Bloc del Claudi Cervelló

Escric aquestes post des de dalt de l’AVE Barcelona Madrid, en el meu primer viatge en aquets mitjà. Sembla que he tingut sort –no ho sabia quan he triat el tren– i serà un trajecte non-stop.

Amics i coneguts que l’havien usat me n’havien parlat molt bé i el cert és que no m’està decebent. Per dir-ho tot, vagi per endavant que viatjo en classe preferent, “la del mig” de les tres que hi ha. I el vagó on sóc només està ocupat al 40%. Fins al punt que havia escollit una butaca que ha resultat no tenir finestra i he pogut canviar a una de magníficament situada.

Creuar el Garraf i el Penedès (de fet mitja Catalunya, perquè ja som a l’alçada del Priorat) a les 7 de la tarda, a 270 per hora –hi ha un indicador que ho diu– i amb el cel clar i un solet de ponent que enamora és un plaer per las sentits: em fa pensar en un “Catalunya des de l’aire” però arran de terra.

Les butaques són àmplies, amb espai per a les cames (allò que els qui som tirant a alts sempre hem ansiat en els viatges en avió!), i fins i tot hi ha presa de corrent per al portàtil. Tanmateix, trobo a faltar dues coses: que la tauleta desplegable fos corredora – em queda massa lluny del cos per escriure— i un altres aspecte, per mi fonamental: la connexió a internet només està disponible a en classe Club! Per tant, haig de recórrer a la connexió amb el mòbil, que, per exemple creuant els Monegros, no està disponible! I, com a detall addiconal, tampoc estaria malament un mapa que anés situant per on estem passant –com tenen alguns avions.

Les noies de “la tripulació” (la megafonia l’ha presentada així, però no se si el terme és l’usual per a un tren!), la mar d’atentes i agradables. Això sí, com era previsible no n’hi ha ni una que parli ni un borrall de català!.

Ens han ofert un refresc (a triar entre suc, vi i cava) i un berenar de luxe que, si no fos en honor a la veritat, m’hauria fet una mica vergonya d’explicar: refresc de benvinguda, petit sandwich amb copeta de vi de Ribera, cafè i licor (jo trio conyac, pensant això no durarà! ;-).

L’única nosa de veritat és un veí de dues files enrere: un noi de casa bona, d’aquest que tenen una vida “super bien” que va a Madrid, dedueixo que a fer un curs, i que ha tingut la sort de trobar-se amb una col•lega –una noia preciosa. La oega és que l’amic no ha parat de parlar, amb un to de veu i una entonació que, a tres files de distància, dificulten qualsevol concentració… O un aragonès de la fila de davant que es passa vint minuts xerrant pel mòbil amb un to greu d’aquells que informen tot el vagó… Ja ho deia Sartre: “L’enfer c’est les autres!”…

Abans de donar el post per conclòs, vaig a fer una volta per la resta del tren: a l’altre vagó de Preferent, ocupació similar (40%) però més silenci (he tingut mala sort amb els veïns!). A Turista, molta més ocupació –quasi ple. El passadís més estret –hi ha dues files per banda. M’assec en una de les poques butaques buides i constato que són igual de còmodes, potser amb un pel menys d’espai per a les cames, però suficient.

En el meu recorregut, he vist una dotzena de portàtils, la majoria amb ocions de lleure (jocs i vídeos) i unes quantes PSP en mans d’adults. De tornada, m’acosto fins a la màuina, i puc veure, des de darrere, seu, el maquinista: un lloc de conducció futurista, amb un parell de pantalles i molt pocs comandaments (posaria la ma al foc que es podria conduir a distància!). Un altre passatger curiós com jo, connecta la videoconferència del mòbil: “te pongo la camara para que veas el puesto de conducción”.. Però, per la resta de la conversa, dedueixo que l’interlocutor poca cosa veu… fora del clatell del conductor!

Rient rient, només queda un quart per arribar. I com que pot se que la puntualitat vagi de debò, m’afanyo a concloure i publicar el meu primer post d’alta velocitat!

Claudi