«Mel i toros», un article clarificador per entendre les emocions d’Espanya cap a Catalunya
Mel i toros
Antoni Puigvert, La Vanguardia, 5/4/2013
Oposats com l’aigua i l’oli, dos estils polítics s’observen de reüll a l’escenari. La sentimentalitat catalana i l’orgull castellà. La sentimentalitat catalana s’alimenta de mel de collita pròpia: cada dia és més ensucrada, com es va veure al Camp Nou. Però cada dia és més reactiva, també. L’independentisme es reescalfa reaccionant. La mel del Camp Nou endolceix l’esperit català, el fa més ple d’ossets de peluix per abraçar de nit, més donat a somnis de jardí d’infància i a melodies entranyables que evoquen un futur idíl·lic, cotonós i cordial. Però aquesta sentimentalitat s’evaporaria. Es manté inflada gràcies a les clorhídriques reconvencions dels mitjans de Madrid, a la severitat del poder central, a la incomprensió de les Espanyes regionals i al xarop de bastó que arriba de les altes magistratures. Quan les picabaralles internes o les dificultats de la navegació desanimen el catalanisme, l’àcid clorhídric d’un articulista madrileny, una proposta recentralitzadora de la vicepresidenta Soraya o les antipàtiques admonicions d’un polític jubilat actuen com la poció màgica: els catalanistes cansats regeneren el múscul i els que no ho veien clar recuperen la vista. El tremendisme de l’Espanya monolítica contribueix prou més que Lluís Llach a mantenir la flama encesa.
A l’altra banda hi ha l’orgull castellà. No és un orgull qualsevol. Amb aquest caràcter i ben pocs mitjans n’hi va haver prou per conquerir i articular un dels grans imperis de la història. Des de fa segles, tanmateix, és un orgull ferit. Ferit per la decadència de l’imperi i per la irrellevància internacional d’Espanya. La ferida d’aquest orgull va cristal·litzar entorn de la pèrdua de les últimes colònies, el 1898. L’exasperació literària i ideològica d’aquell impacte va desembocar en guerra civil i en llarguíssima dictadura. Ara, amb la crisi, l’exasperació de l’orgull ferit torna. En temps d’Aznar, amb la bombolla econòmica i les grans empreses privatitzades, semblava que Espanya es desempallegava de l’estigma decadent. Però la crisi, que deixa les regnes de l’Estat en mans del dictat estranger, torna a martiritzar l’orgull, que necessita un boc expiatori per calmar-se.
Al marge del fet (decisiu) que una part dels catalans no comparteix la sentimentalitat catalanista, el problema d’aquesta sentimentalitat és que dubta de la seva resistència. Una cosa és omplir el Camp Nou amb càntics i una altra arriscar-se al trauma que implicaria la ruptura amb Espanya. El problema de l’orgull ferit és que no admet més raons que les del xoc. Per això triga tant a arribar el famós xoc de trens. La sentimentalitat catalana no busca el xoc: canta però serpenteja; proclama, però fa moltes ziga-zagues. Busca un canvi alegre, familiar i sense traumes. Somia, però no gosa concretar. I és que, si concretés, si fes el pas definitiu, entraria a la plaça de toros, el territori predilecte de l’orgull ferit.
L’orgull ferit vol un xoc ritual, clar, estrepitós. Vol una corrida que acabi amb la bèstia exsangüe i la reparació de l’orgull torero.