Bloc del Claudi Cervelló

«(…) Si als catalans, col•lectivament i individualment, ens oferissin tornar a la situació que teníem fa deu anys -i no cal dir vint-i-cinc-, el 90% dels que aleshores vivíem en aquest país ho rebutjaríem amb indignació. Potser no hem assumit prou el que s’ha guanyat en règim democràtic. Potser caldria recordar el que no teníem aleshores i ara forma part de la nostra vida quotidiana, inclosos fets que formen part del passiu com les hipoteques, els peatges, el desori de rodalies o l’augment de preus.
Em preocupa l’estat d’ànim dels catalans. N’hi ha que no valoren o no s’adonen del major benestar en què vivim i d’altres que manifesten un menyspreu per les activitats polítiques en general. Resulta més fàcil superar una recessió econòmica -si arriba- que no recuperar l’energia moral. Parlo com a economista i com a historiador de l’economia catalana. Malament rai si valorem tant el fer vacances, com el tenir feina; si qualifiquem d’incompetents tots els polítics. Per tirar endavant un país, ens cal tenir projectes econòmics i polítics.
El desenvolupament el fan la gent que treballa i pensa, tal com hem comprovat aquests darrers trenta anys. Només hem de demanar que no ens posin bastons a les rodes i ens deixin fer, que vol dir més capacitat d’autogovern. Però nosaltres hem de tirar del carro.»
Aquest fragment de l’article “Com van els ànims?” [text complert aquí] de l’economista Francesc Cabanas (Avui, 13-01-08) m’ha fet pensar que, realment, és més fàcil deixar-se endur pel pendent del descontentament i del desànim, que plantar cara i reafirmar allò de bo i de positiu que tenim i que som … O al menys a vegades a mi em passa així… I en canvi m’adono que sóc més feliç quan m’ho se mirar en positiu… A vosaltres no us passa?

És com quan trobes un company que et pregunta allò de “Com vas?”: sembla com si el que socialment valorem, el que ‘qeuda bé’ conestar fos deixar entreveure que estem enfeinats, atabalats, estressats i mig fotuts… I en canvi poques vegades diem un: “Bé, vaig bé, soc feliç!” convençuts. ¿Per què? De debò que estem tan malament, o és que ens ho prenem pel vessant qeu fa baixada?

Doncs això, amunt els ànims, individuals i col•lectius, que bona falta ens fa –individual i col•lectivament! I molt bon i animat 2008 a tothom, que com diu un amic meu, és any de traspàs (1) i tenim un dia més per gaudir-lo

Claudi

(1) Any de traspàs sí, però, al ritme que anem i a pesar dels Governs amics, em temo de que de pocs traspassos [de competències] 🙁

Dijous passat, 13 de desembre, la Universitat de Barcelona li va retre un homenatge al Dr. Antoni Maria Badia i Margarit (Barcelona, 1920) en el marc incomparable del Paranimf.

El Dr. Badia ha dedicat la seva vida al que ha estat, també, la seva passió: l’estudi de la llengua catalana. Una obra, una tasca i una dedicació que el situen a l’alçada de Coromines i Fabra, com afirmava Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans, en l’acte d’homenatge.

Però a més de la tasca com a eminent filòleg, el Dr. Badia fou el primer rector escollit democràticament, durant dos mandats consecutius. I la seva Universitat li ha retut un merescut homenatge per ambdós aspectes, el científic i l’humà.

com a representat dels estudiants de la Facultat de filologia, jo vaig tenir la sort de ser membre de la Junta de Govern de la UB quan el Dr. Badai era el rector de la Universitat i per tant presidia la Junta. I també vaig ser membre de la mesa del Claustre que va elaborar els estatuts de la UB, una altra ocasió per viure d’a prop la persona del Dr. Badia.

El record més viu que tinc, al cap més de vint anys, d’aquells moments de treball amb el Dr. Badia, i sense que hàgim tornat a coincidir més, és el d’una persona d’una gran humanitat i senzillesa. D’un tracte exquisit, atent a tothom qui volia parlar-hi, d’una gran delicadesa. I alhora, una persona d’una gran catalanitat, honestedat, seriositat i rigor en la feina. I d’un profund sentiment cristià i evangèlic.

Vull dir expressament quelcom que vaig trobar a faltar en l’acte del Paranimf: el tracte del Dr. Badia cap als els estudiants. Ningú va fer-ne cap esment, ni els vicerectors, ni el Director general de recerca… van dir-ne res.

Per tant, vull i puc donar fe que el Dr. Badia era extremadament curós en el tracte i la preocupació envers els estudiants: sempre que hi havia l’ocasió, es preocupava per saber si a tal o tal altre acte s’hi havia convidat als estudiants, si s’havia informat d’una o altra cosa, volia saber què pensàvem… Jo no vaig ser alumne seu, però em consta la seva preocupació pels estudiants, per les generacions futures… Al poema que Carles Miralles li va dedicar, almenys, la preocupació pel futur i els joves sí que hi surten.

Dr. Badia, tot i que no vaig ser alumne seu en el sentit acadèmic. Tanmateix, vostè ha estat un referent i un mestre per a mi. Com li deia el Dr. Joan Veny el dijous passat, he après molt més al seu costat del que vostè pugui creure i imaginar. He dit moltes vegades que probablement allò que més vaig aprendre dels anys d’Universitat no va ser a les aules que ho vaig rebre, sinó en els estaments de participació estudiantil, que és on vaig tenir la fortuna de coneixe’l i tractar-lo a vostè.

I aquesta és una herència que li dec i reconec i mai li podré agrair prou. Vostè va dir-nos que havia plantejat la seva vida intentant seguir humilment persones a qui tenia per mestres. Així he procurat fer-ho jo també amb vostè. Com tots les qui van intervenir a l’acte d’homenatge, jo també li dic, amb tot el sentiment i l’emoció: moltes gràcies Dr. Badia.

Claudi

PS: Si algú ho desitja, pot veure el vídeo de l’acte mitjançant el web de la UB. Us recomano molt especialment l’acuradíssima i docta glossa del Dr. Badia a càrrec del Dr. Joan Veny (minuts 46 al 59) i la lectura interpretada que el Dr. Carles Miralles va fer d’aquest poema escrit per al Dr. Badia (minuts 59 a 1:17): tot una lliçó de poètica i sentit de l’humor. I, finalment, el sincer discurs de cloenda d’Alfredo Perez Rubalcaba, l’actual Ministre de l’Interior (minuts 1: 34 al 1:46,) i el del propi Dr. Badia.

Versión en castellano:
Tic en las administraciones públicas

Ja fa uns quants dies que us devia aquest post. Per tant, perdó pel retràs. Espero, en canvi, que l’espera es vegi compensada, ja que m’ha sortit força complert!

A finals d’octubre (24 i 25) vaig tenir l’ocasió d’assistir, a Madrid, a les VII Jornades TIC en la Administración Pública (vegeu Programa), que organitzava per vuitena vegada la consultora IDC. I és que les administracions públiques són –som– el 2n sector comprador del sector TIC (16%) després de la banca (22%).

El format consistia en una vintena de presentacions de comunitats autònomes, ministeris i ajuntaments, ‘esquitxades’ amb presentacions, més o menys comercials, dels patrocinadors (ja sabeu, Telefònica, Adobe, Orange, Vodafone, consultores, empreses de software, etc.). Tot i que el format no m’entusiasma, oferia una bona oportunitat per prendre el pols del tema a nivell estatal.

Resumeixo els aspectes destacats:

Els serveis públics en línia a l’Estat espanyol avancen, però tampoc n’hi ha per tant. Ho diuen la UE i Telefònica. O sigui: la 7ena onada de l’informe de la UE sobre disponibilitat de serveis públics en línia afirma que Espanya ha avançat en l’índex de “sofisticació en línia” i passa del lloc 14 al 9. Una dada que he sentit repetir ben alt i amb un gens dissimulat orgull patriòtic a més d’un representant ministerial.

Tot i reconèixer-ho, el Director d’Administració Pública de Telefònica –poc sospitós, des del meu punt de vista, de manca de patriotisme– ens diu quelcom que a mi ja m’havia cridat l’atenció en llegir l’informe i amb el que amb el que coincideixo plenament.

Potser sí que el tema va bé, però no n’hi ha per llançar coets. Que el que fa avançar és el DNI electrònic i poca cosa més, que tot i ser al novè lloc, Espanya està clarament per darrera dels països avançats de la UE27; que la mitja d’inversió en TIC per càpita és inferior a la mitjana europea (980€ per habitant vs 1390 de mitjana), que no és el que seria d’esperar per a la vuitena economia mundial… Per tant, encara cal fer un gran esforç.

El que no diuen ni el directiu de Telefònica ni, per descomptat, els dels ministeris, és que l’informe de la UE només te en compte les inversions de l’Estat –de fet,les dades les recullen per via Ministerial. Per tant, res del que fan altres nivells de l’administració suma en els rànquings europeus: ves a saber si ‘otro gallo les cantara’ si gosessin ser una mica més oberts de mires!
Llei d’administració electrònica

Oficialment, estme parlant de la Ley 11/2007, de 22 de junio, de acceso electrónico de los ciudadanos a los Servicios Públicos que, com ja deveu saber, es va publicar al BOE al juliol.

Aquesta Llei obliga les administracions públiques—exactament, la Llei compromet a l’Administració General de l’Estat, tot i que, per efecte mimètic, podem suposar que la resta s’hi sumaran– a posar tots els seus tràmits en línia abans del 31.12.2009. A partir d’aquella data, els ciutadà tindrà el dret d’escollir per quin canal –presencial, telefònic o electrònic—vol relacionar-se amb l’Administració.

També contempla que els ciutadans no estaran obligats a portar documentació que ja estigui en poder d’alguna administració (o sigui, ja no es podrà demanar ‘fotocòpia del DNI’ o ‘certificat de família nombrosa’ ni ‘certificat d’estar al corrent dels pagaments a Hisenda’…)

Aquest dos preceptes obliguen, doncs, a una profunda transformació els sistemes interns de les administracions, per connectar-se entre elles i intercanviar informació (el que, en el sector, es coneix amb la paraulota ‘interoperabilitat’).

Els de l’Administració estatal (AGE per als iniciats)ho veuen com una gran oportunitat; les CCAA fan la viu i viu, i els ajuntaments demanen subvencions… Perquè aquí hi ha la trampa: la Llei supedita la data de compliment (31 de desembre de 2009) a “disponibilitats pressupostàries”….

Tot i això, detecto en l’ambient que el tema es percep com una oportunitat de millorar, de simplificar, de transformar l’Administració.. i això ja és un primer èxit d’aquesta Llei.

L’e-factura pren cos. Des del Ministeri d’Hisenda ja s’hi han posat: han publicat una Ordre ministerial al BOE, disposen d’un web <www.facturae.es> (curiosa i/o casual coincidència de les noves tecnologies i de l’antic llatí?) que recull tota la documentació. I, finalment, es declaren disposats i preparats a començar a rebre facturació electrònica dels seus proveïdors.

Mentrestant, els danesos esn expliquen que el pla d’impuls de la facturació electrònica va ser un gran revulsiu a favor de l’adopció de les TIC als seu país. I el fòrum de Davos els va premiar per això. O sigui que ja ho sabem…

Plans i programes. Finalment, em sorprèn agradablement la presentació del representant de la Junta de Andalucía: ens explica el Plan ASI (Andalucía Sociedad de la Información) .

Afirma que si bé es van perdre la revolució industrial, els nostres veïns del sud no estan disposats a deixar passar de llarg la revolució de les TIC. Per tant, han agrupa en un sola conselleria les funcions d’impuls de les TIC i modernització de l’Administració. Que s’han pres seriosament la funció de l’Administració com a impulsora de les TIC. I que tot això es concreta en un ambició i etens Pla — que ha estat aprovat pel Govern andalús– de 360 planes, que abasta des de la modernització de l’Administració fins al software lliure o la implantació de la banda ampla a tot el territori.

I jo que sento una sana enveja!

La resta ja no és tan nova: desenvolupament de portals ciutadans (Burgos), desplegament de banda ampla rural mitjançant wi-fi (Ajuntament d’A Estrada), Interconnexió dels hospitals castellano—manxecs…

La propera cita del sector és a finals de novembre, a Gijón amb motiu del Tecnimap, jornades dedicades a la modernització de l’Administració que convoca i organitza el Ministeri d’Administracions Públiques. Hi dedicaré el següent post.

Claudi

Fa uns dies, remenant llibres a la Llibreria Jaimes, vaig obrir « Baisers de cinéma» d’Eric Fottorino (Niça, 1960).

Acostumo a llegir els primer paràgraf dels llibres que em criden l’atenció: fa anys que algú em va ensenyar que llegint la primera plana d’un llibre, pots saber si t’agradarà el llinre sencer. (Ara no canviaré de tema, però recordeu primeres frases, primers paràgrafs de llibres que hàgiu llegit i després penseu en l’obra en si…).

D’aquest, em va cridar l’atenció l’entradeta, com un avís al lector abans de començar l’obra, que us transcric traduït :

«Aquest és un relat del segle XX.

En aquella època, si hom volia trucar per telèfon des del carrer, li calien algunes monedes encunyades en francs o una tarja per introduir-la a l’aparell d’una cabina. També tenia l’opció d’entrar en un cafè i demanar una fitxa. També en aquella època, era només mitjançant el correu postal, segons el bon criteri del carter i si ho permetia el temps, com es rebien els missatges.»

Claudi

Aquesta setmana que acabem de deixar enrere (8 al 14 d’octubre), i que finalitzava amb la festa-per-imperatiu-legal del 12 d’octubre (jo, al menys, que no tinc cap Pilar a la família, no m’identifico en res amb aquest dia, no pas més que amb el 14 de juillet o amb l’indepedence Day, per posar dos exemples). Doncs això: aquesta setmana ha tingut lloc la Fira del llibre de Frankfurt, certamen d’àmbit mundial en matèria literària i cultural. I Catalunya hi era la Cultura Convidada d’honor (vg. www.frankfurt2007.cat), com van ser-ho l’Índia al 2006, Corea al 2005 o el món Àrab al 2004.

A finals del 2004 es va fer pública aquesta invitació per part dels responsables de la Fira. Com que en aquest país som pocs –no gosaria dir que mal avinguts, però sí que tendim a tirar cadascú per la seva –, llavors, va començar una discussió politico-mediàtica centrada en qui serien els autors convidats, sobre si la literatura castellana hi havia de ser o no… Com que em semblava tan absurda la picabaralla com òbvia la resposta, vaig deixar de seguir el tema de la Fira, que a més a més, quedava força lluny en el temps.

Aquesta setmana, quan es va produir la inauguració vaig reprendre l’interès i vaig rebobinar les neurones sobre el tema: home, que la cultura catalana aconsegueixi ser present en aquest aparador mundial de la cultura que és Frankfurt és tot un èxit. Un d’aquest èxits que de tant en tant els catalans ens apuntem en l’esfera internacional, on l’aparell dels estats ens deixen espai. Un èxit més del catalans universals que tenim escampat per tot el món –a Alemanya, se m’acut pensar en el Til Stegman– i per tots els escriptors catalans que treballen i es mouen en l’àmbit internacional –a tall d’exemple penso ara mateix que en Carles Torner és membre del Comitè internacional del Pen Club. I un èxit dels qui, des d’aquí, des de les institucions i organitzacions del país, hi deuen haver treballat i insistit durant molts anys (perquè aquestes fites no són flor d’un dia, tot al contrari).

O sigui: que me’n vaig alegrar moltíssim i vaig tornar-me a sentir orgullós del meu país. I tot això, una vegada més, ho hem hagut de (i pogut)  fer com la cultura sense estat que som!

I, alhora que seguia el desplegament informatiu que se’n feia des d’aquí, se’m va acudir preguntar-me, il.lús de mi, com si no en sabés la resposta, quina cobertura informativa en devien haver fet “des d’allà”. Vaig recórrer al que tenia més a mà, o sigui les edicions per internet dels principals diaris espanyols. Dimarts al matí cap hi dedicava un titular principal; alguns ni ho esmentaven i els que hi dedicaven un titular a portada ho feien tirant aigua al vi: “Frankfurt diagnostica la cultura catalana: nacionalismes, regionalismes i vanitats” (ABC); “Fira de les vanitats: la literatura catalana sota control polític” (La Razón); “La polèmica llasta la fira de Frankfurt” (El País). Res de nou, però em fot que sempre estiguem igual! L’únic consol és pensar que, si tant els emprenya a ells, deu ser que és bo per a la causa catalana!

Comptat i debatut, doncs, tot plegat, doncs, em deixa el bon gust d’un nou èxit català en l’àmbit internacional i en l’àmbit cultural, una d’aquelles targetes de visita que a partir d’ara podrem ensenyar com a país, comparable sens dubte a la dels Jocs Olímpics de BCN 92. Un nou graó, doncs, en la nostra consolidació com a cultura i nació pròpies i diferenciades. I la constatació, una vegada més, que en aquesta Espanya del 2007 on no ens hi volen tal com som, jo tampoc vull ser-hi….

Claudi

PS 1: No em puc estar de transcriure un paràgraf de l’article Amargar-nos la fira, de Vicent Sanchís –del qual recomano la lectura íntegra– a l’AVUI d’avui:

«(…) Frankfurt és una festa per a totes les literatures del món. La catalana ha hagut d’aguantar de tot i hi ha acudit amb complexos i sabotatges. Havia d’haver estat només un aparador de potència cultural i literària, no de misèries i de joc brut (…) Si la literatura catalana és també espanyola i si Catalunya és Espanya, el seu triomf a Frankfurt hauria estat una victòria compartida. Per desgràcia, ja es veu que no és així. Encara que no ho reconeguin, s’han excitat perquè voldrien que la literatura catalana no sortís d’un àmbit regional, que no s’expressés amb veu pròpia, que no sortís de casa i que aquí fos dòcil i domesticada.» ( Vicent Sanchís, AVUI, 14-10-07)

PS2: Hauria volgut citar també un article d’en Xavier Bru de Sala a la Vanguardia, diria que de divendres 12. Pèro com que no tinc l’edició impresa, i la versió digital d’aquest diari té les seves restriccions, ni he pogut recuperar el text ni comprovar-ne la data. Si algú me’l pot passar, ho agrairé!

Gràcies a un article d’Antoni Brey publicat al web del Cercle pel coneixement, fa uns dies vaig saber de l’informe que Hubert Vedrine, exministre d’afers estrangers amb Lionel Jospin, havia redactat per encàrrec Nicolas Sarkozy , actual President de la República.

L’informe tracta, en una primera part, de la relació de França envers la globalització, i, en una segona part, s’analitza si França ha de canviar de política exerior.

De la primera part – que és la que vull comentar— destacaria la sinceritat i claredat de plantejament: reconeix que França ha tingut una mala relació envers la globalització (França ‘contra’ la Globalització), reconeix que aquesta és un fenomen imparable i, en conseqüència, formula una estratègia de França “dins” de la Globalització, que permeti als francesos no només treure profit de la globalització sinó, alhora, impulsar l’economia del país.

Coincideixo amb l’Antoni Brey en una certa sensació d’enveja envers els veïns del Nord: aquí, aquestes coses no sembla que passin. I dic “no sembla” perquè potser si que passen, però amb molta discreció i sense fer-se públiques… o simplement no, que no passen i qui dia passa any empeny.

En tot cas, mentre rumiava sobre tot plegat m’assabento que, per iniciativa del Departament d’Economia, la Generalitat de Catalunya acaba de constituir l’International Advisory Board (IAB). Es tracta d’un consell format per una dotzena de personalitats de primera fila, del món empresarial i econòmic, que assessoraran la Generalitat d’una banda, per situar l’economia catalana al món i, per l’altra, participar, en col•laboració amb el sector privat, en projectes estratègics fora de Catalunya.

Enhorabona per la iniciativa, conseller Castells!

Un dels propòsits fundacionals d’aquest web és comentar la web 2.0, aquesta mena de nova utopia per a Internet que se’ns anuncia.

Evidentment, ara no faré una ponència sobre el web 2.0 — molts altres han escrit millor que jo—sinó que em remetré a les fonts que he trobat i que considero útils o rellevants.

Sembla que el primer a usar i definir el concepte de web 2.0 va ser Tim O’reilly en el seu article “What Is Web 2.0” (versió en espanyol de la Fundación Telefónica) on descrivia les diferències entre el web tradicional (web 1.0) i una nova manera d’entendre el funcionament d’internet (web 2.0)

Tanmateix, el que per a mi ha estat fonamental per començar a entrendre al web 2.0 és el llibre de la Fundación Orange: “Web 2.0” escrit per Antonio Fumero i Genís Roca. El document –accessible lliurement via internet, en format PDF– té 120 pàgines, és fàcil de llegir i conté nombroses referències d’interès. A més, el complementa una mapa de la web 2.0 que representa molt gràficament aquest univers.

Un concepte innovador (per destacar-ne només un) que m’ha cridat l’atenció ha estat de dels natius digitals, que fa referència a aquells joves que han nascut i crescut fent un ple us de la internet i de les TIC, que no tenen cap dificultat per usar els recursos digitals i que per tant veuen la web i el món globalitzat com el seu terreny de joc natural. Enfront d’aquest natius digitals hi trobem els immigrants digitals, o sigui, aquells que han nascut després d’internet i de la seva generalització, i que, molt sovint, tenen grans dificultats per entendre-la i aprendre-la.

En aquets post Genís Roca, coautor de l’estudi que esmentava, resumeix les principals tendències que caracteritzen els natius digitals, i en aquesta secció del seu bloc trobareu alguns exemples concrets.

Finalment, una altre document que te relació amb el tema és el “Cluetrain manifesto”. Redactat el 1999, conté 95 tesis que apunten cap a on hauria d’evolucionar el web. Tot i que el manifest età redactat pensat en els mercats i les empreses, conté elements francament visionaris

Per acabar, transcric un parell de comentaris sobre el web 2.0 que he anat recollint i que em semblen rellevants:

«El objetivo de la web 2.0 es crear una Internet mucho más social, que permita conectar a la gente y que le permita colgar los contenidos de la red de forma sencilla. Las empresas pueden utilizar esto para que los usuarios desarrollen y mejoren sus contenidos, como la Wikipedia o YouTube. Y las que quieran triunfar en Internet a partir de ahora, deberían pensar en cómo darle libertad al usuario, y ponerle fáciles las cosas para que pueda crear contenido que luego sea útil para la empresa y para otros usuarios.»
(Hector Garcia, autor del bloc Kirai.net)

« La pregunta relevante es: ¿hasta qué punto la web 2.0 y, más concretamente, las redes sociales, pueden ser de interés para el éxito de una empresa? Mi opinión aquí es bastante pragmática. El problema no es poder meramente disponer de los instrumentos de la web 2.0 en la empresa porque sí, sino saber cómo aplicarlos a la gestión de esas distintas interfaces con el mundo. En otras palabras, el potencial de la web 2.0 y de las redes sociales es muy grande para las empresas, pero sólo si se usan como generadores de relevancia, que permitan a la empresa conectar mejor con el mundo, en las dos direcciones, de fuera a dentro y al revés.
Así, convertir al talento de la empresa (su gente) en descubridores de oportunidades, y en proyectores de valor, va a ser el principal reto en un entorno sumido en la tiranía de la exhaustividad. Y las redes sociales pueden ser aquí un instrumento de mucha utilidad.
Creo, pues, que sólo si la web 2.0 se convierte en un motor de relevancia tendrá un impacto en la empresa del futuro.
Si no, será una mera anécdota tecnológica más» (Alfons Cornella, fundador d’Infonomia).

«Els continguts d’una cultura no es poden separar dels seus llenguatges.

I sense les telecomunicacions no hi hauria llenguatges, sense llenguatges no hi hauria cultura i sense cultura no hi hauria ni cohesió social, ni benestar, ni nació.»

Joan Manel Tresserras, Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, en la Inauguració de la VI Diada de les Telecomunicacions (Barcelona, 27-9-07)

Ahir 23 de setembre, se celebrava Santa Tecla, patrona de la ciutat de Tarragona. La commemoració m’ha fet pensar en una qüestió de què fa temps que no sento a parlar: Santa Tecla i Sant Gabriel havien estat proposats candidats al patronatge d’Internet i dels internautes, com podem llegir, entre altres, en aquest article de l’Absurd diari o en aquest post d’una internauta gironina (que avui deu celebrar el seu de sant)

Sant Gabriel, que se celebra el 29 de setembre, ja té el patronatge oficial de les telecomunicacions: és amb aquest motiu que el Col·legi Oficial d’Enginyers Tècncics de Telecomunicacions organitza a Barcelona una Jornada de les Telecomunicacions, que aquest any arriba a la 6a edició. (Aprofito per comentar que el programa d’enguany m’ha semblat molt interessant. Tenint en compte que l’assistència és gratuïta, segur val la pena acostar-s’hi.)

Santa Tecla, per la seva banda, encara no ha estat designada oficialment, però sí que té una capella virtual a Internet a l’adreça www.santatecla.org , on destaquen els goigs .

Val a dir que Santa Tecla té com a competidors en el patronatge d’Internet Sant Isidor de Sevilla, Sant Pere Regalat (que té el mèrit de la velocitat, ja que, al seu temps, va fer 80 quilòmetres en 15 minuts) i el mateix Sant Gabriel.

El patronatge d’Internet, a dia d’avui

Les cerques sobre Santa Tecla que he fet per documentar una mica aquest post tenen com a denominador comú la seva antiguitat: als voltants del 2000. I els documents recents sobre Santa Tecla només fan referència a les festes majors de Tarragona. Això m’ha fet pensar que el tema anava de cap a caiguda.

Llavors se m’ha acudit fer la cerca sobre els competidors de Santa Tecla, concretament sobre Sant Isidor. Pasant per la Wiquipèdia, he conegut l’índex de les Etymologiae, (l’article només hi és en anglès!) l’obra de Sant Isidor, que demostra que fou clarament un precursor de l’enciclopedisme que no arribaria fins al XIX!

I així he acabat en aquesta notícia del 2003 que afirma que el Vaticà va nomenar el beat italià Giacomo Alberione com a patró oficial d’Internet. Pèro, contràriament al que diu la pròpia noticia, el web Santi Beati no en diu res d’aquest patronatge, ni a la fitxa d’Alberione ni cercant per ‘Patronatges‘!

Comptat i debatut, em quedo amb la idea que encara no hi ha res resolt en ferm i penso que per mi millor: així podré continuar ecomanant-me a Santa Tecla, que m´és mes propera i més quotidiana: no calen estampes, n’hi ha poru amb mirar el teclat de l’ordinador!

Claudi

PS: com que tenia la veta religiosa activada, he desenterrat –Eureka, je l’ai trouvée!– aquesta versió internàutica del Parenostre que em va arribar per correu electrònic el 19 de setembre de 1999:

WebMaster nostre que esteu en www.heaven.com
Sigui santificat el vostre server,
Vingui a nosaltres el vostre shareware
Facis el vostre download, així en l’HTTP com en l’FTP
El surfing nostre de cada dia doneu-nos senyor
Perdoneu els nostres bugs així com nosaltres perdonem a Microsoft
No ens deixeu caure en HP i lliureu-nos de qualsevol virus
Enter.

Per si a algú li cal, explico alguns termes:

• Server: servidor. Ordinador que allotja la informació que consultem via internet
• Shareware: programari compartit. No cal pagar per usar-lo
• Download: terme tècnic anglès per designar l’acció de transferir una informació des d’un servidor d’internet al nostre PC
• HTTP i FTP: són dos dels sistemes (protocols) que s’utilitzen per fer download: HTTP és el que empren els navegadors de pàgines web mentre que FTP serveis per transferir fitxers.
• Bugs: error en un programari
• HP: fabricant d’impressores i PCs líder del mercat

“Un economista és algú que demà ens dirà per què avui han fallat les previsions que va fer ahir”. Apostaria qualsevol cosa (o casi) que aquesta definició d’Economista deu ser una boutade d’algun economista 🙂

En tot cas, ja feia dies que aquesta definició em tornava a l’esperit, amb motiu de tantes “turbulències” (un altre eufemisme com els dels ‘danys col•laterals’ d’en Solchaga?) en els mercats financers com hem vist i/o llegit en les darreres setmanes.

Però m’he decidit a escriure la i comentar-la just després de llegir les primeres planes de “El economista camuflado”, un llibre de Tim Harford, periodista econòmic del Finantial Times , i que es presenta com un best-seller que ens ha d’ajudar a entendre aquest gran demiürg del món modern que tot ho governa i que anomenem – o que ens anomenen– ”Economia”.

Fa uns anys, quan vaig començar a treballar a l’Àrea de Tecnologia del Departament d’Economia i Finances, vaig proposar-me intentar entendre, ni que fos una mica i per sobre, com funcionava tot això de l’Economia.

Per tant, vaig començar amb un llibre que vaig trobar per casualitat en una prestatgeria d’Abacus, i amb un títol que ni pintat: “Economia liberal per a no economistes i no liberals”, d’en Xavier Sala Martín. Efectivament, un llibre planer que explica els fonaments bàsics. Tanmateix, vaig trobar que l’anàlisi d’en Sala-i-Martín s’aturava just quan et feies la pregunta “i això, ¿és bo per a les persones?”.

D’aquí, vaig saltar “L’Économie sans tabou” de Bernard Salanié (Bloc) . El vaig trobar una excel•lent obra de divulgació, que, per exemple, em va permetre argumentar el que jo ja intuïa per sentit comú: que la Política Agrària Comuna de la UE és una vergonya que caldria abolir per insolidària, ja què principalment se’n beneficien rics terratinents, sobretot francesos –per tant, objecte d’un pols de Chirac als alemanys–, i perquè perjudica els agricultors modestos. Malauradament per a qui no llegeixi francès, és clar, no em consta que del llibre se n’hagi fet cap traducció ni al català ni al castellà. Crec sincerament que és una mancança.

Més en la línia de la globalització vaig digerir amb alguna dificultat “El proximo escenario global” de Kenichi Omhae, professor de la Universitat de Tokio i assessor d’empreses multinacionals; he arribat fins a mig “El fin de la pobreza” de Jeffey Sachs i també tinc a mitges l’espès però ben documentat i amb propostes coherents “Como hacer que la globalización funcione” de Joseph E. Stiglitz, Premi Nodel d’Economia 2001, ex assessor de Bill Clinton i ex-Economista en cap i vicepresident del Banc Mundial. Però com que el post d’avui no pretén entrar en aquest temes, només faig la cita i deixo el tema per més endavant.

Vaig descartar Freakonomics perquè, fullejant-lo a l’Ona, em va semblar massa superficial –una valoració feta també superficialment, ho confesso–, però he ‘caigut’ en comprar aquest “Economista camuflado”. Comença amb el tot ‘superficial’ que em va fer renegar de Freakonomics, però li vull concedir el benefici del dubte… Ja us ho explicaré.

Claudi

No se m’havia acudit mai pensar en l’edat que podia tenir un determinat servei d’Internet. I menys Google: el tinc tant assumit que, per un moment, m’he preguntat si no havia existit des de sempre.

Però és clar que sí, que fins i tot per als programaris com Google també passen els anys i se celebren aniversaris. Sí, Google acaba de fer 9 anys. Els va fer el 7 de setembre (el mateix dia que l’autor d’aquestes línies, que tanmateix en feia una mica més de 9!). The Economist ha recordat l’aniversari de Google dedicant-li portada, editorial i un extens article en el seu número de l’1 al 7 de setembre.

Sembla que va ser el 7 de setembre de 1998: aquell dia van començar a funcionar els servidors, mòdems i línia ADSL de Google Inc., una empresa que acabaven de fundar Sergey Brin i Larry Page, dos estudiants de la Universitat de Stanford que ja a l’estiu de 1995 havien començat a pensar en un sistema per “posar ordre al web”. A partir d’aquí la resta ja és coneguda, i podeu ampliar-la en aquesta pàgina de Dirson que cita –i comenta– Genís Roca en aquest post.

Continua llegint…

«(…)

2014

D’aquí a set anys, dia per dia, en farà tres-cents que ens van imposar un mal tracte. Ja fa temps que hi ha gent que pensa que aquest aniversari pot ser una bona excusa per fer un nou tracte. I de tracte, a dia d’avui, costa d’imaginar-ne cap que no sigui el divorci. Imaginar és molt barat, però el que passi el 2014 no depèn de les proclames que ens empesquem, sinó del camí que fem. I, avui, 11 de setembre del 2007, podríem fer un modest primer pas només que tots els que ens diuen què faran el 2014 ens fessin el favor de dir-nos què faran demà mateix. I és que, tornem als clàssics, “¿De què servirà, germans meus, que algú digui que té fe, si no té obres?”.»

Llegit a: Joan Oliver,  “Engrunes“,  Avui, 11-9-2007

“Después de este período de mediocridad, confrontación y desgarramiento, [conviene] un líder nuevo, no contaminado con la politiquería menuda, que, trascendiendo la mera coyuntura,  hable con lenguaje genuino y persuasivo de los grandes problema y sea capaz de transmitir un mensaje de esperanza, de confianza en el sistema y en el futuro, de solidaridad con los que sobrellevan la peor parte de la sociedad de la abundancia, y que toque por igual a los norteamericanos de todas las razas, culturas y estratos económicos”.

Aquesta cita, (extreta de la columna de Jordi Barbeta a la Vanguardia del 9-9-07)  és de Mario Vargas Llosa, referint-se a Barak Obama. Just abans de la cita, Barbeta és pregunta (i jo amb ell): “¿Potser Catalunya necessiti, tal com diu Mario Vargas Llosa des dels Estats Units, algú que contagiï idealisme?”.

 Font: “Refundar, para qué?” (Jordi Barbeta, La Vanguardia, 9-09-2007)

Sí, al final m’he decidit! M’he decidit a provar de fer, i de mantenir, el meu meu propi bloc.

Fa anys que treballo en temes de webs i d’Internet i fins ara mai havia tingut ni web personal, ni bloc, ni res de res. Per què m’he decidit ara, doncs?

En primer lloc, gràcies als ànims del company de feina i amic Francesc Torrejon, que em va fer venir el cuc preguntant-me allò de “Tu segur que deus tenir un bloc, oi? -Doncs no, no en tinc.. per ara no…”.

I també pel descobriment de la filosofia del web 2.0: darrer d’allò que, a primer cop d’ull, jo intuïa com una mera etiqueta comercial, hi he descobert una nova i apassionant manera d’entendre i d’usar internet.

Per tant, vaig decidir que aquest tema, el del web 2.0, sigui un dels eixos principals de reflexió i de debat d’aquets bloc. Precisament perquè penso que és un plantejament innovador –fins i tot diria que un plantejament ‘social’ d’Internet– que pot ajudar a moltes coses… (dedicaré un dels propers posts a parlar-ne més extensament).

També aprofitaré per parlar d’altres qüestions relacionades amb internet: govern electrònic (també anomenat e-govern), serveis de l’administració per internet (e-administració), temes als quals em dedico professionalment.

Però com que un bloc, al capdavall, no deixa de ser un recull de reflexions personals, no vull limitar-me a un sol tema, i aprofitaré per comentar qüestions i vivències del dia a dia que m’interpel·lin.

En definitiva: a dia d’avui tampoc se gaire ni per on aniran els temes ni què acabarà sent aquest bloc, però en tot cas, l’aventura comença…i ja veurem com acabarà!

Claudi
PS: Com que he intueixo que el meu bloc tindrà (alguna) orientació tecnològica, he triat per títol clàssic en el món de la tecnologia: “hello world”. De memòria, hauria dit que l’expressió es va fer popular arran del naixement del llenguatge de programació Java, a finals dels 80. Però he consultat l’entrada “hello world” a la Viquipèdia, i i resulta que estic errat: les primeres versió documentada d’un “hello world” en la literatura informàtica són força anteriors, dels 1972 i dels 1974, en sengles manuals de llenguatge B i C (llegiu-ne més a la Viquipèdia en anglès o en català).