Bloc del Claudi Cervelló

Actualitat - Web - Política - Govern

Quan la tecnologia esdevé paisatge

0

Fa uns dies, remenant llibres a la Llibreria Jaimes, vaig obrir « Baisers de cinéma» d’Eric Fottorino (Niça, 1960).

Acostumo a llegir els primer paràgraf dels llibres que em criden l’atenció: fa anys que algú em va ensenyar que llegint la primera plana d’un llibre, pots saber si t’agradarà el llinre sencer. (Ara no canviaré de tema, però recordeu primeres frases, primers paràgrafs de llibres que hàgiu llegit i després penseu en l’obra en si…).

D’aquest, em va cridar l’atenció l’entradeta, com un avís al lector abans de començar l’obra, que us transcric traduït :

«Aquest és un relat del segle XX.

En aquella època, si hom volia trucar per telèfon des del carrer, li calien algunes monedes encunyades en francs o una tarja per introduir-la a l’aparell d’una cabina. També tenia l’opció d’entrar en un cafè i demanar una fitxa. També en aquella època, era només mitjançant el correu postal, segons el bon criteri del carter i si ho permetia el temps, com es rebien els missatges.»

Claudi

Notes sobre Frankfurt 2007

0

Catalunya, convidada a la Fira de Frnakfurt Aquesta setmana que acabem de deixar enrere (8 al 14 d’octubre), i que finalitzava amb la festa-per-imperatiu-legal del 12 d’octubre (jo, al menys, que no tinc cap Pilar a la família, no m’identifico en res amb aquest dia, no pas més que amb el 14 de juillet o amb l’indepedence Day, per posar dos exemples). Doncs això: aquesta setmana ha tingut lloc la Fira del llibre de Frankfurt, certamen d’àmbit mundial en matèria literària i cultural. I Catalunya hi era la Cultura Convidada d’honor (vg. www.frankfurt2007.cat), com van ser-ho l’Índia al 2006, Corea al 2005 o el món Àrab al 2004.

A finals del 2004 es va fer pública aquesta invitació per part dels responsables de la Fira. Com que en aquest país som pocs –no gosaria dir que mal avinguts, però sí que tendim a tirar cadascú per la seva –, llavors, va començar una discussió politico-mediàtica centrada en qui serien els autors convidats, sobre si la literatura castellana hi havia de ser o no… Com que em semblava tan absurda la picabaralla com òbvia la resposta, vaig deixar de seguir el tema de la Fira, que a més a més, quedava força lluny en el temps.

Aquesta setmana, quan es va produir la inauguració vaig reprendre l’interès i vaig rebobinar les neurones sobre el tema: home, que la cultura catalana aconsegueixi ser present en aquest aparador mundial de la cultura que és Frankfurt és tot un èxit. Un d’aquest èxits que de tant en tant els catalans ens apuntem en l’esfera internacional, on l’aparell dels estats ens deixen espai. Un èxit més del catalans universals que tenim escampat per tot el món –a Alemanya, se m’acut pensar en el Til Stegman– i per tots els escriptors catalans que treballen i es mouen en l’àmbit internacional –a tall d’exemple penso ara mateix que en Carles Torner és membre del Comitè internacional del Pen Club. I un èxit dels qui, des d’aquí, des de les institucions i organitzacions del país, hi deuen haver treballat i insistit durant molts anys (perquè aquestes fites no són flor d’un dia, tot al contrari).

O sigui: que me’n vaig alegrar moltíssim i vaig tornar-me a sentir orgullós del meu país. I tot això, una vegada més, ho hem hagut de (i pogut)  fer com la cultura sense estat que som!

I, alhora que seguia el desplegament informatiu que se’n feia des d’aquí, se’m va acudir preguntar-me, il.lús de mi, com si no en sabés la resposta, quina cobertura informativa en devien haver fet “des d’allà”. Vaig recórrer al que tenia més a mà, o sigui les edicions per internet dels principals diaris espanyols. Dimarts al matí cap hi dedicava un titular principal; alguns ni ho esmentaven i els que hi dedicaven un titular a portada ho feien tirant aigua al vi: “Frankfurt diagnostica la cultura catalana: nacionalismes, regionalismes i vanitats” (ABC); “Fira de les vanitats: la literatura catalana sota control polític” (La Razón); “La polèmica llasta la fira de Frankfurt” (El País). Res de nou, però em fot que sempre estiguem igual! L’únic consol és pensar que, si tant els emprenya a ells, deu ser que és bo per a la causa catalana!

Comptat i debatut, doncs, tot plegat, doncs, em deixa el bon gust d’un nou èxit català en l’àmbit internacional i en l’àmbit cultural, una d’aquelles targetes de visita que a partir d’ara podrem ensenyar com a país, comparable sens dubte a la dels Jocs Olímpics de BCN 92. Un nou graó, doncs, en la nostra consolidació com a cultura i nació pròpies i diferenciades. I la constatació, una vegada més, que en aquesta Espanya del 2007 on no ens hi volen tal com som, jo tampoc vull ser-hi….

Claudi

PS 1: No em puc estar de transcriure un paràgraf de l’article Amargar-nos la fira, de Vicent Sanchís –del qual recomano la lectura íntegra– a l’AVUI d’avui:

«(…) Frankfurt és una festa per a totes les literatures del món. La catalana ha hagut d’aguantar de tot i hi ha acudit amb complexos i sabotatges. Havia d’haver estat només un aparador de potència cultural i literària, no de misèries i de joc brut (…) Si la literatura catalana és també espanyola i si Catalunya és Espanya, el seu triomf a Frankfurt hauria estat una victòria compartida. Per desgràcia, ja es veu que no és així. Encara que no ho reconeguin, s’han excitat perquè voldrien que la literatura catalana no sortís d’un àmbit regional, que no s’expressés amb veu pròpia, que no sortís de casa i que aquí fos dòcil i domesticada.» ( Vicent Sanchís, AVUI, 14-10-07)

PS2: Hauria volgut citar també un article d’en Xavier Bru de Sala a la Vanguardia, diria que de divendres 12. Pèro com que no tinc l’edició impresa, i la versió digital d’aquest diari té les seves restriccions, ni he pogut recuperar el text ni comprovar-ne la data. Si algú me’l pot passar, ho agrairé!

L’informe Vedrine vs l’International Advisory Board de la Generalitat

0

Gràcies a un article d’Antoni Brey publicat al web del Cercle pel coneixement, fa uns dies vaig saber de l’informe que Hubert Vedrine, exministre d’afers estrangers amb Lionel Jospin, havia redactat per encàrrec Nicolas Sarkozy , actual President de la República.

L’informe tracta, en una primera part, de la relació de França envers la globalització, i, en una segona part, s’analitza si França ha de canviar de política exerior.

De la primera part – que és la que vull comentar— destacaria la sinceritat i claredat de plantejament: reconeix que França ha tingut una mala relació envers la globalització (França ‘contra’ la Globalització), reconeix que aquesta és un fenomen imparable i, en conseqüència, formula una estratègia de França “dins” de la Globalització, que permeti als francesos no només treure profit de la globalització sinó, alhora, impulsar l’economia del país.

Coincideixo amb l’Antoni Brey en una certa sensació d’enveja envers els veïns del Nord: aquí, aquestes coses no sembla que passin. I dic “no sembla” perquè potser si que passen, però amb molta discreció i sense fer-se públiques… o simplement no, que no passen i qui dia passa any empeny.

En tot cas, mentre rumiava sobre tot plegat m’assabento que, per iniciativa del Departament d’Economia, la Generalitat de Catalunya acaba de constituir l’International Advisory Board (IAB). Es tracta d’un consell format per una dotzena de personalitats de primera fila, del món empresarial i econòmic, que assessoraran la Generalitat d’una banda, per situar l’economia catalana al món i, per l’altra, participar, en col•laboració amb el sector privat, en projectes estratègics fora de Catalunya.

Enhorabona per la iniciativa, conseller Castells!

Web 2.0: la web de les persones

2

Un dels propòsits fundacionals d’aquest web és comentar la web 2.0, aquesta mena de nova utopia per a Internet que se’ns anuncia.

Evidentment, ara no faré una ponència sobre el web 2.0 — molts altres han escrit millor que jo—sinó que em remetré a les fonts que he trobat i que considero útils o rellevants.

Sembla que el primer a usar i definir el concepte de web 2.0 va ser Tim O’reilly en el seu article “What Is Web 2.0” (versió en espanyol de la Fundación Telefónica) on descrivia les diferències entre el web tradicional (web 1.0) i una nova manera d’entendre el funcionament d’internet (web 2.0)

llibre web 2.0Tanmateix, el que per a mi ha estat fonamental per començar a entrendre al web 2.0 és el llibre de la Fundación Orange: “Web 2.0” escrit per Antonio Fumero i Genís Roca. El document –accessible lliurement via internet, en format PDF– té 120 pàgines, és fàcil de llegir i conté nombroses referències d’interès. A més, el complementa una mapa de la web 2.0 que representa molt gràficament aquest univers.

Un concepte innovador (per destacar-ne només un) que m’ha cridat l’atenció ha estat de dels natius digitals, que fa referència a aquells joves que han nascut i crescut fent un ple us de la internet i de les TIC, que no tenen cap dificultat per usar els recursos digitals i que per tant veuen la web i el món globalitzat com el seu terreny de joc natural. Enfront d’aquest natius digitals hi trobem els immigrants digitals, o sigui, aquells que han nascut després d’internet i de la seva generalització, i que, molt sovint, tenen grans dificultats per entendre-la i aprendre-la.

En aquets post Genís Roca, coautor de l’estudi que esmentava, resumeix les principals tendències que caracteritzen els natius digitals, i en aquesta secció del seu bloc trobareu alguns exemples concrets.

Finalment, una altre document que te relació amb el tema és el “Cluetrain manifesto”. Redactat el 1999, conté 95 tesis que apunten cap a on hauria d’evolucionar el web. Tot i que el manifest età redactat pensat en els mercats i les empreses, conté elements francament visionaris

Per acabar, transcric un parell de comentaris sobre el web 2.0 que he anat recollint i que em semblen rellevants:

«El objetivo de la web 2.0 es crear una Internet mucho más social, que permita conectar a la gente y que le permita colgar los contenidos de la red de forma sencilla. Las empresas pueden utilizar esto para que los usuarios desarrollen y mejoren sus contenidos, como la Wikipedia o YouTube. Y las que quieran triunfar en Internet a partir de ahora, deberían pensar en cómo darle libertad al usuario, y ponerle fáciles las cosas para que pueda crear contenido que luego sea útil para la empresa y para otros usuarios.»
(Hector Garcia, autor del bloc Kirai.net)

« La pregunta relevante es: ¿hasta qué punto la web 2.0 y, más concretamente, las redes sociales, pueden ser de interés para el éxito de una empresa? Mi opinión aquí es bastante pragmática. El problema no es poder meramente disponer de los instrumentos de la web 2.0 en la empresa porque sí, sino saber cómo aplicarlos a la gestión de esas distintas interfaces con el mundo. En otras palabras, el potencial de la web 2.0 y de las redes sociales es muy grande para las empresas, pero sólo si se usan como generadores de relevancia, que permitan a la empresa conectar mejor con el mundo, en las dos direcciones, de fuera a dentro y al revés.
Así, convertir al talento de la empresa (su gente) en descubridores de oportunidades, y en proyectores de valor, va a ser el principal reto en un entorno sumido en la tiranía de la exhaustividad. Y las redes sociales pueden ser aquí un instrumento de mucha utilidad.
Creo, pues, que sólo si la web 2.0 se convierte en un motor de relevancia tendrá un impacto en la empresa del futuro.
Si no, será una mera anécdota tecnológica más»
(Alfons Cornella, fundador d’Infonomia).