Bloc del Claudi Cervelló

Actualitat - Web - Política - Govern

Arxiu de la categoria: Catalunya

«Mel i toros», un article clarificador per entendre les emocions d’Espanya cap a Catalunya

0

Mel i toros

Antoni Puigvert, La Vanguardia, 5/4/2013

 

Oposats com l’aigua i l’oli, dos estils polítics s’observen de reüll a l’escenari. La sentimentalitat catalana i l’orgull castellà. La sentimentalitat catalana s’alimenta de mel de collita pròpia: cada dia és més ensucrada, com es va veure al Camp Nou. Però cada dia és més reactiva, també. L’independentisme es reescalfa reaccionant. La mel del Camp Nou endolceix l’esperit català, el fa més ple d’ossets de peluix per abraçar de nit, més donat a somnis de jardí d’infància i a melodies entranyables que evoquen un futur idíl·lic, cotonós i cordial. Però aquesta sentimentalitat s’evaporaria. Es manté inflada gràcies a les clorhídriques reconvencions dels mitjans de Madrid, a la severitat del poder central, a la incomprensió de les Espanyes regionals i al xarop de bastó que arriba de les altes magistratures. Quan les picabaralles internes o les dificultats de la navegació desanimen el catalanisme, l’àcid clorhídric d’un articulista madrileny, una proposta recentralitzadora de la vicepresidenta Soraya o les antipàtiques admonicions d’un polític jubilat actuen com la poció màgica: els catalanistes cansats regeneren el múscul i els que no ho veien clar recuperen la vista. El tremendisme de l’Espanya monolítica contribueix prou més que Lluís Llach a mantenir la flama encesa.

A l’altra banda hi ha l’orgull castellà. No és un orgull qualsevol. Amb aquest caràcter i ben pocs mitjans n’hi va haver prou per conquerir i articular un dels grans imperis de la història. Des de fa segles, tanmateix, és un orgull ferit. Ferit per la decadència de l’imperi i per la irrellevància internacional d’Espanya. La ferida d’aquest orgull va cristal·litzar entorn de la pèrdua de les últimes colònies, el 1898. L’exasperació literària i ideològica d’aquell impacte va desembocar en guerra civil i en llarguíssima dictadura. Ara, amb la crisi, l’exasperació de l’orgull ferit torna. En temps d’Aznar, amb la bombolla econòmica i les grans empreses privatitzades, semblava que Espanya es desempallegava de l’estigma decadent. Però la crisi, que deixa les regnes de l’Estat en mans del dictat estranger, torna a martiritzar l’orgull, que necessita un boc expiatori per calmar-se.

Al marge del fet (decisiu) que una part dels catalans no comparteix la sentimentalitat catalanista, el problema d’aquesta sentimentalitat és que dubta de la seva resistència. Una cosa és omplir el Camp Nou amb càntics i una altra arriscar-se al trauma que implicaria la ruptura amb Espanya. El problema de l’orgull ferit és que no admet més raons que les del xoc. Per això triga tant a arribar el famós xoc de trens. La sentimentalitat catalana no busca el xoc: canta però serpenteja; proclama, però fa moltes ziga-zagues. Busca un canvi alegre, familiar i sense traumes. Somia, però no gosa concretar. I és que, si concretés, si fes el pas definitiu, entraria a la plaça de toros, el territori predilecte de l’orgull ferit.

 

L’orgull ferit vol un xoc ritual, clar, estrepitós. Vol una corrida que acabi amb la bèstia exsangüe i la reparació de l’orgull torero.

 

«Mel i toros», un article clarificador per entendre les emocions d’Espanya cap a Catalunya

0

Mel i toros

Antoni Puigvert, La Vanguardia, 5/4/2013

 

Oposats com l’aigua i l’oli, dos estils polítics s’observen de reüll a l’escenari. La sentimentalitat catalana i l’orgull castellà. La sentimentalitat catalana s’alimenta de mel de collita pròpia: cada dia és més ensucrada, com es va veure al Camp Nou. Però cada dia és més reactiva, també. L’independentisme es reescalfa reaccionant. La mel del Camp Nou endolceix l’esperit català, el fa més ple d’ossets de peluix per abraçar de nit, més donat a somnis de jardí d’infància i a melodies entranyables que evoquen un futur idíl·lic, cotonós i cordial. Però aquesta sentimentalitat s’evaporaria. Es manté inflada gràcies a les clorhídriques reconvencions dels mitjans de Madrid, a la severitat del poder central, a la incomprensió de les Espanyes regionals i al xarop de bastó que arriba de les altes magistratures. Quan les picabaralles internes o les dificultats de la navegació desanimen el catalanisme, l’àcid clorhídric d’un articulista madrileny, una proposta recentralitzadora de la vicepresidenta Soraya o les antipàtiques admonicions d’un polític jubilat actuen com la poció màgica: els catalanistes cansats regeneren el múscul i els que no ho veien clar recuperen la vista. El tremendisme de l’Espanya monolítica contribueix prou més que Lluís Llach a mantenir la flama encesa.

A l’altra banda hi ha l’orgull castellà. No és un orgull qualsevol. Amb aquest caràcter i ben pocs mitjans n’hi va haver prou per conquerir i articular un dels grans imperis de la història. Des de fa segles, tanmateix, és un orgull ferit. Ferit per la decadència de l’imperi i per la irrellevància internacional d’Espanya. La ferida d’aquest orgull va cristal·litzar entorn de la pèrdua de les últimes colònies, el 1898. L’exasperació literària i ideològica d’aquell impacte va desembocar en guerra civil i en llarguíssima dictadura. Ara, amb la crisi, l’exasperació de l’orgull ferit torna. En temps d’Aznar, amb la bombolla econòmica i les grans empreses privatitzades, semblava que Espanya es desempallegava de l’estigma decadent. Però la crisi, que deixa les regnes de l’Estat en mans del dictat estranger, torna a martiritzar l’orgull, que necessita un boc expiatori per calmar-se.

Al marge del fet (decisiu) que una part dels catalans no comparteix la sentimentalitat catalanista, el problema d’aquesta sentimentalitat és que dubta de la seva resistència. Una cosa és omplir el Camp Nou amb càntics i una altra arriscar-se al trauma que implicaria la ruptura amb Espanya. El problema de l’orgull ferit és que no admet més raons que les del xoc. Per això triga tant a arribar el famós xoc de trens. La sentimentalitat catalana no busca el xoc: canta però serpenteja; proclama, però fa moltes ziga-zagues. Busca un canvi alegre, familiar i sense traumes. Somia, però no gosa concretar. I és que, si concretés, si fes el pas definitiu, entraria a la plaça de toros, el territori predilecte de l’orgull ferit.

 

L’orgull ferit vol un xoc ritual, clar, estrepitós. Vol una corrida que acabi amb la bèstia exsangüe i la reparació de l’orgull torero.

 

«Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble»

0
Publicat el 23 d'abril de 2013

Demà, 24 d’abril, faig la presentació d’un acte d’homenatge a Salvador Espriu al Casal del Barri de Congrés-Indians, al districte de Sant Andreu.

Preparant les paraules que diré, he (re)descobert i m’ha emocionat  uns poemes que, a partir dels mots  de Salvador Espriu i mitjançant  la música i la veu de Raimon, van orientar la meva vida:

 

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

 

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE 

A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit.

 

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.”
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”

 

N’hi ha més a http://lletra.uoc.edu/especials/folch/espriu.htm

 

 

«Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble»

0
Publicat el 23 d'abril de 2013

Demà, 24 d’abril, faig la presentació d’un acte d’homenatge a Salvador Espriu al Casal del Barri de Congrés-Indians, al districte de Sant Andreu.

Preparant les paraules que diré, he (re)descobert i m’ha emocionat  uns poemes que, a partir dels mots  de Salvador Espriu i mitjançant  la música i la veu de Raimon, van orientar la meva vida:

 

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

 

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE 

A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit.

 

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.”
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”

 

N’hi ha més a http://lletra.uoc.edu/especials/folch/espriu.htm

 

 

El vídeo de l’Olvido Hormigos i la independència de Catalunya

0

A l’Ara d’avui (7-9-2012) — per cert dia del meu aniversari si em permeteu la petita vanitat–  llegeixo dos articles que reflexionen sobre dos temes de rabiosa actualitat:

 

  • Xavier Bosch a “Dimissió pecipitada” opina sobre la difusió del vídeo de la regidora de Los Yebenes, i conclou que “masturbar-se no és delicte… En tot cas és ella qui hauria d’assenyalar el qui ha intentat treure-la de circulació amb joc brut. La política espanyola s així. Al corrupte se l’accepta… Penalitza menys posar la ma a la caixa que el dit a la figa.” Ara bé,  jo afegiria que, tot i que estic d’acord que no ha fet res mal fet ni punible, només faltaria, però dona, una mica incauta sí que ho ha estat vostè!… El vídeo no ha sortit solet del telèfon de l’Olvido! Ha estat ella qui l’ha enviat a algú altre… ¿Que no sap aquella màxima que diu que no s’ha de difondre res per internet que no vulguis veure publicat???? Si no la sabia, ara segur que la recordarà.

Puc estar d’acord amb bona part dels seus arguments, senyor Majó, són un exercici de sensatesa i de tocar de peus a terra… sobretot en relació al paper d’Europa en aquest afer i al rol dels petits estats en el món que ens espera.

Però, escolti, com a catalans ¿ no fa massa anys que hi toquem, de peus a terra, i ja sabem quin pa hi donen? Vol dir que Espanya no ha tingut, i te encara, una visió ‘una grande y libre’,  de si mateixa , i que això inclou una Catalunya pagana espanyola?, i que aquesta visió no varia ni té pinta de variar en un futur pròxim?

Em temo amic amic Majó, que mentre els espanyols no deixin de  pensar exclusivament com a espanyols del segle passat, a nosaltres ens tocarà invocar altres fórmules que el pacte que, ara, ja sabem que és impossible.

Per què no imaginem un futur d’Europa com la de les regions, una Europa de les Regions Unides amb una sola veu al món en representació de 50 estats lliurement consorciats? (Miri si no com Baviera posa les barbes en remull).

 

 

11-9-11: encara toca llevar-nos d’hora

0

 

Onze de setembre de 2011. 30 anys de democràcia i encara queden tantes coses per defensar i reivindicar…. I a sobre des d’Espanya no paren amb el rodet uniformitzador: sembla que s’ho estiguin prenent com un costum, això d’amanir-nos cada Onze de setembre amb una sentència contra Catalunya!! Començar a cansar, de debò, tant d’afany laminador i uniformitzador.

Ahir la vespre, en l’acte de CiU al Fossar de les Moreres, defensa de la llengua catalana a l’escola, càntics d’independència, “està clar que ja no tenim cap encaix dins d’Espanya”. Avui un diari titula: “Adéu Espanya”. Aquest és l’objectiu, però assolir-lo no serà gens fàcil, ben al contrari.

Per tant ens podem cansar. Si nosaltres abdiquem, ningú continuarà la lluita per nosaltres. Llevem-nos d’hora doncs, i continuem la lluita diària, cadascú des del seu àmbit, amb constància i paciència, i amb l’objectiu de fer d’aquest país sigui un lloc millor per a tots i totes els qui hi vivim avui i per als qui el rebran el dia de demà. “Si ens hi posem, som imparables”,  ja ho sabeu!

 

Mas, President

0

Els resultats de les eleccions del 28 de novembre han estat clars: van donar la victòria a CiU, per tercera vegada consecutiva, i a més la possibilitat de governar. I una forta correcció als partits promotors del segon i nefast tripartit, especialment ERC i PSC, que ha entrat en una profunda crisi i que hauran de fer la seva particular travessia del desert.

En conseqüència, dijous passat el Parlament va investir Artur Mas com a President de la Generalitat, i demà, 27 de gener, prendrà possessió del càrrec.

Estic convençut que Mas ho farà bé. Durant aquest 7 anys de travessia del desert, Mas s’ha preparat a fons, ell i el seu entorn: ha revisat de dalt baix CDC i n’ha fet un  un partit renovat, actual i posat al dia, aprofitant tota l’experiència del passat i aprenent dels errors; i ha consolidat els llaços amb Duran Lleida i amb Unió per fer més forta la coalició de CiU, com s’ha pogut constatar a la campanya i al míting el Palau Sant Jordi.

Per tant, Mas parteix de zero, amb una federació motivada i tensionada favorablement, amb un equip renovat i amb uns objectius i un programa per complir. En això fonamento la meva esperança i confiança que tindrem un bon Govern, malgrat el desfavorable context en què ens trobem.

Des d’aquest bloc procuraré seguir l’acció del Govern de Mas, tant per comentar-ne els encerts com les equivocacions. Com a militant, continuaré treballant en els òrgans del meu partit, UDC. I des de la meva petita parcel•la com a funcionari del Departament d’Economia, posaré també el meu gra de sorra per aquest futur que volem, i que jo vull, per al meu país.

Som una nació, malgrat el que digui aquesta gent, i lluitarem per la independència

1
Publicat el 29 de juny de 2010

Mapa de Catalunya i Espanya

  1. Els membres del Tribunal Constitucional espanyol han demostrat ser uns antidemòcrates : si haguessin tingut una mínima convicció democràtica, s’haurien abstingut d’esmenar un text votat per dos parlaments (i convenientment ribotejat, rebaixat, pel segon)  i refrendat pel poble català.
  2. A més a més, no tenen cap legitimitat ja que el mandat de diversos d’ells, començant per la pròpia presidenta, estava caducat. És un frau de llei que continuïn al seu lloc, i malgrat això, cap fiscal actua contra ells.
  3. A sobre de tot això, han actuat com uns totalitaristes i un s prepotents i han volgut humiliar Catalunya incloent fins a 7 vegades la “indissoluble unitat d’Espanya” en el text de l’Estatut.
  4. Per cert, és inacecptable que, unes persones no elegides democràticament no només censurirn, sinó que a sobre reescriguin un text sorgit de la voluntat popular.
  5. Aquesta sentència s’ha emès a petició tant del PP com del PSOE: sembla que el President de la Generalitat ha oblidat que el seu correligionari Enrique Múgica, socialista com ell, com a Defensor del Poble (suposo que del poble espanyol, no del català) també va presentar un recurs contra l’Estatut, igual que el PP.
  6. En tot cas, Catalunya segueix sent una nació, i seguirà sent-ho mentre els qui la conformem ho entenguem així, diguin el que diguin els papers emanats dels caducats òrgans espanyols.
  7. A pesar de tot , se me’n fum el que digui la sentència: Espanya ha fet d’Espanya i no calia esperar altra cosa.
  8. A partir d’avui, la línia discontinua que separava Catalunya d’Espanya passa a ser més clara i més nítida: l’únic futur digne per a la nostra nació és la independència. I l’aconseguirem és d’hora que tard. Amb fets com els que tenim al davant, cada vegada som més el qui n’estem absolutament convençuts.
  9. Senyors del TC: els desitjo que visquin uns quants anys més per poder veure la independència de Catalunya transmesa per Euronews (en versió espanyola no cal dir-ho) mentre vostès, asseguts encara a la seva poltrona, contemplen de cua d’ull un exemplar emmarcat de la Constitució i de l’antic Estatut de Catalunya on hi figurava la seva indissoluble unitat d’Espanya.

Tribunal Constitucional i estatut

Finançament

0

El cap de setmana passat (12 i 13 de juliol) es va confirmar que ja hi havia acord en el tema del Finançament. És una bona notícia. Felicitats als qui, després d’un any llarg han arribat a un acord!!!. Tenint en compte la situació actual, –crisi, dèficit– segurament val més que hi ha hagi acord que no pas que no n’hi hagi.

Després de l’euforia del  Govern,  comprensible després del desgast de tants mesos de negociació, i per haver asolit un acord en un tema tan ifícil i alhora tan cabdal, al llarg de la setmana he anat llegint articles i opinions (no em  fio només dels titulars; prefereixo llegir els arguments per escrit, que és el que queda).

Fem-hi un repàs: El Govern de la Generalitat ha anunciat i publicitat l’acord. És de destacar aquest especial sobre el nou finançament publicat al web de la Generalitat, prolífic en xifres i gràfiques.  [A mitjans de juliol, el Conseller Castells feia públic al web del Departament d’Economia una nota de premsa amb un títol prou eloqüent: “Castells explica el nou model de finançament]*.  Però en canvi des del Govern espanyol ningú n’ha confirmat cap xifra. I han deixat que cada autonomia anés proclamant el que hi guanyava. (Un amic em confiava que, d’oïda, apostaria que la suma del que tots els presidents autonòmics han assegurat aquesta setmana  que hi ‘guanyaven’,  supera de llarg els  11.000 milions que han dit que hi posaran des de Madrid: efectivament, a falta de 6 comunitats, entre les quals hi ha Madrid, ja s’han ‘adjudicat’ 10.300 dels 11.000 milions ).

Mentrestant Vilaweb, diari independent, ja ens avisava que potser no seran tants diners com sembla.

Els arguments de l’oposició de CiU els trobem en  aquest article d’Artur Mas, publicat al Periódico.  A banda de l’argument (cert, però massa tècnic) que han destacat els mitjans, el de la “il·legalitat” de l’acord (no s’han respectat els terminis que fixa l’Estatut, ni per assolir l’acord ni per a la seva plena vigència),  hi exposa arguments de força pes:  què se n’ha  fet  la bilateralitat Estat-Generalitat?  Que arribem al 105% és el que li pertoca a Catalunya? (segons Mas hauria de ser el 117%!) On queda el consorci de l’Agència Tributària? I en diu una de sonada: per una vegada que una llei de l’Estat espanyol ens afavoreix, reclamem que es compleixi! Té tota la raó. (Per cert: I Pujol? Què n’opina Pujol de l’Acord?)

[El 20 de juliol el President Pujol ha fet pública la seva opinió en aquesta declaració institucional (sense pregunts dels periodistes). Começa afirmant que el nou model serà millr que l’anterior, com sempre ha passat en les successives negociacions. Reconeix l’esforç negociador que ha fet el Conseller Castells, i adment ques pugui haver acceptat l’actual acord per desconcert o per cansament, , malgrat que incompleix l’Estatut. Pujol remarca que si no es fa complir un Estatut aprovat pel 90% dels parlamentaris, es pot crear un estat d’opinió en que sembli que no és greu incomplir-lo. En reusm, l’ex-president resumeix el seu posicionament dient que no considera que sigui un bon acord per aquests tres motius (cito textualment):

  • incompleix l’Estatut
  • no resol d’una manera ni suficient ni prou clara el problema del finançament de Catalunya
  • per tant, no elimina els factors d’insuficiència, fragilitat i incertesa que pesen sobre les finances de la Generalitat. ] *

Però el que més m’ha esfereït són les contundents afirmacions d’Elisenda Paluzié, degana de la Facultat d’Economia de la UB, i si no recordo malament persona de confiança de Carod, en aquest vídeo que publica Vilaweb TV. Afirma que, com ja avisaven diversos economistes,  “no és un bon acord”, que en el document que ha aprovat el Consell de Política Fiscal i Financera no concreten ni xifres ni fórmules, que en els diners que diu que posarà el Govern s’hi compten compromisos ja contrets (és a dir, que ZP fa trampa i no són diners nous!) i que aquest acord no és transparent ni senzill (malament doncs, cada any quan s’hagi de revisar oi?).

Pel que fa al paper d’ERC, que ha tibat la negociació fins al final per arribar a la seva xifra dels 3.855 milions, per mi demostra que l’acord, concretament el seu contingut, la xifra,  lluny de ser objectivable i matemàtic, és molt i molt polític (de nou, malament doncs cada any quan s’hagi d’aplicar i actualitzar). En tot cas, potser sí que caldria reconèixer, com escriu Saul Gordillo, que ” Zapatero no ha tingut més remei que passar per caixa en un atac de supervivència política”. Però el temps ens ha ensenyat que, de prometre per poder sobreviure,  Zapatero en sap molt…

Darrera reflexió sobre la solidaritat: el Conseller Castells declarava a TV3 que, de cada 100 euros que paga un català, 18 es dediquen a la solidaritat i la resta tornen (o tornaran si tot va com està previst) a Catalunya. Déu n’hi do un 18% de solidaritat perquè dia i nit ens estiguin dient el nom del porc i ens tractin obertament de garrepes, no? Amb aquest mateix càlcul, ¿quina és la ‘solidaritat de les altres comunitats, Madrid o Andalusia posem pel cas? Que  mentre aquí Rodalies s’arrossega després d’anys de no inversió, a Madrid els fan un nou intercanviador de 5000 milions! Ja els compten aquests calers quan fan la demagògia de dir que un madrileny val la meitat que un català? En fi, si allà s’hi emprenyen potser serà perquè potser sí que ens beneficia aquí…

En definitiva, reitero que és una bona notícia que hi hagi acord sobre finaçament  i de passada, segur que serveix per sortir del (mal) pas actual.

Però, ¿És un  acord que resol el finançament per a Catalunya? Serà fàcil d’aplicar i de concretar-ne les xifres? O continuarem depenent (com sempre) de les necessitats de supervivència política del Govern de torn de Madrid? A mi em queden aquest interogants:

  • Vol dir aquest acord que ja no haurem de tornar a discutir pels diners? ¿S’aplicarà matemàticament o tornarà a dependre –com sempre– de la voluntat política i de la interpretació que en faci Madrid?
  • Potser no hi entenc prou però, si el pressupost de l’Estat són dos bilions d’euros, ¿només poden dedicar 11 mil milions  (un 0,55%) a “corregir” el dèficit de finançament de les autonomies?
  • Per tant, ¿l’Estat aporta ‘diners nous’, demostrant aixíu una major sensibilitat autonòmica? o només anem sumant partides que ja existien?
  • Al final, ¿Justícia i Mossos, competències que altres autonomies NO tenen transferides, s’han inclòs en l’acord o no?  Perquè si és que SI, llavors Catalunya hi perd respecte a altres CCA oi?
  • Per què amb Salgado hi ha hagut acord i amb Solbes no?

Senyores i senyors, em sembla que mentre no tinguem o el concert o la independència, en temes de peles,  val més que Déu ens agafi confessats!

Claudi

Enllaços relacionats

>> El meu recull d’enllaços sobre el nou finançament

* NOTA: He actualitzat aquest article a finals de juliol,  amb dos continguts que he cregut que no podia deixar de banda: la declaració institucional del President Pujol sobre el finançament i el document d’explicació del finaçament del Conseller Castells. Les dues actualitzacions apareixen entre claudàtors.

Tricampions, en català

0
Publicat el 29 de maig de 2009

Tricampions 2009
Aprofundint la veta barcelonista que acabo de descobrir que porto dins, ahir vaig anar al Camp Nou a rebre l’Equip Tricampió. (El cert és que hi vaig anar per acompanyar un fill, però hi vaig anar, per primera vegada a la vida a rebre un equip).

L’espera  se’m va fer llarga, tot i el gran ambient. I l’acte en si, tirant a avorrit.

Però després de tants anys d’haver-me resignat a sentir entrenadors i jugadors xampurrejant un més o mensy mal castellà,  i normalment ni un mot de català (oi sr. Cruyff?), ahir em va agradar, i em va compensar àmpliament, sentir a l’arena de l’estadi frases com:

  • “Ciutadans de Catalunya, ja la torneu a tenir aquí”
  • “És un orgull ser culé i ser català”
  • “Visca Catalunya i visca el Barça”

En definitiva: ahir, quan els jugadors prenien la paraula, ho van fer amb normalitat catalana: emprant tots, fins i tot el manxec Iniesta, el català, i expressant, jo diria que sincerament, un Visca Catalunya al final dels seus parlaments.

El Barça no és Catalunya. Pèro sí que és més que un club. I no podem negar que ajuda a vertebar i a canalitzar determinats sentiments patriòtics. I si aquest sentiments s’expressen en una “normalitat” nacional catalana, a mi m’està molt bé.

Visca Catalunya! I visca el Barça!

Claudi

I qui vulgui motivar-se a l’estil Guardiola…

Nessum Dorma – (Turantot)

Bon any 9!

2

En primer lloc, Bon any 2009 a tothom! Ja veieu, lectores i lectors,  que reprenc l’activitat blocaire després d’uns mesos d’inactivitat. Me n’excuso: el parèntesi ha esta degut a unes llargues vacances d’agost, seguides d’un quart trimestre estressant, sobretot a causa d’un treball de final de mestratge que calia acabar, lliurar i defensar absn del 17 de desembre! Però tot plegat, ara,  ja està superat i puc tornar al meu teclat i al nsotre bloc !

I per començar amb empenta el nou any, i –modestament—la nova temporada d’aquest bloc, us transcric unes línies de l’entrevista a Antoni Bassas que apareix al darrer número de la Revista d’Òmnium Cultural:

– Antoni Bassas: (…) em sembla que ja és hora de deixar de parlar de limitacions. Patim un excés de diagnòstics negatius sobre Catalunya, quan el país és fonamentalment  una història d’èxit. Catalunya tenia tots les números per haver desaparegut. Ho han intentat moltes vegades en les tres últims segles, i aquí estem. El diagnòstic negatiu no serveix de res si n després no va acompanyat d’una acció positiva i decidida. Ena quest moments, a Catalunya, sobren prescriptors de pessimisme i falta el coratge d’una societat jove que es digui a si mateixa “mai no ha deixat de ser l’hora, i ara també ho és, per tant”.

–    El seu optimisme es caracteritzava, de fet, per un optimisme vitalista
–    És que morirem d’un atac de diagnòstic. (…) és que per mi… Jo miro el món des del primer món, i això és un avantatge. Per què hem d’estar tant absolutament presos de dels diagnòstics pessimistes quan el que ens passa cada matí quan ens llevem és que surt aigua de la dutxa i a més amés surt calenta? No és prou motiu això per començar el dia una mica bé?

–    Per tant, era conscient d’aquesta necessitat d’exemplificar el país al matí?
–    De manera absoluta. Volia dir-li al país: “escolta, hi ha molts motius per començar de manera optimista. “ Catalunya ha de superar el pessimisme mediàtic, perquè la nostra és una història d’èxit.

–    Optimismes també des del punt de vista nacional…
–    Sí, sí, però no només un optimisme voluntarista i cec, que nega la realitat. És un optimisme basat en la realitat de dir que nosaltres som amos del nostre propi país, que serem el que nosaltres voldrem. Això és indiscutible i segurament no és una qüestió de caràcter, sinó també de confiança en el futur. Supos que si tens fills, és molt difícil deixar-se vèncer pel pessimisme, perquè tens al llavor del futur a casa.

–    És una qüestió de fe?
– No, és una qüestió de voluntat!


Apa doncs, bon any i bons ànims

Claudi

Com van els ànims? Bon 2008!

0

«(…) Si als catalans, col•lectivament i individualment, ens oferissin tornar a la situació que teníem fa deu anys -i no cal dir vint-i-cinc-, el 90% dels que aleshores vivíem en aquest país ho rebutjaríem amb indignació. Potser no hem assumit prou el que s’ha guanyat en règim democràtic. Potser caldria recordar el que no teníem aleshores i ara forma part de la nostra vida quotidiana, inclosos fets que formen part del passiu com les hipoteques, els peatges, el desori de rodalies o l’augment de preus.
Em preocupa l’estat d’ànim dels catalans. N’hi ha que no valoren o no s’adonen del major benestar en què vivim i d’altres que manifesten un menyspreu per les activitats polítiques en general. Resulta més fàcil superar una recessió econòmica -si arriba- que no recuperar l’energia moral. Parlo com a economista i com a historiador de l’economia catalana. Malament rai si valorem tant el fer vacances, com el tenir feina; si qualifiquem d’incompetents tots els polítics. Per tirar endavant un país, ens cal tenir projectes econòmics i polítics.
El desenvolupament el fan la gent que treballa i pensa, tal com hem comprovat aquests darrers trenta anys. Només hem de demanar que no ens posin bastons a les rodes i ens deixin fer, que vol dir més capacitat d’autogovern. Però nosaltres hem de tirar del carro.»

Aquest fragment de l’article “Com van els ànims?” [text complert aquí] de l’economista Francesc Cabanas (Avui, 13-01-08) m’ha fet pensar que, realment, és més fàcil deixar-se endur pel pendent del descontentament i del desànim, que plantar cara i reafirmar allò de bo i de positiu que tenim i que som … O al menys a vegades a mi em passa així… I en canvi m’adono que sóc més feliç quan m’ho se mirar en positiu… A vosaltres no us passa?

És com quan trobes un company que et pregunta allò de “Com vas?”: sembla com si el que socialment valorem, el que ‘qeuda bé’ conestar fos deixar entreveure que estem enfeinats, atabalats, estressats i mig fotuts… I en canvi poques vegades diem un: “Bé, vaig bé, soc feliç!” convençuts. ¿Per què? De debò que estem tan malament, o és que ens ho prenem pel vessant qeu fa baixada?

Doncs això, amunt els ànims, individuals i col•lectius, que bona falta ens fa –individual i col•lectivament! I molt bon i animat 2008 a tothom, que com diu un amic meu, és any de traspàs (1) i tenim un dia més per gaudir-lo

Claudi

(1) Any de traspàs sí, però, al ritme que anem i a pesar dels Governs amics, em temo de que de pocs traspassos [de competències] 🙁

Antoni M. Badia Margarit

0

Hometage dr badia Dijous passat, 13 de desembre, la Universitat de Barcelona li va retre un homenatge al Dr. Antoni Maria Badia i Margarit (Barcelona, 1920) en el marc incomparable del Paranimf.

El Dr. Badia ha dedicat la seva vida al que ha estat, també, la seva passió: l’estudi de la llengua catalana. Una obra, una tasca i una dedicació que el situen a l’alçada de Coromines i Fabra, com afirmava Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans, en l’acte d’homenatge.

Però a més de la tasca com a eminent filòleg, el Dr. Badia fou el primer rector escollit democràticament, durant dos mandats consecutius. I la seva Universitat li ha retut un merescut homenatge per ambdós aspectes, el científic i l’humà.

com a representat dels estudiants de la Facultat de filologia, jo vaig tenir la sort de ser membre de la Junta de Govern de la UB quan el Dr. Badai era el rector de la Universitat i per tant presidia la Junta. I també vaig ser membre de la mesa del Claustre que va elaborar els estatuts de la UB, una altra ocasió per viure d’a prop la persona del Dr. Badia.

El record més viu que tinc, al cap més de vint anys, d’aquells moments de treball amb el Dr. Badia, i sense que hàgim tornat a coincidir més, és el d’una persona d’una gran humanitat i senzillesa. D’un tracte exquisit, atent a tothom qui volia parlar-hi, d’una gran delicadesa. I alhora, una persona d’una gran catalanitat, honestedat, seriositat i rigor en la feina. I d’un profund sentiment cristià i evangèlic.

Vull dir expressament quelcom que vaig trobar a faltar en l’acte del Paranimf: el tracte del Dr. Badia cap als els estudiants. Ningú va fer-ne cap esment, ni els vicerectors, ni el Director general de recerca… van dir-ne res.

Per tant, vull i puc donar fe que el Dr. Badia era extremadament curós en el tracte i la preocupació envers els estudiants: sempre que hi havia l’ocasió, es preocupava per saber si a tal o tal altre acte s’hi havia convidat als estudiants, si s’havia informat d’una o altra cosa, volia saber què pensàvem… Jo no vaig ser alumne seu, però em consta la seva preocupació pels estudiants, per les generacions futures… Al poema que Carles Miralles li va dedicar, almenys, la preocupació pel futur i els joves sí que hi surten.

Dr. Badia, tot i que no vaig ser alumne seu en el sentit acadèmic. Tanmateix, vostè ha estat un referent i un mestre per a mi. Com li deia el Dr. Joan Veny el dijous passat, he après molt més al seu costat del que vostè pugui creure i imaginar. He dit moltes vegades que probablement allò que més vaig aprendre dels anys d’Universitat no va ser a les aules que ho vaig rebre, sinó en els estaments de participació estudiantil, que és on vaig tenir la fortuna de coneixe’l i tractar-lo a vostè.

I aquesta és una herència que li dec i reconec i mai li podré agrair prou. Vostè va dir-nos que havia plantejat la seva vida intentant seguir humilment persones a qui tenia per mestres. Així he procurat fer-ho jo també amb vostè. Com tots les qui van intervenir a l’acte d’homenatge, jo també li dic, amb tot el sentiment i l’emoció: moltes gràcies Dr. Badia.

Claudi

PS: Si algú ho desitja, pot veure el vídeo de l’acte mitjançant el web de la UB. Us recomano molt especialment l’acuradíssima i docta glossa del Dr. Badia a càrrec del Dr. Joan Veny (minuts 46 al 59) i la lectura interpretada que el Dr. Carles Miralles va fer d’aquest poema escrit per al Dr. Badia (minuts 59 a 1:17): tot una lliçó de poètica i sentit de l’humor. I, finalment, el sincer discurs de cloenda d’Alfredo Perez Rubalcaba, l’actual Ministre de l’Interior (minuts 1: 34 al 1:46,) i el del propi Dr. Badia.

Notes sobre Frankfurt 2007

0

Catalunya, convidada a la Fira de Frnakfurt Aquesta setmana que acabem de deixar enrere (8 al 14 d’octubre), i que finalitzava amb la festa-per-imperatiu-legal del 12 d’octubre (jo, al menys, que no tinc cap Pilar a la família, no m’identifico en res amb aquest dia, no pas més que amb el 14 de juillet o amb l’indepedence Day, per posar dos exemples). Doncs això: aquesta setmana ha tingut lloc la Fira del llibre de Frankfurt, certamen d’àmbit mundial en matèria literària i cultural. I Catalunya hi era la Cultura Convidada d’honor (vg. www.frankfurt2007.cat), com van ser-ho l’Índia al 2006, Corea al 2005 o el món Àrab al 2004.

A finals del 2004 es va fer pública aquesta invitació per part dels responsables de la Fira. Com que en aquest país som pocs –no gosaria dir que mal avinguts, però sí que tendim a tirar cadascú per la seva –, llavors, va començar una discussió politico-mediàtica centrada en qui serien els autors convidats, sobre si la literatura castellana hi havia de ser o no… Com que em semblava tan absurda la picabaralla com òbvia la resposta, vaig deixar de seguir el tema de la Fira, que a més a més, quedava força lluny en el temps.

Aquesta setmana, quan es va produir la inauguració vaig reprendre l’interès i vaig rebobinar les neurones sobre el tema: home, que la cultura catalana aconsegueixi ser present en aquest aparador mundial de la cultura que és Frankfurt és tot un èxit. Un d’aquest èxits que de tant en tant els catalans ens apuntem en l’esfera internacional, on l’aparell dels estats ens deixen espai. Un èxit més del catalans universals que tenim escampat per tot el món –a Alemanya, se m’acut pensar en el Til Stegman– i per tots els escriptors catalans que treballen i es mouen en l’àmbit internacional –a tall d’exemple penso ara mateix que en Carles Torner és membre del Comitè internacional del Pen Club. I un èxit dels qui, des d’aquí, des de les institucions i organitzacions del país, hi deuen haver treballat i insistit durant molts anys (perquè aquestes fites no són flor d’un dia, tot al contrari).

O sigui: que me’n vaig alegrar moltíssim i vaig tornar-me a sentir orgullós del meu país. I tot això, una vegada més, ho hem hagut de (i pogut)  fer com la cultura sense estat que som!

I, alhora que seguia el desplegament informatiu que se’n feia des d’aquí, se’m va acudir preguntar-me, il.lús de mi, com si no en sabés la resposta, quina cobertura informativa en devien haver fet “des d’allà”. Vaig recórrer al que tenia més a mà, o sigui les edicions per internet dels principals diaris espanyols. Dimarts al matí cap hi dedicava un titular principal; alguns ni ho esmentaven i els que hi dedicaven un titular a portada ho feien tirant aigua al vi: “Frankfurt diagnostica la cultura catalana: nacionalismes, regionalismes i vanitats” (ABC); “Fira de les vanitats: la literatura catalana sota control polític” (La Razón); “La polèmica llasta la fira de Frankfurt” (El País). Res de nou, però em fot que sempre estiguem igual! L’únic consol és pensar que, si tant els emprenya a ells, deu ser que és bo per a la causa catalana!

Comptat i debatut, doncs, tot plegat, doncs, em deixa el bon gust d’un nou èxit català en l’àmbit internacional i en l’àmbit cultural, una d’aquelles targetes de visita que a partir d’ara podrem ensenyar com a país, comparable sens dubte a la dels Jocs Olímpics de BCN 92. Un nou graó, doncs, en la nostra consolidació com a cultura i nació pròpies i diferenciades. I la constatació, una vegada més, que en aquesta Espanya del 2007 on no ens hi volen tal com som, jo tampoc vull ser-hi….

Claudi

PS 1: No em puc estar de transcriure un paràgraf de l’article Amargar-nos la fira, de Vicent Sanchís –del qual recomano la lectura íntegra– a l’AVUI d’avui:

«(…) Frankfurt és una festa per a totes les literatures del món. La catalana ha hagut d’aguantar de tot i hi ha acudit amb complexos i sabotatges. Havia d’haver estat només un aparador de potència cultural i literària, no de misèries i de joc brut (…) Si la literatura catalana és també espanyola i si Catalunya és Espanya, el seu triomf a Frankfurt hauria estat una victòria compartida. Per desgràcia, ja es veu que no és així. Encara que no ho reconeguin, s’han excitat perquè voldrien que la literatura catalana no sortís d’un àmbit regional, que no s’expressés amb veu pròpia, que no sortís de casa i que aquí fos dòcil i domesticada.» ( Vicent Sanchís, AVUI, 14-10-07)

PS2: Hauria volgut citar també un article d’en Xavier Bru de Sala a la Vanguardia, diria que de divendres 12. Pèro com que no tinc l’edició impresa, i la versió digital d’aquest diari té les seves restriccions, ni he pogut recuperar el text ni comprovar-ne la data. Si algú me’l pot passar, ho agrairé!

L’informe Vedrine vs l’International Advisory Board de la Generalitat

0

Gràcies a un article d’Antoni Brey publicat al web del Cercle pel coneixement, fa uns dies vaig saber de l’informe que Hubert Vedrine, exministre d’afers estrangers amb Lionel Jospin, havia redactat per encàrrec Nicolas Sarkozy , actual President de la República.

L’informe tracta, en una primera part, de la relació de França envers la globalització, i, en una segona part, s’analitza si França ha de canviar de política exerior.

De la primera part – que és la que vull comentar— destacaria la sinceritat i claredat de plantejament: reconeix que França ha tingut una mala relació envers la globalització (França ‘contra’ la Globalització), reconeix que aquesta és un fenomen imparable i, en conseqüència, formula una estratègia de França “dins” de la Globalització, que permeti als francesos no només treure profit de la globalització sinó, alhora, impulsar l’economia del país.

Coincideixo amb l’Antoni Brey en una certa sensació d’enveja envers els veïns del Nord: aquí, aquestes coses no sembla que passin. I dic “no sembla” perquè potser si que passen, però amb molta discreció i sense fer-se públiques… o simplement no, que no passen i qui dia passa any empeny.

En tot cas, mentre rumiava sobre tot plegat m’assabento que, per iniciativa del Departament d’Economia, la Generalitat de Catalunya acaba de constituir l’International Advisory Board (IAB). Es tracta d’un consell format per una dotzena de personalitats de primera fila, del món empresarial i econòmic, que assessoraran la Generalitat d’una banda, per situar l’economia catalana al món i, per l’altra, participar, en col•laboració amb el sector privat, en projectes estratègics fora de Catalunya.

Enhorabona per la iniciativa, conseller Castells!