Bloc del Claudi Cervelló

Actualitat - Web - Política - Govern

Arxiu de la categoria: llibres

«Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble»

0
Publicat el 23 d'abril de 2013

Demà, 24 d’abril, faig la presentació d’un acte d’homenatge a Salvador Espriu al Casal del Barri de Congrés-Indians, al districte de Sant Andreu.

Preparant les paraules que diré, he (re)descobert i m’ha emocionat  uns poemes que, a partir dels mots  de Salvador Espriu i mitjançant  la música i la veu de Raimon, van orientar la meva vida:

 

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

 

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE 

A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit.

 

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.”
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”

 

N’hi ha més a http://lletra.uoc.edu/especials/folch/espriu.htm

 

 

«Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble»

0
Publicat el 23 d'abril de 2013

Demà, 24 d’abril, faig la presentació d’un acte d’homenatge a Salvador Espriu al Casal del Barri de Congrés-Indians, al districte de Sant Andreu.

Preparant les paraules que diré, he (re)descobert i m’ha emocionat  uns poemes que, a partir dels mots  de Salvador Espriu i mitjançant  la música i la veu de Raimon, van orientar la meva vida:

 

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

 

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE 

A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit.

 

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.”
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”

 

N’hi ha més a http://lletra.uoc.edu/especials/folch/espriu.htm

 

 

I, ara sí, Bon estiu!!!

0

Començo les vacances,  amb ganes de desconnectar i amb una llista de propòsits per aprofitar aquest dies:  llegir (com sempre) , millorar la tècnica fotogràfica i endreçar les fotos que tinc al disc dur, fer molta bicicleta (i aprendre a fer anar el GPS i tot el món que l’envolta: ja us ho explicaré) , i, finalment, redissenyar aquest bloc (com podreu comprovar, espero, al setembre).

Us deixo amb  la llista de llibres que tinc a la maleta… La resta,  ja l’anireu veient a la tornada en aquestes pàgines!

Lectures:

  • J. M. G. Le Clézio. L’africain.
  • Josep Maria Loperena. El circo de la política. Recomanació del Salvador Gausa
  • Benet XVI. Caritas in veritate. Document sobre globalització d’un líder espiritual mundial
  • Joan Francesc Mira. El professor d’història. El darrer llibre d’un dels darrers –per no dir l’últim— dels intel·lectuals d’aquest país.

També tinc en cartera, però no crec que el temps doni per tant:

  • Joan Majó. No m’ho crec. Sobre la crisi econòmica. Un dels llibres més venuts per Sant Jordi
  • Francec Romeu. Què pensa Joan Carrera. (Al cel sigui)
  • Bernardo Atxaga. Set cases a França
  • Zigmund Baumann. L’art de la vida. Nou llibre del pensador de la liquidesa
  • Actes del seminari “Valors útils per a la Catalunya del futur”, organitzat per la fundació Jordi Pujol.

Claudi

(més…)

Publicat dins de Apunts, llibres i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Antoni M. Badia Margarit

0

Hometage dr badia Dijous passat, 13 de desembre, la Universitat de Barcelona li va retre un homenatge al Dr. Antoni Maria Badia i Margarit (Barcelona, 1920) en el marc incomparable del Paranimf.

El Dr. Badia ha dedicat la seva vida al que ha estat, també, la seva passió: l’estudi de la llengua catalana. Una obra, una tasca i una dedicació que el situen a l’alçada de Coromines i Fabra, com afirmava Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans, en l’acte d’homenatge.

Però a més de la tasca com a eminent filòleg, el Dr. Badia fou el primer rector escollit democràticament, durant dos mandats consecutius. I la seva Universitat li ha retut un merescut homenatge per ambdós aspectes, el científic i l’humà.

com a representat dels estudiants de la Facultat de filologia, jo vaig tenir la sort de ser membre de la Junta de Govern de la UB quan el Dr. Badai era el rector de la Universitat i per tant presidia la Junta. I també vaig ser membre de la mesa del Claustre que va elaborar els estatuts de la UB, una altra ocasió per viure d’a prop la persona del Dr. Badia.

El record més viu que tinc, al cap més de vint anys, d’aquells moments de treball amb el Dr. Badia, i sense que hàgim tornat a coincidir més, és el d’una persona d’una gran humanitat i senzillesa. D’un tracte exquisit, atent a tothom qui volia parlar-hi, d’una gran delicadesa. I alhora, una persona d’una gran catalanitat, honestedat, seriositat i rigor en la feina. I d’un profund sentiment cristià i evangèlic.

Vull dir expressament quelcom que vaig trobar a faltar en l’acte del Paranimf: el tracte del Dr. Badia cap als els estudiants. Ningú va fer-ne cap esment, ni els vicerectors, ni el Director general de recerca… van dir-ne res.

Per tant, vull i puc donar fe que el Dr. Badia era extremadament curós en el tracte i la preocupació envers els estudiants: sempre que hi havia l’ocasió, es preocupava per saber si a tal o tal altre acte s’hi havia convidat als estudiants, si s’havia informat d’una o altra cosa, volia saber què pensàvem… Jo no vaig ser alumne seu, però em consta la seva preocupació pels estudiants, per les generacions futures… Al poema que Carles Miralles li va dedicar, almenys, la preocupació pel futur i els joves sí que hi surten.

Dr. Badia, tot i que no vaig ser alumne seu en el sentit acadèmic. Tanmateix, vostè ha estat un referent i un mestre per a mi. Com li deia el Dr. Joan Veny el dijous passat, he après molt més al seu costat del que vostè pugui creure i imaginar. He dit moltes vegades que probablement allò que més vaig aprendre dels anys d’Universitat no va ser a les aules que ho vaig rebre, sinó en els estaments de participació estudiantil, que és on vaig tenir la fortuna de coneixe’l i tractar-lo a vostè.

I aquesta és una herència que li dec i reconec i mai li podré agrair prou. Vostè va dir-nos que havia plantejat la seva vida intentant seguir humilment persones a qui tenia per mestres. Així he procurat fer-ho jo també amb vostè. Com tots les qui van intervenir a l’acte d’homenatge, jo també li dic, amb tot el sentiment i l’emoció: moltes gràcies Dr. Badia.

Claudi

PS: Si algú ho desitja, pot veure el vídeo de l’acte mitjançant el web de la UB. Us recomano molt especialment l’acuradíssima i docta glossa del Dr. Badia a càrrec del Dr. Joan Veny (minuts 46 al 59) i la lectura interpretada que el Dr. Carles Miralles va fer d’aquest poema escrit per al Dr. Badia (minuts 59 a 1:17): tot una lliçó de poètica i sentit de l’humor. I, finalment, el sincer discurs de cloenda d’Alfredo Perez Rubalcaba, l’actual Ministre de l’Interior (minuts 1: 34 al 1:46,) i el del propi Dr. Badia.

Quan la tecnologia esdevé paisatge

0

Fa uns dies, remenant llibres a la Llibreria Jaimes, vaig obrir « Baisers de cinéma» d’Eric Fottorino (Niça, 1960).

Acostumo a llegir els primer paràgraf dels llibres que em criden l’atenció: fa anys que algú em va ensenyar que llegint la primera plana d’un llibre, pots saber si t’agradarà el llinre sencer. (Ara no canviaré de tema, però recordeu primeres frases, primers paràgrafs de llibres que hàgiu llegit i després penseu en l’obra en si…).

D’aquest, em va cridar l’atenció l’entradeta, com un avís al lector abans de començar l’obra, que us transcric traduït :

«Aquest és un relat del segle XX.

En aquella època, si hom volia trucar per telèfon des del carrer, li calien algunes monedes encunyades en francs o una tarja per introduir-la a l’aparell d’una cabina. També tenia l’opció d’entrar en un cafè i demanar una fitxa. També en aquella època, era només mitjançant el correu postal, segons el bon criteri del carter i si ho permetia el temps, com es rebien els missatges.»

Claudi

Notes sobre Frankfurt 2007

0

Catalunya, convidada a la Fira de Frnakfurt Aquesta setmana que acabem de deixar enrere (8 al 14 d’octubre), i que finalitzava amb la festa-per-imperatiu-legal del 12 d’octubre (jo, al menys, que no tinc cap Pilar a la família, no m’identifico en res amb aquest dia, no pas més que amb el 14 de juillet o amb l’indepedence Day, per posar dos exemples). Doncs això: aquesta setmana ha tingut lloc la Fira del llibre de Frankfurt, certamen d’àmbit mundial en matèria literària i cultural. I Catalunya hi era la Cultura Convidada d’honor (vg. www.frankfurt2007.cat), com van ser-ho l’Índia al 2006, Corea al 2005 o el món Àrab al 2004.

A finals del 2004 es va fer pública aquesta invitació per part dels responsables de la Fira. Com que en aquest país som pocs –no gosaria dir que mal avinguts, però sí que tendim a tirar cadascú per la seva –, llavors, va començar una discussió politico-mediàtica centrada en qui serien els autors convidats, sobre si la literatura castellana hi havia de ser o no… Com que em semblava tan absurda la picabaralla com òbvia la resposta, vaig deixar de seguir el tema de la Fira, que a més a més, quedava força lluny en el temps.

Aquesta setmana, quan es va produir la inauguració vaig reprendre l’interès i vaig rebobinar les neurones sobre el tema: home, que la cultura catalana aconsegueixi ser present en aquest aparador mundial de la cultura que és Frankfurt és tot un èxit. Un d’aquest èxits que de tant en tant els catalans ens apuntem en l’esfera internacional, on l’aparell dels estats ens deixen espai. Un èxit més del catalans universals que tenim escampat per tot el món –a Alemanya, se m’acut pensar en el Til Stegman– i per tots els escriptors catalans que treballen i es mouen en l’àmbit internacional –a tall d’exemple penso ara mateix que en Carles Torner és membre del Comitè internacional del Pen Club. I un èxit dels qui, des d’aquí, des de les institucions i organitzacions del país, hi deuen haver treballat i insistit durant molts anys (perquè aquestes fites no són flor d’un dia, tot al contrari).

O sigui: que me’n vaig alegrar moltíssim i vaig tornar-me a sentir orgullós del meu país. I tot això, una vegada més, ho hem hagut de (i pogut)  fer com la cultura sense estat que som!

I, alhora que seguia el desplegament informatiu que se’n feia des d’aquí, se’m va acudir preguntar-me, il.lús de mi, com si no en sabés la resposta, quina cobertura informativa en devien haver fet “des d’allà”. Vaig recórrer al que tenia més a mà, o sigui les edicions per internet dels principals diaris espanyols. Dimarts al matí cap hi dedicava un titular principal; alguns ni ho esmentaven i els que hi dedicaven un titular a portada ho feien tirant aigua al vi: “Frankfurt diagnostica la cultura catalana: nacionalismes, regionalismes i vanitats” (ABC); “Fira de les vanitats: la literatura catalana sota control polític” (La Razón); “La polèmica llasta la fira de Frankfurt” (El País). Res de nou, però em fot que sempre estiguem igual! L’únic consol és pensar que, si tant els emprenya a ells, deu ser que és bo per a la causa catalana!

Comptat i debatut, doncs, tot plegat, doncs, em deixa el bon gust d’un nou èxit català en l’àmbit internacional i en l’àmbit cultural, una d’aquelles targetes de visita que a partir d’ara podrem ensenyar com a país, comparable sens dubte a la dels Jocs Olímpics de BCN 92. Un nou graó, doncs, en la nostra consolidació com a cultura i nació pròpies i diferenciades. I la constatació, una vegada més, que en aquesta Espanya del 2007 on no ens hi volen tal com som, jo tampoc vull ser-hi….

Claudi

PS 1: No em puc estar de transcriure un paràgraf de l’article Amargar-nos la fira, de Vicent Sanchís –del qual recomano la lectura íntegra– a l’AVUI d’avui:

«(…) Frankfurt és una festa per a totes les literatures del món. La catalana ha hagut d’aguantar de tot i hi ha acudit amb complexos i sabotatges. Havia d’haver estat només un aparador de potència cultural i literària, no de misèries i de joc brut (…) Si la literatura catalana és també espanyola i si Catalunya és Espanya, el seu triomf a Frankfurt hauria estat una victòria compartida. Per desgràcia, ja es veu que no és així. Encara que no ho reconeguin, s’han excitat perquè voldrien que la literatura catalana no sortís d’un àmbit regional, que no s’expressés amb veu pròpia, que no sortís de casa i que aquí fos dòcil i domesticada.» ( Vicent Sanchís, AVUI, 14-10-07)

PS2: Hauria volgut citar també un article d’en Xavier Bru de Sala a la Vanguardia, diria que de divendres 12. Pèro com que no tinc l’edició impresa, i la versió digital d’aquest diari té les seves restriccions, ni he pogut recuperar el text ni comprovar-ne la data. Si algú me’l pot passar, ho agrairé!

Web 2.0: la web de les persones

2

Un dels propòsits fundacionals d’aquest web és comentar la web 2.0, aquesta mena de nova utopia per a Internet que se’ns anuncia.

Evidentment, ara no faré una ponència sobre el web 2.0 — molts altres han escrit millor que jo—sinó que em remetré a les fonts que he trobat i que considero útils o rellevants.

Sembla que el primer a usar i definir el concepte de web 2.0 va ser Tim O’reilly en el seu article “What Is Web 2.0” (versió en espanyol de la Fundación Telefónica) on descrivia les diferències entre el web tradicional (web 1.0) i una nova manera d’entendre el funcionament d’internet (web 2.0)

llibre web 2.0Tanmateix, el que per a mi ha estat fonamental per començar a entrendre al web 2.0 és el llibre de la Fundación Orange: “Web 2.0” escrit per Antonio Fumero i Genís Roca. El document –accessible lliurement via internet, en format PDF– té 120 pàgines, és fàcil de llegir i conté nombroses referències d’interès. A més, el complementa una mapa de la web 2.0 que representa molt gràficament aquest univers.

Un concepte innovador (per destacar-ne només un) que m’ha cridat l’atenció ha estat de dels natius digitals, que fa referència a aquells joves que han nascut i crescut fent un ple us de la internet i de les TIC, que no tenen cap dificultat per usar els recursos digitals i que per tant veuen la web i el món globalitzat com el seu terreny de joc natural. Enfront d’aquest natius digitals hi trobem els immigrants digitals, o sigui, aquells que han nascut després d’internet i de la seva generalització, i que, molt sovint, tenen grans dificultats per entendre-la i aprendre-la.

En aquets post Genís Roca, coautor de l’estudi que esmentava, resumeix les principals tendències que caracteritzen els natius digitals, i en aquesta secció del seu bloc trobareu alguns exemples concrets.

Finalment, una altre document que te relació amb el tema és el “Cluetrain manifesto”. Redactat el 1999, conté 95 tesis que apunten cap a on hauria d’evolucionar el web. Tot i que el manifest età redactat pensat en els mercats i les empreses, conté elements francament visionaris

Per acabar, transcric un parell de comentaris sobre el web 2.0 que he anat recollint i que em semblen rellevants:

«El objetivo de la web 2.0 es crear una Internet mucho más social, que permita conectar a la gente y que le permita colgar los contenidos de la red de forma sencilla. Las empresas pueden utilizar esto para que los usuarios desarrollen y mejoren sus contenidos, como la Wikipedia o YouTube. Y las que quieran triunfar en Internet a partir de ahora, deberían pensar en cómo darle libertad al usuario, y ponerle fáciles las cosas para que pueda crear contenido que luego sea útil para la empresa y para otros usuarios.»
(Hector Garcia, autor del bloc Kirai.net)

« La pregunta relevante es: ¿hasta qué punto la web 2.0 y, más concretamente, las redes sociales, pueden ser de interés para el éxito de una empresa? Mi opinión aquí es bastante pragmática. El problema no es poder meramente disponer de los instrumentos de la web 2.0 en la empresa porque sí, sino saber cómo aplicarlos a la gestión de esas distintas interfaces con el mundo. En otras palabras, el potencial de la web 2.0 y de las redes sociales es muy grande para las empresas, pero sólo si se usan como generadores de relevancia, que permitan a la empresa conectar mejor con el mundo, en las dos direcciones, de fuera a dentro y al revés.
Así, convertir al talento de la empresa (su gente) en descubridores de oportunidades, y en proyectores de valor, va a ser el principal reto en un entorno sumido en la tiranía de la exhaustividad. Y las redes sociales pueden ser aquí un instrumento de mucha utilidad.
Creo, pues, que sólo si la web 2.0 se convierte en un motor de relevancia tendrá un impacto en la empresa del futuro.
Si no, será una mera anécdota tecnológica más»
(Alfons Cornella, fundador d’Infonomia).

Economia —el demiürg del món modern— i economistes

0

“Un economista és algú que demà ens dirà per què avui han fallat les previsions que va fer ahir”. Apostaria qualsevol cosa (o casi) que aquesta definició d’Economista deu ser una boutade d’algun economista 🙂

En tot cas, ja feia dies que aquesta definició em tornava a l’esperit, amb motiu de tantes “turbulències” (un altre eufemisme com els dels ‘danys col•laterals’ d’en Solchaga?) en els mercats financers com hem vist i/o llegit en les darreres setmanes.

Però m’he decidit a escriure la i comentar-la just després de llegir les primeres planes de “El economista camuflado”, un llibre de Tim Harford, periodista econòmic del Finantial Times , i que es presenta com un best-seller que ens ha d’ajudar a entendre aquest gran demiürg del món modern que tot ho governa i que anomenem – o que ens anomenen– ”Economia”.

Fa uns anys, quan vaig començar a treballar a l’Àrea de Tecnologia del Departament d’Economia i Finances, vaig proposar-me intentar entendre, ni que fos una mica i per sobre, com funcionava tot això de l’Economia.

Per tant, vaig començar amb un llibre que vaig trobar per casualitat en una prestatgeria d’Abacus, i amb un títol que ni pintat: “Economia liberal per a no economistes i no liberals”, d’en Xavier Sala Martín. Efectivament, un llibre planer que explica els fonaments bàsics. Tanmateix, vaig trobar que l’anàlisi d’en Sala-i-Martín s’aturava just quan et feies la pregunta “i això, ¿és bo per a les persones?”.

D’aquí, vaig saltar “L’Économie sans tabou” de Bernard Salanié (Bloc) . El vaig trobar una excel•lent obra de divulgació, que, per exemple, em va permetre argumentar el que jo ja intuïa per sentit comú: que la Política Agrària Comuna de la UE és una vergonya que caldria abolir per insolidària, ja què principalment se’n beneficien rics terratinents, sobretot francesos –per tant, objecte d’un pols de Chirac als alemanys–, i perquè perjudica els agricultors modestos. Malauradament per a qui no llegeixi francès, és clar, no em consta que del llibre se n’hagi fet cap traducció ni al català ni al castellà. Crec sincerament que és una mancança.

Més en la línia de la globalització vaig digerir amb alguna dificultat “El proximo escenario global” de Kenichi Omhae, professor de la Universitat de Tokio i assessor d’empreses multinacionals; he arribat fins a mig “El fin de la pobreza” de Jeffey Sachs i també tinc a mitges l’espès però ben documentat i amb propostes coherents “Como hacer que la globalización funcione” de Joseph E. Stiglitz, Premi Nodel d’Economia 2001, ex assessor de Bill Clinton i ex-Economista en cap i vicepresident del Banc Mundial. Però com que el post d’avui no pretén entrar en aquest temes, només faig la cita i deixo el tema per més endavant.

Vaig descartar Freakonomics perquè, fullejant-lo a l’Ona, em va semblar massa superficial –una valoració feta també superficialment, ho confesso–, però he ‘caigut’ en comprar aquest “Economista camuflado”. Comença amb el tot ‘superficial’ que em va fer renegar de Freakonomics, però li vull concedir el benefici del dubte… Ja us ho explicaré.

Claudi