Bon Nadal i feliç any 2015

Com cada any, per desitjar-vos Bon Nadal reprodueixo l’article que amb aquest motiu he escrit per al Centre d’Estudis Econòmics i Socials, amb qui col·laboro des de fa uns anys:

Pessebre de la Catedral de Barcelona

Pessebre de la Catedral de Barcelona

Ja ha arribat Nadal, aquesta època de l’any en què celebrem l’humil naixement del nen Jesús i que aprofitem, com a societat, per fer una pausa i uns dies de descans envoltats d’il·lusió, bons desitjos, nous projectes i propòsits de millora. Uns dies que es caracteritzaran per les celebracions, trobades i àpats amb familiars i amics; per les estones compartides i pel retrobament amb els qui potser fa mesos que no hem coincidit. I també pels obsequis que intercanviarem, pels que els Reis duran a petits i grans, i pels galets, els canelons, el pollastre i els brindis amb cava i torrons.

En les estones de conversa i de reflexió, segurament ens preguntarem què hi ha de cert en la recentment proclamada fi de la crisi econòmica, i molt probablement farem vots perquè, més enllà d’una declaració política, l’afirmació tingui quelcom de cert, que bona falta ens farà.

Pot ser que la crisi comenci a pertànyer al passat, però mentrestant no podem obviar, ni oblidar, les severes desigualtats que persisteixen a la nostra societat, i que s’han estès i aguditzat en aquests cinc anys de crisi. Unes desigualtats que ens confronten a una realitat pregona: la pobresa no ha deixat de créixer a casa nostra i trigarà a reduir-se: moltes famílies, persones grans, infants, nouvinguts alguns però també molts autòctons, passen necessitat, a prop nostre. Ells no se’n surten, la seva necessitat esdevé més severa i la millora de l’economia trigarà a arribar-los. En aquets context, la nostra solidaritat, la solidaritat de tots i de cadascun de nosaltres que ens ha caracteritzat sempre com a poble, és més necessària que mai!

Des d’aquí us animo a aprofitar aquests dies de recolliment i de bons propòsits per pensar, cadascú en la seva mesura, com podem ajudar aquest conciutadans que no se’n surten: ja sigui col·laborant o donant suport a les entitats que hi treballen directament –Càritas, Banc dels Aliments, parròquies i entitats de cooperació—, ja sigui participant en iniciatives solidàries o bé fent la nostra aportació personal.

Mentrestant, us desitjo a totes i a tots que passeu un molt bon Nadal, envoltats dels vostres familiars i persones estimades, i que el 2015 sigui un bon any per als vostres desitjos i reptes.

 

Un cel nou i una terra nova per al Dr. Badia Margarit

vAls anys 80, quan jo estudiava Filologia Romànica a la UB, vaig tenir la sort i el plaer  de coincidir amb el Dr. Badia Margarit. Ell era el Rector de la Universitat de Barcelona. Fou l’època de la Llei de Reforma Universitària, el moment de fer els nous estatuts de les universitats, i jo vaig ser el representant dels  estudiants, primer  al claustre constituent i, anys després, també a la Junta de Govern de la Universitat.

Eren els meus anys de militància al MUEC, Moviment d’universitaris i estudiants cristians (anys més tard vaig saber que el dr Badia n’havia esta un dels fundadors)  i de compromís estudiantil, en el qual el Dr. Badai també ens va ajudar en el seu suport a la segona època de la revista Eina.

Vaig compartir força estones amb le Dr. Badia, sobretot com a membre de la mesa en les llargues sessions del Claustre constituent, i anys després a les juntes de govern de la UB. Fins i tot un cop li vaig demanar consell personalment, per a la ual cosa em va rebre al seu despatx.

Encara avui recordo la humilitat, la bonhomia i la saviesa del Dr. Badia. Respectuós sempre amb tothom, fins i tot els qui els criticaven o denostaven. Que, tot sigui digui, gairebé sempre el van tractar amb gran respecte i deferència.

També recordo, molte especialment, l’interès i l’atenció que el Dr. Badia ens dedicava als estudiants: preocupat sempre que se’ns convoqués a tot arreu, que estéssim informats, que participéssim… Recordo molt el dia que vam inaugurar la placa dedicada a Salvador Espriu, a l‘edifici històric de la UB, l’alma mater.

Després d’aquella època no vaig tornar a tractar el Dr. Badia, però el seu tarannà dialogant i respectuós, la seva proximitat i la seva afabilitat han continuat inspirant-me amb els anys… jo no el vaig tenir com a professor a la Facultat de Filologia, però  el vaig tenir com a mestre a la vida pública i (anys més tard) política.

Fins i to, l’atzar va fer que, fa uns anys, anés a viure a la mateixa escala on viu el doctor Joan Veny, el lingüista que ha continuat la tasca l’Atles lingüístic del domini català iniciada pel Dr. Badia.

Vaig acudir, sempre a títol personal, a l’homenatge que li va dedicar la UB al Paranimf, i avui l’he anat a acomiadar per darrera vegada a l’Església del Pi, tot desitjant-li, doctor Badia, que avui hagi arribat al cel nou en què vostè sempre va creure, i que aquí, a la Catalunya que vostè va defensar, continuem caminant cap a al terra nova que vostè  ens va conservar.

 

  • Poema de Carles Miralles dedicat al Dr. Badia (homenatge al Paranimf, desembre de 2007)
  • Video de l’homenatge al Dr Badia: com ja vaig ecriure al 2007, “Recomano molt especialment l’acuradíssima i docta glossa del Dr. Badia a càrrec del Dr. Joan Veny (minuts 46 al 59) i la lectura interpretada que el Dr. Carles Miralles va fer d’aquest poema escrit per al Dr. Badia (minuts 59 a 1:17): tot una lliçó de poètica i sentit de l’humor. I, finalment, el sincer discurs de cloenda d’Alfredo Perez Rubalcaba, l’actual Ministre de l’Interior (minuts 1: 34 al 1:46,) i el del propi Dr. Badia”.
  • In memoriam, Diari Ara

«Mel i toros», un article clarificador per entendre les emocions d’Espanya cap a Catalunya

Mel i toros

Antoni Puigvert, La Vanguardia, 5/4/2013

 

Oposats com l’aigua i l’oli, dos estils polítics s’observen de reüll a l’escenari. La sentimentalitat catalana i l’orgull castellà. La sentimentalitat catalana s’alimenta de mel de collita pròpia: cada dia és més ensucrada, com es va veure al Camp Nou. Però cada dia és més reactiva, també. L’independentisme es reescalfa reaccionant. La mel del Camp Nou endolceix l’esperit català, el fa més ple d’ossets de peluix per abraçar de nit, més donat a somnis de jardí d’infància i a melodies entranyables que evoquen un futur idíl·lic, cotonós i cordial. Però aquesta sentimentalitat s’evaporaria. Es manté inflada gràcies a les clorhídriques reconvencions dels mitjans de Madrid, a la severitat del poder central, a la incomprensió de les Espanyes regionals i al xarop de bastó que arriba de les altes magistratures. Quan les picabaralles internes o les dificultats de la navegació desanimen el catalanisme, l’àcid clorhídric d’un articulista madrileny, una proposta recentralitzadora de la vicepresidenta Soraya o les antipàtiques admonicions d’un polític jubilat actuen com la poció màgica: els catalanistes cansats regeneren el múscul i els que no ho veien clar recuperen la vista. El tremendisme de l’Espanya monolítica contribueix prou més que Lluís Llach a mantenir la flama encesa.

A l’altra banda hi ha l’orgull castellà. No és un orgull qualsevol. Amb aquest caràcter i ben pocs mitjans n’hi va haver prou per conquerir i articular un dels grans imperis de la història. Des de fa segles, tanmateix, és un orgull ferit. Ferit per la decadència de l’imperi i per la irrellevància internacional d’Espanya. La ferida d’aquest orgull va cristal·litzar entorn de la pèrdua de les últimes colònies, el 1898. L’exasperació literària i ideològica d’aquell impacte va desembocar en guerra civil i en llarguíssima dictadura. Ara, amb la crisi, l’exasperació de l’orgull ferit torna. En temps d’Aznar, amb la bombolla econòmica i les grans empreses privatitzades, semblava que Espanya es desempallegava de l’estigma decadent. Però la crisi, que deixa les regnes de l’Estat en mans del dictat estranger, torna a martiritzar l’orgull, que necessita un boc expiatori per calmar-se.

Al marge del fet (decisiu) que una part dels catalans no comparteix la sentimentalitat catalanista, el problema d’aquesta sentimentalitat és que dubta de la seva resistència. Una cosa és omplir el Camp Nou amb càntics i una altra arriscar-se al trauma que implicaria la ruptura amb Espanya. El problema de l’orgull ferit és que no admet més raons que les del xoc. Per això triga tant a arribar el famós xoc de trens. La sentimentalitat catalana no busca el xoc: canta però serpenteja; proclama, però fa moltes ziga-zagues. Busca un canvi alegre, familiar i sense traumes. Somia, però no gosa concretar. I és que, si concretés, si fes el pas definitiu, entraria a la plaça de toros, el territori predilecte de l’orgull ferit.

 

L’orgull ferit vol un xoc ritual, clar, estrepitós. Vol una corrida que acabi amb la bèstia exsangüe i la reparació de l’orgull torero.

 

«Mel i toros», un article clarificador per entendre les emocions d’Espanya cap a Catalunya

Mel i toros

Antoni Puigvert, La Vanguardia, 5/4/2013

 

Oposats com l’aigua i l’oli, dos estils polítics s’observen de reüll a l’escenari. La sentimentalitat catalana i l’orgull castellà. La sentimentalitat catalana s’alimenta de mel de collita pròpia: cada dia és més ensucrada, com es va veure al Camp Nou. Però cada dia és més reactiva, també. L’independentisme es reescalfa reaccionant. La mel del Camp Nou endolceix l’esperit català, el fa més ple d’ossets de peluix per abraçar de nit, més donat a somnis de jardí d’infància i a melodies entranyables que evoquen un futur idíl·lic, cotonós i cordial. Però aquesta sentimentalitat s’evaporaria. Es manté inflada gràcies a les clorhídriques reconvencions dels mitjans de Madrid, a la severitat del poder central, a la incomprensió de les Espanyes regionals i al xarop de bastó que arriba de les altes magistratures. Quan les picabaralles internes o les dificultats de la navegació desanimen el catalanisme, l’àcid clorhídric d’un articulista madrileny, una proposta recentralitzadora de la vicepresidenta Soraya o les antipàtiques admonicions d’un polític jubilat actuen com la poció màgica: els catalanistes cansats regeneren el múscul i els que no ho veien clar recuperen la vista. El tremendisme de l’Espanya monolítica contribueix prou més que Lluís Llach a mantenir la flama encesa.

A l’altra banda hi ha l’orgull castellà. No és un orgull qualsevol. Amb aquest caràcter i ben pocs mitjans n’hi va haver prou per conquerir i articular un dels grans imperis de la història. Des de fa segles, tanmateix, és un orgull ferit. Ferit per la decadència de l’imperi i per la irrellevància internacional d’Espanya. La ferida d’aquest orgull va cristal·litzar entorn de la pèrdua de les últimes colònies, el 1898. L’exasperació literària i ideològica d’aquell impacte va desembocar en guerra civil i en llarguíssima dictadura. Ara, amb la crisi, l’exasperació de l’orgull ferit torna. En temps d’Aznar, amb la bombolla econòmica i les grans empreses privatitzades, semblava que Espanya es desempallegava de l’estigma decadent. Però la crisi, que deixa les regnes de l’Estat en mans del dictat estranger, torna a martiritzar l’orgull, que necessita un boc expiatori per calmar-se.

Al marge del fet (decisiu) que una part dels catalans no comparteix la sentimentalitat catalanista, el problema d’aquesta sentimentalitat és que dubta de la seva resistència. Una cosa és omplir el Camp Nou amb càntics i una altra arriscar-se al trauma que implicaria la ruptura amb Espanya. El problema de l’orgull ferit és que no admet més raons que les del xoc. Per això triga tant a arribar el famós xoc de trens. La sentimentalitat catalana no busca el xoc: canta però serpenteja; proclama, però fa moltes ziga-zagues. Busca un canvi alegre, familiar i sense traumes. Somia, però no gosa concretar. I és que, si concretés, si fes el pas definitiu, entraria a la plaça de toros, el territori predilecte de l’orgull ferit.

 

L’orgull ferit vol un xoc ritual, clar, estrepitós. Vol una corrida que acabi amb la bèstia exsangüe i la reparació de l’orgull torero.

 

«Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble»

Demà, 24 d’abril, faig la presentació d’un acte d’homenatge a Salvador Espriu al Casal del Barri de Congrés-Indians, al districte de Sant Andreu.

Preparant les paraules que diré, he (re)descobert i m’ha emocionat  uns poemes que, a partir dels mots  de Salvador Espriu i mitjançant  la música i la veu de Raimon, van orientar la meva vida:

 

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

 

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE 

A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit.

 

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.”
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”

 

N’hi ha més a http://lletra.uoc.edu/especials/folch/espriu.htm

 

 

«Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble»

Demà, 24 d’abril, faig la presentació d’un acte d’homenatge a Salvador Espriu al Casal del Barri de Congrés-Indians, al districte de Sant Andreu.

Preparant les paraules que diré, he (re)descobert i m’ha emocionat  uns poemes que, a partir dels mots  de Salvador Espriu i mitjançant  la música i la veu de Raimon, van orientar la meva vida:

 

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

 

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE 

A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit.

 

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.”
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”

 

N’hi ha més a http://lletra.uoc.edu/especials/folch/espriu.htm

 

 

Els reis arriben al Congrés-Indians

Aquesta tarda, els Reis d’Orient han arribat al Barri del Congrés-Indians, i el rector de la parròquia de Sant Pius Xè i el regidor del districte de Sant Andreu els han demanat feina, salut i una mica més de fe per a tothom. Amén.

 

I ara tots a dormir i a veure què ens hauran portat demà al matí, o al llarg de l’any.

 

Els reis arriben al Congrés-Indians

Aquesta tarda, els Reis d’Orient han arribat al Barri del Congrés-Indians, i el rector de la parròquia de Sant Pius Xè i el regidor del districte de Sant Andreu els han demanat feina, salut i una mica més de fe per a tothom. Amén.

 

I ara tots a dormir i a veure què ens hauran portat demà al matí, o al llarg de l’any.