Bloc del Claudi Cervelló

Cala Montgó-Sortida de sol-05(13792)

 

Nou àlbum de fotos: sortida de sol des de Cala Montgó, a l’Estartit. Un seguit de fotos fetes aquest mes d’agost passat.

Per no avorrir-me davant d’un ensopit València Barça, que pronostico que acabarà amb un 0-0 i el Madrid líder, he repassat l’Avui d’avui.

I potser per la lectura indolent que li he fet, hi he detectat dues màximes d’aquelles que potser val la pena memoritzar.

1) En el comentari sobre el pacte de les infraestructures, Quim Torrent escriu que “l’amenaça real del pacte és la mateixa de sempre: el compliment de les inversions de l’Estat” i, després de constatar que no hi ha mecanismes per obligar-los a complir, afirma: “aquí no hi ha res a fer.” I continua, i aquí ve la màxima, “com demostra el PNB, l’única manera de pactar amb Espanya és el xantatge parlamentari“. Se m’acuden uns quants polítics que hi deuen estar d’acord….

2) Com que no tot ha de ser tan aspre i frustrant, a la pàg 16 en Josep Martí ens proposa un article de títol clàssic però suggerent: “Elogi de la dona (sense botox)” al llarg del qual elogia les gràcies de les dones, que ell qualifica de notables en totes les edats, sense bòtox ni colagen que, opina, només serveixen per guanyar una batalla. L’article en si comença amb tota una declaració de principis: “Tota dona té atractiu. Mirada per dalt, per baix, pel davant, pel darrere.” i, prepareu-vos, que arriba la màxima: “El món és bonic perquè hi ha dones“.

Doncs apa, amb això ja ens en podem anar a fer nones comfortats.

Nanit… encara que el Madrid, ara sí, ja és lider.

Claudi

Per no avorrir-me davant d’un ensopit València Barça, que pronostico que acabarà amb un 0-0 i el Madrid líder, he repassat l’Avui d’avui.

I potser per la lectura indolent que li he fet, hi he detectat dues màximes d’aquelles que potser val la pena memoritzar.

1) En el comentari sobre el pacte de les infraestructures, Quim Torrent escriu que “l’amenaça real del pacte és la mateixa de sempre: el compliment de les inversions de l’Estat” i, després de constatar que no hi ha mecanismes per obligar-los a complir, afirma: “aquí no hi ha res a fer.” I continua, i aquí ve la màxima, “com demostra el PNB, l’única manera de pactar amb Espanya és el xantatge parlamentari“. Se m’acuden uns quants polítics que hi deuen estar d’acord….

2) Com que no tot ha de ser tan aspre i frustrant, a la pàg 16 en Josep Martí ens proposa un article de títol clàssic però suggerent: “Elogi de la dona (sense botox)” al llarg del qual elogia les gràcies de les dones, que ell qualifica de notables en totes les edats, sense bòtox ni colagen que, opina, només serveixen per guanyar una batalla. L’article en si comença amb tota una declaració de principis: “Tota dona té atractiu. Mirada per dalt, per baix, pel davant, pel darrere.” i, prepareu-vos, que arriba la màxima: “El món és bonic perquè hi ha dones“.

Doncs apa, amb això ja ens en podem anar a fer nones comfortats.

Nanit… encara que el Madrid, ara sí, ja és lider.

Claudi

Estreno un nou apartat del blog:  la pàgina de fotografies.

Hi he posat un enllaç als àlbums que tinc publicats al Flickr i a la Fotopedia:  en elprimer, el Flickr, hi tinc un recull de les fotos que vaig fent , i a la Fotopedia hi pujo una selecció de les que més m’agraden o que crec que m’han quedat millor.

A mesura que vagi actualitzant àlbums, en faré l’entrada corresponent. Avui, us en deixo dos:

– Vistes des de Sant Sadurní de Gallifa: fotos d’aquest cap de setmana, des d’una petita ermita situada just damunt de Sant Feliu de Codines, amb unes vistes impressionats sobre Moià, Puigsagordi, Matagalls i Montseny, Sant Feliu de Codines, la plana del Vallès, Collserola, La Mola de Sant Llorenç del Munt i Montserrat.

– El nucli medieval de Pals,  a la plana de l’Empordà.

Aconsello molt vivament als fotògrafs que encara no ho hàgiu fet, que us mireu el tema del Flickr, o del Picasa, (que és el mateix pèro en versió Google): dues immenses comunitats de fotografies, sovint amb algunes de genials, i amb la possibilitat de fer seguiment de les temàtiques que us interessin.

I feu també un cop d’ull a la Fotopedia, que, com el seu nom indica, vol ser un gran recull de fotos del món, a l’estil de la wiquipèdia, però en foto.

Ah, si algú té un perfil al Flickr o a la Fotopedia, que em deixi un comentari, sisplau, i així el podré seguir!

Claudi

Potser ja us sona Spotify, un servei per internet que us permet accedir, a milions de cançons i músiques, de forma legal i gratuïta i ambuna qualitat excepcional. Spotify no deixa copiar la música i la seva versió gratuïta (disposa d’una versió premiun de pagament) es finança amb talls de veu publicitaris.

Per inscriure’s a la versió gratuïta, això si, cal disposar d’una invitació. La manera oficial d’aconseguir-ne una és apuntar-se a la llista d’espera mitjançant el web de Spotify. Però també es poden aconseguir invitacions per internet: jo mateix vaig usar aquest enllaç que permet donar-se d’alta a al versió gratuïta directament sense invitació. Si no, segur que cercant pel Google trobareu alguna invitació.

Mentre us doneu d’alta, us deixo amb la versió que hi ha a Youtube d’alguna de les peces favorites. Això sí, amb l’enllaç al costat cap a la versió de Spotify, per quan el tingueu!

• Messies de Händel: For Unto a child is born.

• Versió a Youtube
• Escoltar-lo a Spotify

• També del Messies de Händel, l’Al·leluia:

• Versió a Youtube
• Escoltar-lo a Spotify

• I de la gran Missa de Mozart: el Credo

• Versió a Youtube
• Escoltar-lo a Spotify

Apa, doncs, bona música a tothom!!!!

Claudi

Malgrat qua a alguns els pesi, i les posi nerviosos, i els desperti els baixos instints, som  una nació.

I ara toca demostrar-ho i convèncer a tots aquells que encara no ho estan que Catalunya té dret de decidir el que vol ser.

Al matí, Festa,

I a les 5h de la tarda, a la pL. Urquinaona, manifestació

Avui fa dos anys, dia per dia, que vaig començar aquest bloc. Com vaig escriure llavors, li agraeixo al meu amic i company de feina, en Francesc Torrejón, l’empenteta inicial.

Després de dos anys he fet balanç, i com que crec que l’esforç val la pena, he decidit apostar  encara més per aquest bloc, que serà un bloc 3.0

Vull donar-li un caire més personal, que sigui més reflex de la meva pròpia opinió i maduració d’idees que no pas referència de projectes externs. Com que els temps passa de pressa i la memòria és exigua, i cada vegada més selectiva, val la pena deixa rastre escrit del que penso i reflexiono, ni que sigui per al consum propi. Per tant, els apunts seran més breus, però també més freqüents. I abordaré temes més diversos: política, actualitat, economia, país, sense deixar la tecnologia, web 2.o, internet i la catosfera,  però també aspectes mes personals, com fotografies, viatges, vins i bones adreces.

Tot plegat un còctel nou, amb una nova imatge i en un servidor diferent, però tot sota la mateixa adreça: http://www.claudi.cat. A veure si el resultat serà igual de satisfactori.

Mentrestant, pot ser que durant uns dies el bloc no estigui accessible per mor dels canvis tècnics.

I, com sempre, espero les vostres reaccions !!!

Salut i bon Bloc 3.0

Claudi

7 de setembre de 2009

Aquest estiu hem pogut seguir el debat sobre què caldria fer des de Catalunya quan el Tribunal Constitucional emeti la sentència sobre l’estatut, i sobre la qual estic convençut que no tindrà res de favorable a Catalunya (dedicaré  un altre apunt a analitzar el probable contingut e la sentencia).

La situació

D’entrada, deixem clar que el procés d’elaboració del nou Estatut de Catalunya s’ha vist plagat de pegues i entrebancs a la voluntat democràtica expressada pel Parlament i pel poble de Catalunya. Com era de preveure no es va complir la promesa de Zapatero d’acceptar l’estatut que el Parlament aprovés, sinó que el van ben ribotejar al Congrés de Diputats de la ma de la Comissió que presidia l’inefable anticatalanista Alfonso Guerra.

Però no contents amb aquesta rebaixa, PP i PSOE hi van presentar cadascun un recurs d’inconstitucionalitat: el PP ho va fer com a partit i amb tot el rebombori que va poder, que l’anticatalanisme els dóna vots, i molts;  i el PSOE, procurant que no es notés tant, va fer-ho mitjançant un càrrec institucional, el Defensor del Pueblo (que deu ser-ho del ‘pueblo español’ però no del català, oi?, perquè el català ja s’havia expressat a les urnes i no crec que li calgui defensa des de Madrid en contra de la seva pròpia voluntat democràtica!).

La qüestió, ara, és qui decideix: resulta que deu senyores i senyors, designats a dit –per tant amb criteri polític– pels dos partits majoritaris espanyols, han d’esmenar el text que el poble de Catalunya ja va votar aprovar en referèndum  (amb una participació del 48%)! ¿Què hi tenen a dir deu jutges espanyols, que no tenen res ni d’imparcials ni d’independents i que han perdut qualsevol mena de prestigi, a una decisió sobirana expressada a les urnes?

Les reaccions

Com que la sentència s’acabarà produint, crec que des de Catalunya hi haurem de donar respostes, diverses respostes. D’una banda, em sembla bo i necessari que hi hagi una reacció popular al carrer per demostrar que no acceptem una ingerència de deu jutges espanyols en una decisió sobirana del poble català.

Però com que l’endemà la sentència serà vigent i l’estatut continuarà retallat, és responsabilitat dels partits polítics catalans d’articular una resposta política a aquesta situació que doni sortida al malestar que expressin els ciutadans (que aquesta és la funció dels partits!). I no n’hi ha prou, com va dir Saura en roda de premsa,  amb proposar-se anar demanant la reforma de les lleis orgàniques que impedeixin el desenvolupament de l’Estatut. Ens hi passarem mitja vida, que si no recordo malament això requereix majoria qualificada a les Corts espanyoles!

El que necessitem és un pla polític cap a la independència de Catalunya, que acabi concretant-se en els programes electorals dels diferents partits. IO si cal obrir un conflicte amb l’Eatat espanyol, com diu Lopez Bofill, caldrà fer-ho. Ara sí que ja podem dir que hem intentat assolir el desenvolupament nacional per totes les vies al nostre abast : la negociació bilateral amb els governs espanyols de torn –el peix al cove– de Pujol, que també ha hagut de practicar Castells amb el finançament; la negociació amb el PSOE del tripartit; la via constitucional de reforma de l’Estatut… I la resposta d’Espanya sempre és la mateixa. LA seva concepció d’una Espanya unida, centralista, monolingües, amb catalans i bascos dins i subjugats –(ja veieu que no ens hem mogut de la una grande y libre— topa radicalment amb les nostres aspiracions nacionals.

Per tant, ja podem començar a plantar cara, com va dir  Joan Solà. I preparar un camí que serà llarg, “La manifestació serà el principi d’una llarga marató” (Cardús) i on el reptes és sumar-hi una àmplia base social (o electoral) de tot el país, per aconseguir el que fins ara ens han negat.

Si queda clar i acreditat que l’Escolta Espanya del poeta Maragall (que el seu nét Pasqual va reivindicar quan fou President) no funciona ni en democràcia; si queda provat que “no encaixem en el projecte -precisament perquè no ens emmotllem a la forma de ser i de fer espanyoles-, i aleshores tant li fa el que digui el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut” (Gabantxo) ; si tot això és així, llavors només ens queda la reacció de la gent educada quan veuen que en algun lloc no els hi volen: preparar l’Adéu Espanya.

Claudi

Recull d’articles :

“El Constitucional encalla en dos aspectos clave del Estatuto catalán”. El País, 23 ago 09 [extens i detallat article que situa l’estat de la qüestió]

Sobre la manifestació (Part I) i (Part II). Salvador Cardús

“El cost de la llibertat”. Hèctor López Bofill.

“Construir Cataluña”. Ernest Maragall.

“Victòries i derrotes”.  Ferran Mascarell.

“Escolta, Espanya?”. Patrícia Gabancho.

Començo les vacances,  amb ganes de desconnectar i amb una llista de propòsits per aprofitar aquest dies:  llegir (com sempre) , millorar la tècnica fotogràfica i endreçar les fotos que tinc al disc dur, fer molta bicicleta (i aprendre a fer anar el GPS i tot el món que l’envolta: ja us ho explicaré) , i, finalment, redissenyar aquest bloc (com podreu comprovar, espero, al setembre).

Us deixo amb  la llista de llibres que tinc a la maleta… La resta,  ja l’anireu veient a la tornada en aquestes pàgines!

Lectures:

• J. M. G. Le Clézio. L’africain.
• Josep Maria Loperena. El circo de la política. Recomanació del Salvador Gausa
• Benet XVI. Caritas in veritate. Document sobre globalització d’un líder espiritual mundial
• Joan Francesc Mira. El professor d’història. El darrer llibre d’un dels darrers –per no dir l’últim— dels intel·lectuals d’aquest país.

També tinc en cartera, però no crec que el temps doni per tant:

• Joan Majó. No m’ho crec. Sobre la crisi econòmica. Un dels llibres més venuts per Sant Jordi
• Francec Romeu. Què pensa Joan Carrera. (Al cel sigui)
• Bernardo Atxaga. Set cases a França
• Zigmund Baumann. L’art de la vida. Nou llibre del pensador de la liquidesa
• Actes del seminari “Valors útils per a la Catalunya del futur”, organitzat per la fundació Jordi Pujol.
  

Claudi

(més…)

El cap de setmana passat (12 i 13 de juliol) es va confirmar que ja hi havia acord en el tema del Finançament. És una bona notícia. Felicitats als qui, després d’un any llarg han arribat a un acord!!!. Tenint en compte la situació actual, –crisi, dèficit– segurament val més que hi ha hagi acord que no pas que no n’hi hagi.

Després de l’euforia del  Govern,  comprensible després del desgast de tants mesos de negociació, i per haver asolit un acord en un tema tan ifícil i alhora tan cabdal, al llarg de la setmana he anat llegint articles i opinions (no em  fio només dels titulars; prefereixo llegir els arguments per escrit, que és el que queda).

Fem-hi un repàs: El Govern de la Generalitat ha anunciat i publicitat l’acord. És de destacar aquest especial sobre el nou finançament publicat al web de la Generalitat, prolífic en xifres i gràfiques.  [A mitjans de juliol, el Conseller Castells feia públic al web del Departament d’Economia una nota de premsa amb un títol prou eloqüent: “Castells explica el nou model de finançament” ]*.  Però en canvi des del Govern espanyol ningú n’ha confirmat cap xifra. I han deixat que cada autonomia anés proclamant el que hi guanyava. (Un amic em confiava que, d’oïda, apostaria que la suma del que tots els presidents autonòmics han assegurat aquesta setmana  que hi ‘guanyaven’,  supera de llarg els  11.000 milions que han dit que hi posaran des de Madrid: efectivament, a falta de 6 comunitats, entre les quals hi ha Madrid, ja s’han ‘adjudicat’ 10.300 dels 11.000 milions ).

Mentrestant Vilaweb, diari independent, ja ens avisava que potser no seran tants diners com sembla.

Els arguments de l’oposició de CiU els trobem en  aquest article d’Artur Mas, publicat al Periódico.  A banda de l’argument (cert, però massa tècnic) que han destacat els mitjans, el de la “il·legalitat” de l’acord (no s’han respectat els terminis que fixa l’Estatut, ni per assolir l’acord ni per a la seva plena vigència),  hi exposa arguments de força pes:  què se n’ha  fet  la bilateralitat Estat-Generalitat?  Que arribem al 105% és el que li pertoca a Catalunya? (segons Mas hauria de ser el 117%!) On queda el consorci de l’Agència Tributària? I en diu una de sonada: per una vegada que una llei de l’Estat espanyol ens afavoreix, reclamem que es compleixi! Té tota la raó. (Per cert: I Pujol? Què n’opina Pujol de l’Acord?)

[El 20 de juliol el President Pujol ha fet pública la seva opinió en aquesta declaració institucional (sense pregunts dels periodistes). Começa afirmant que el nou model serà millr que l’anterior, com sempre ha passat en les successives negociacions. Reconeix l’esforç negociador que ha fet el Conseller Castells, i adment ques pugui haver acceptat l’actual acord per desconcert o per cansament, , malgrat que incompleix l’Estatut. Pujol remarca que si no es fa complir un Estatut aprovat pel 90% dels parlamentaris, es pot crear un estat d’opinió en que sembli que no és greu incomplir-lo. En reusm, l’ex-president resumeix el seu posicionament dient que no considera que sigui un bon acord per aquests tres motius (cito textualment):

• incompleix l’Estatut
• no resol d’una manera ni suficient ni prou clara el problema del finançament de Catalunya
• per tant, no elimina els factors d’insuficiència, fragilitat i incertesa que pesen sobre les finances de la Generalitat. ] *
  

Però el que més m’ha esfereït són les contundents afirmacions d’Elisenda Paluzié, degana de la Facultat d’Economia de la UB, i si no recordo malament persona de confiança de Carod, en aquest vídeo que publica Vilaweb TV. Afirma que, com ja avisaven diversos economistes,  “no és un bon acord”, que en el document que ha aprovat el Consell de Política Fiscal i Financera no concreten ni xifres ni fórmules, que en els diners que diu que posarà el Govern s’hi compten compromisos ja contrets (és a dir, que ZP fa trampa i no són diners nous!) i que aquest acord no és transparent ni senzill (malament doncs, cada any quan s’hagi de revisar oi?).

Pel que fa al paper d’ERC, que ha tibat la negociació fins al final per arribar a la seva xifra dels 3.855 milions, per mi demostra que l’acord, concretament el seu contingut, la xifra,  lluny de ser objectivable i matemàtic, és molt i molt polític (de nou, malament doncs cada any quan s’hagi d’aplicar i actualitzar). En tot cas, potser sí que caldria reconèixer, com escriu Saul Gordillo, que ” Zapatero no ha tingut més remei que passar per caixa en un atac de supervivència política”. Però el temps ens ha ensenyat que, de prometre per poder sobreviure,  Zapatero en sap molt…

Darrera reflexió sobre la solidaritat: el Conseller Castells declarava a TV3 que, de cada 100 euros que paga un català, 18 es dediquen a la solidaritat i la resta tornen (o tornaran si tot va com està previst) a Catalunya. Déu n’hi do un 18% de solidaritat perquè dia i nit ens estiguin dient el nom del porc i ens tractin obertament de garrepes, no? Amb aquest mateix càlcul, ¿quina és la ‘solidaritat de les altres comunitats, Madrid o Andalusia posem pel cas? Que  mentre aquí Rodalies s’arrossega després d’anys de no inversió, a Madrid els fan un nou intercanviador de 5000 milions! Ja els compten aquests calers quan fan la demagògia de dir que un madrileny val la meitat que un català? En fi, si allà s’hi emprenyen potser serà perquè potser sí que ens beneficia aquí…

En definitiva, reitero que és una bona notícia que hi hagi acord sobre finaçament  i de passada, segur que serveix per sortir del (mal) pas actual.

Però, ¿És un  acord que resol el finançament per a Catalunya? Serà fàcil d’aplicar i de concretar-ne les xifres? O continuarem depenent (com sempre) de les necessitats de supervivència política del Govern de torn de Madrid? A mi em queden aquest interogants:

• Vol dir aquest acord que ja no haurem de tornar a discutir pels diners? ¿S’aplicarà matemàticament o tornarà a dependre –com sempre– de la voluntat política i de la interpretació que en faci Madrid?
• Potser no hi entenc prou però, si el pressupost de l’Estat són dos bilions d’euros, ¿només poden dedicar 11 mil milions  (un 0,55%) a “corregir” el dèficit de finançament de les autonomies?
• Per tant, ¿l’Estat aporta ‘diners nous’, demostrant aixíu una major sensibilitat autonòmica? o només anem sumant partides que ja existien?
• Al final, ¿Justícia i Mossos, competències que altres autonomies NO tenen transferides, s’han inclòs en l’acord o no?  Perquè si és que SI, llavors Catalunya hi perd respecte a altres CCA oi?
• Per què amb Salgado hi ha hagut acord i amb Solbes no?

Senyores i senyors, em sembla que mentre no tinguem o el concert o la independència, en temes de peles,  val més que Déu ens agafi confessats!

Claudi

Enllaços relacionats

>> El meu recull d’enllaços sobre el nou finançament

* NOTA: He actualitzat aquest article a finals de juliol,  amb dos continguts que he cregut que no podia deixar de banda: la declaració institucional del President Pujol sobre el finançament i el document d’explicació del finaçament del Conseller Castells. Les dues actualitzacions apareixen entre claudàtors.

Aprofundint la veta barcelonista que acabo de descobrir que porto dins, ahir vaig anar al Camp Nou a rebre l’Equip Tricampió. (El cert és que hi vaig anar per acompanyar un fill, però hi vaig anar, per primera vegada a la vida a rebre un equip).

L’espera  se’m va fer llarga, tot i el gran ambient. I l’acte en si, tirant a avorrit.

Però després de tants anys d’haver-me resignat a sentir entrenadors i jugadors xampurrejant un més o mensy mal castellà,  i normalment ni un mot de català (oi sr. Cruyff?), ahir em va agradar, i em va compensar àmpliament, sentir a l’arena de l’estadi frases com:

• “Ciutadans de Catalunya, ja la torneu a tenir aquí”
• “És un orgull ser culé i ser català”
• “Visca Catalunya i visca el Barça”

En definitiva: ahir, quan els jugadors prenien la paraula, ho van fer amb normalitat catalana: emprant tots, fins i tot el manxec Iniesta, el català, i expressant, jo diria que sincerament, un Visca Catalunya al final dels seus parlaments.

El Barça no és Catalunya. Pèro sí que és més que un club. I no podem negar que ajuda a vertebar i a canalitzar determinats sentiments patriòtics. I si aquest sentiments s’expressen en una “normalitat” nacional catalana, a mi m’està molt bé.

Visca Catalunya! I visca el Barça!

Claudi

I qui vulgui motivar-se a l’estil Guardiola…

Nessum Dorma – (Turantot)

El Barça CAMPIÓ D’EUROPA!!!

Mig món pendent de nosaltres…
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3589819

http://news.bbc.co.uk/sport2/hi/football/europe/8068355.stm

http://www.guardian.co.uk/football/2009/may/27/champions-league-final-barcelona-manchester-united

http://www.repubblica.it/sport/index.html?ref=menusport

http://www.lemonde.fr/sports/article/2009/05/27/le-barca-remporte-la-ligue-des-champions-contre-manchester-2-0_1198915_3242.html#ens_id=1178037

http://www.elpais.com/articulo/deportes/Mitico/Barca/elpepudep/20090527elpepudep_11/Tes

http://www.miamiherald.com/sports/breaking-news/story/1068473.html

http://www.3cat24.cat/noticia/387153/futbol/Un-Barca-grandios-passa-per-sobre-del-Manchester-United-(2-0)-i-aixeca-la-seva-tercera-Champions

I ni una estanquera a l’estadi olimpic de Roma!!!

Visca Catalunyaaaaa!!

Gràcies al blog de l’Antonio Fumero, he descobert que la Unió Europea ha declarat el 2009 com l’Any europeu de la Creativitat i la Innovació !!

Claudi

Feia dies que estava madurant la idea d’encetar un nou tema del bloc. Concretament, volia començar a escriure sobre innovació.

Tinc notes d’un parell de conferències, algun bloc destacat sobre el tema, idees pròpies poc o molt madurades…. I mentre estava en això he descobert un recull de referències breus, i brillants, sobre el tema.

Aplicant la dita que no et fiïs mai de la primea impressió, que és la bona, us en transcric algunes de les que, a  primer cop d’ull,  m’han cridat més l’atenció:

* Principi fonamental de la innovació
[Formulat per Jorge Juan Fernández]
“Per què no?”
Per què no atrevir-se a fer coses que altres no han fet?

* Primera llei de la innovació
[Formulada per Alfons Cornella]
“No hi ha innovació sense innovadors .”… Vaja, que ja poden caure totes les pomes de tres collites, que si el senyor Newton no està a sota …

* Tinguem en compte l’advertència de Henry Ford: “Si li hagués preguntat a la gent què volia, m’hagués dit que un cavall més ràpid “… Conclusió: Si una empresa només atén al que els clients pensen que necessiten, no serà capaç d’innovar.

* Llei del Cirque du Soleil
[Recopilada per l’equip editorial]
“Si podem imaginar alguna cosa, hem d’intentar-ho.”

* Principi de la perseverança de l’innovador
[Recopilat per l’equip editorial]
“El nombre dels que renuncien és sempre superior al dels que fracassen.”

* Paradoxa de la innovació en les organitzacions
[Formulada per Alfons Cornella]
“Les organitzacions que no volen innovar quan l’entorn és propici acostumen a voler fer-ho quan ja és tard. ”

* Llei de les bones idees
[Recopilada per l’equip editorial]
“La manera de tenir una bona idea, és tenir moltes idees.”

* Prescripció per a la innovació
[Recopilada per l’equip editorial]
“No innovarem en la matèria si no innovem en l’ànima.”

La font?  Es tracta : “Más allá de Google” , un llibre editat per Infonomia, i redactat a partir de le aportacions dels usuaris, mitjançant eines web 2.0.

Ara que ja he encetat el tema, continuaré amb les notes, idees, propostes…

Claudi

En primer lloc, Bon any 2009 a tothom! Ja veieu, lectores i lectors,  que reprenc l’activitat blocaire després d’uns mesos d’inactivitat. Me n’excuso: el parèntesi ha esta degut a unes llargues vacances d’agost, seguides d’un quart trimestre estressant, sobretot a causa d’un treball de final de mestratge que calia acabar, lliurar i defensar absn del 17 de desembre! Però tot plegat, ara,  ja està superat i puc tornar al meu teclat i al nsotre bloc !

I per començar amb empenta el nou any, i –modestament—la nova temporada d’aquest bloc, us transcric unes línies de l’entrevista a Antoni Bassas que apareix al darrer número de la Revista d’Òmnium Cultural:

– Antoni Bassas: (…) em sembla que ja és hora de deixar de parlar de limitacions. Patim un excés de diagnòstics negatius sobre Catalunya, quan el país és fonamentalment  una història d’èxit. Catalunya tenia tots les números per haver desaparegut. Ho han intentat moltes vegades en les tres últims segles, i aquí estem. El diagnòstic negatiu no serveix de res si n després no va acompanyat d’una acció positiva i decidida. Ena quest moments, a Catalunya, sobren prescriptors de pessimisme i falta el coratge d’una societat jove que es digui a si mateixa “mai no ha deixat de ser l’hora, i ara també ho és, per tant”.

–    El seu optimisme es caracteritzava, de fet, per un optimisme vitalista
–    És que morirem d’un atac de diagnòstic. (…) és que per mi… Jo miro el món des del primer món, i això és un avantatge. Per què hem d’estar tant absolutament presos de dels diagnòstics pessimistes quan el que ens passa cada matí quan ens llevem és que surt aigua de la dutxa i a més amés surt calenta? No és prou motiu això per començar el dia una mica bé?

–    Per tant, era conscient d’aquesta necessitat d’exemplificar el país al matí?
–    De manera absoluta. Volia dir-li al país: “escolta, hi ha molts motius per començar de manera optimista. “ Catalunya ha de superar el pessimisme mediàtic, perquè la nostra és una història d’èxit.

–    Optimismes també des del punt de vista nacional…
–    Sí, sí, però no només un optimisme voluntarista i cec, que nega la realitat. És un optimisme basat en la realitat de dir que nosaltres som amos del nostre propi país, que serem el que nosaltres voldrem. Això és indiscutible i segurament no és una qüestió de caràcter, sinó també de confiança en el futur. Supos que si tens fills, és molt difícil deixar-se vèncer pel pessimisme, perquè tens al llavor del futur a casa.

–    És una qüestió de fe?
– No, és una qüestió de voluntat!

Apa doncs, bon any i bons ànims

Claudi