsencatala.com que conté veritables delícies, o saber que la UOC te un màster de literatura digital dirigit per la Laura Borràs que ens va fer una mini-classe

Moderava la taula en Toni Ibánez, autor literari i un altre dels blocaires de primera línia: no en va és l’inventor del terme Catosfera !!

Empresa i blocs:

Taula que ba haver d’enllestir ràpid –que venen el polítics!!–, però que també va deixar el seu què:

D’entrada, Joan J. Carreras, de la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals, ens va captivar amb una intervneció original, provoactiva, i tant tant tant modernilla (o post-modernilla) que … Què ens volies dir exactament Janquim 😉 ??

A l’altre extrem, Genís Roca, un altre blocaire que cal seguir, ens feia tocar de peus a terra en això del web 2.0 amb tres problemes i tres propostes:

Problemes:

• Amor propi de les persones: arrogància de la persona 2.0 –que es creu el més informat, el més connectat, el més…– que xoca amb l’1.0 –que diu que ja n’he vist tants com tu…– Normalment el 2.0 acaba d’arribar i l’1.0 és el que mana.
• Desconnexió de les elits: dissenyen plans per als altres però no se’ls apliquen a si mateixos [Recomano aquest post del propi Genís Roca, fonamental per entendre la’bast d’aquest tema!]
• La realitat analògica: a moltes empreses ja els va bé sense Internet i sense 2.0… I is tenen problemes no són per culpa ‘digital’

Propostes:

• Menys 2.0 i més 1.5. Hem d’arribar junts. Si cal frenar i esperar, fem-ho
• Més usos concrets discrets (i concrets):més petites històries d’èxit
• El repte és la comunicació interna. Reinventar el llenguatge: els ‘blocs, webs i wiki’ sona a freekie, i sembla esvera alguns grups dirigents. Per incidir en aquesta nova cultura, ataquem dins les grans empreses i en els seus usos interns

Política i blocs

Finalment, la taula tan esperada.. que no va donar per tant: de tota manera, sí cal agrair l’exercici de sinceritat dels represantanst dels quatre partits que finalment van ser-hi (el PP al final es va excusar): de dreta a esquerra (segons ho vèiem des del públic, és clar 🙂 PSC, CiU, ERC i Iniciativa. Entremig, Saül Gordillo, un altre dels gurús catosfèrics que vam poder veure en directe, moderava.

Pel que vam sentir, sembla que els polítics catalans són mes proclius als blocs que la mitjana espanyola: 42% dels diputats al Parlament de Catalunya tenen bloc, enfront del 13% dels diputats al Congrés (més info en aquest post de la Lourdes Muñoz).

Però com ells mateixos van reconèixer, sobretot es llegeixen i es comenten amb els propis militants de cada partit. Això té un nom, endogàmia, que evoca un repte: obertura. Que és un dels principals desafiaments que te a sobre la política d’avui en dia: la política 2.0, o s’obre de debò a la societat o no serà!

* * *

I fins aquí el meu post catosfèric! No puc explicar-vos més coses, perquè no vaig poder assistir a les taules de dissabte a la tarda ni de diumenge. També em vaig perdre, per l’horari, la taula d’Educació, que sembla que va estar molt encertada… Sempre ens quedaran els vídeos …

Claudi

Qui vulgui veure els continguts d’alguna de les taules, té l’oportuniat de descarregar-se el vídeo de cada sessió des d’aquest web. Per tant, jo no repetiré els que es va dir a cada taula, però si vull deixar constància de la meva valoració personal. Per tant, us transmeto, telegràficament, les idees que més em van impactar/agradar.

Presentació

• Marc Vidal: Set de cada deu blocs que s’obren a l’Estat Espanyopl són en Català
• Jordi Bosch: A l’època de la República, a Catalunya ja hi havia més ràdios i més revistes que la mitjana espanyola… En xarxa, vivim el q no podem viure a la realitat: presentar-nos i viure com a catalans

Ciberactivisme:

Moltes ganes de ‘provocar’ i d’incitar a l’acció. Ganes que la gent prengui el control, recuperi el poder:

César Calderon: ciberactivisme

• – Un bloc posa al ciutadà en peu d’igualtat amb els poderosos….
• – El límit és el nostre coneixement de les eines i la nostra imaginació….
• – Els partits polítics, com a organitzacions tancades que són, tenen por a la xarxa, i li n’han de tenir

Marc Vidal: Blocs, territori 2.0

• La blogosfera, en el nostre cas la Catosfera, és l’escenari de la revolució social del ciutadà 2.0, q mitjançant el bloc aconsegueix fites fins ara no assolides.

• Què és un bloc?
  • Un territori de talent i de mèrit (meritocràcia). S’hi premien la il•lusió, la capacitat de treballar.
  • El contrapès que equilibra l’opinió oficial amb la veritat
  • Un altaveu democràtic que qualsevol pot utilitzar: la nostra veu pot arribar molt més lluny que mai.
  • És diàleg i debat. El missatge es construeix col•lectivament.
  • És on només sobreviuen i es complementen les bones idees.
  • És talent global.
  • És vigilància activa (dels polítics, dels periodistes, del món econòmic).
  • És l’altaveu més potent que ha tingut mai la societat civil

Ètica blocaire

Juan Varela: visió crítica

• En contra de qualsevol regulació dels blocs: si de cas, els blocs ens han d’ajudar a fer activisme, a dinamitzar el sistema
• És crític amb els blocs: son un monument a l’ego. Opina q tenen un ressò francament limitat. Confia més en altres elements de les xarxes socials. L’espai és la comunicació digital, no només els blocs.
• Els blocs són massa ‘còmodes’: no aniria malament que tots fóssim més crítics.
• La blocosfera acaba sent una gran cacofonia, una gran càmera de ressonància, i això no aporta gaire. Val més que passem a la modernització reflexiva (U. Bech).

El seny de Vicent Partal

Com era de preveure, una de les intervencions més ponderades va ser al d’en Partal, que per això és el degà de la internet i del periodisme digital a cas nostra. Ens va deixar una prèvia i cinc reflexions culturals i una proposta, que podeu llegir íntegrament en el seu bloc però que no puc deixar de transcriure:

• Els blocs són una gran revolució al món de la comunicació. Ajuden a visualitzar una agenda diferent, diferent de la dels mitjans, que està molt sotmesa al poder. A més, els blocs escapen al control.

• Coses que estaria bé discutir:
– Anonimat: que cadascú signi com vulgui. No te importància el nom amb què cadascú signa el bloc: si tu escrius cada dia, vas construint el personatge, que és el que interessa. Interessa el que diu. (En canvi, en les fòrums, l’anonimat només serveix per insultar l’altre.)

– Desmitificar la conversa: no necessàriament hi ha conversa. Els comentaris són una cosa instrumental (hi ha blocaires que n’accepten i altres que no). En canvi és fonamental prestar atenció a la conversa dels metablocs (la tafanera, digger, …)

– Qualitat: construir un model de diàleg no crispat. Venim d’un model on sembla que hi ah una sola veritat. I no: cadascú té la seva veritat.

– Respecte: respectem els objectius, el públic, el to que cada blocaire es fixa pe al seu bloc… per tant, no podem exigir sempre el mateix a tots els blocs. Dependrà de qui hi ha darrera de cada bloc.

– Responsabilitat: tot el que escrius és irreversible. Hem de ser conscients de les conseqüències del que escrius en públic. No ha de condicionar, però si cal saber-ho i tenir-ho present.

Blocs i literatura.

Per als lletraferits, només el fet de poder veure una taula dedicada al tema ja és una victòria cultural!

I a més vaig poder tastar un web com www.relatsencatala.com que conté veritables delícies, o saber que la UOC te un màster de literatura digital dirigit per la Laura Borràs que ens va fer una mini-classe

Moderava la taula en Toni Ibánez, autor literari i un altre dels blocaires de primera línia: no en va és l’inventor del terme Catosfera !!

Empresa i blocs:

Taula que ba haver d’enllestir ràpid –que venen el polítics!!–, però que també va deixar el seu què:

D’entrada, Joan J. Carreras, de la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals, ens va captivar amb una intervneció original, provoactiva, i tant tant tant modernilla (o post-modernilla) que … Què ens volies dir exactament Janquim 😉 ??

A l’altre extrem, Genís Roca, un altre blocaire que cal seguir, ens feia tocar de peus a terra en això del web 2.0 amb tres problemes i tres propostes:

Problemes:

• Amor propi de les persones: arrogància de la persona 2.0 –que es creu el més informat, el més connectat, el més…– que xoca amb l’1.0 –que diu que ja n’he vist tants com tu…– Normalment el 2.0 acaba d’arribar i l’1.0 és el que mana.
• Desconnexió de les elits: dissenyen plans per als altres però no se’ls apliquen a si mateixos [Recomano aquest post del propi Genís Roca, fonamental per entendre la’bast d’aquest tema!]
• La realitat analògica: a moltes empreses ja els va bé sense Internet i sense 2.0… I is tenen problemes no són per culpa ‘digital’

Propostes:

• Menys 2.0 i més 1.5. Hem d’arribar junts. Si cal frenar i esperar, fem-ho
• Més usos concrets discrets (i concrets):més petites històries d’èxit
• El repte és la comunicació interna. Reinventar el llenguatge: els ‘blocs, webs i wiki’ sona a freekie, i sembla esvera alguns grups dirigents. Per incidir en aquesta nova cultura, ataquem dins les grans empreses i en els seus usos interns

Política i blocs

Finalment, la taula tan esperada.. que no va donar per tant: de tota manera, sí cal agrair l’exercici de sinceritat dels represantanst dels quatre partits que finalment van ser-hi (el PP al final es va excusar): de dreta a esquerra (segons ho vèiem des del públic, és clar 🙂 PSC, CiU, ERC i Iniciativa. Entremig, Saül Gordillo, un altre dels gurús catosfèrics que vam poder veure en directe, moderava.

Pel que vam sentir, sembla que els polítics catalans són mes proclius als blocs que la mitjana espanyola: 42% dels diputats al Parlament de Catalunya tenen bloc, enfront del 13% dels diputats al Congrés (més info en aquest post de la Lourdes Muñoz).

Però com ells mateixos van reconèixer, sobretot es llegeixen i es comenten amb els propis militants de cada partit. Això té un nom, endogàmia, que evoca un repte: obertura. Que és un dels principals desafiaments que te a sobre la política d’avui en dia: la política 2.0, o s’obre de debò a la societat o no serà!

* * *

I fins aquí el meu post catosfèric! No puc explicar-vos més coses, perquè no vaig poder assistir a les taules de dissabte a la tarda ni de diumenge. També em vaig perdre, per l’horari, la taula d’Educació, que sembla que va estar molt encertada… Sempre ens quedaran els vídeos …

Claudi

Aquest cap de setmana (25, 26 i 27 de gener de 2008) vaig ser a les primeres Jornades de la Catosfera, que s’ha celebrat a Granollers.

El primer que vull dir és felicitar l’organitzador, el Marc Vidal, un dels nostres blocaires més influents: gràcies Marc per la idea i, sobretot, per dur-la a terme a tant d’èxit!!!

Trobades com aquesta ajuden molt a divulgar el fenòmen, a donar-lo a conèixer i, per tant, a estendre’l. I en aquest cas, s’ha aconseguit una bon ressò –un aspecte fonamental en qualsevol acte que vulgui tenir repercussió– a pesar de les dificultats…

Qui són els blocaires?

Per mi era una incògnita que tenia ganes de desvetllar: qui serem? Molta jovenalla i jo el més granat de tot el públic? Dons no: efectivament, majoria de joves d’entre 20 i 30 i tants, sobretot homes, però també força noies –més de les que habitualment sols trobar en temes informàtics–. Però també hi havia gent de 40 per amunt, aquí sí que més homes que dones. Per tant, barreja de seny i rauxa!!

Un món millor

Ja us dic des d’ara que l’afirmació que em va fer més feliç va ser aquesta frase del Marc Vidal:

“Els blocs són l’origen d’un món millor… La realitat dels blocs ens porta cap a un món més democràtic, molt més just”.

Per a un servidor, que havia militat en moviments juvenils d’estudiants cristians en l’època universitària, on vam treballar per millorar la societat en què vivim, veure recuperada i actualitzada a les noves tecnologies la idea de la transformació del món en que vivim, de l’esperança en un món millor va ser fantàstic!!

Finalment, remarcar que encara no havia assitit a cap acte tant 2.0: a més d’alguns blocaires postejant en directe als seus blocs, el twitter funcionava tot drap… com podeu veure a http://twitter.com/catosfera (Nota: si algú vol saber de què va això del Twitter, llegiu aquest post del Genís Roca)

Per no ser massa llarg, en aquest altre post us explico els continguts de les Jornades de la Catosfera

Claudi