Bloc del Claudi Cervelló

Actualitat - Web - Política - Govern

AVE: la reflexió

1
Publicat el 27 d'abril de 2008

Superada la “il•lusió de l’estrena” em pregunto sobre la idoneïtat del mitjà en si: que ens aporta, de debò, l’AVE? Compensa socialment la inversió? A qui beneficia ? A qui dóna servei?

Sembla clar, que l’alta velocitat ferroviària és una aposta de futur a tot Europa, i no ens podíem quedar al marge.

D’altra banda, l’AVE aporta competència a la connexió Barcelona – Madrid, fins ara només possible via aèria. I millora el confort del viatge: a ningú se li escapa ja que el trajecte en avió és molt més ‘accidentat’ que seure tres hores seguides en una butaca i anar de centre ciutat a centre ciutat. I això permet aprofitar millor el temps, ja sigui per qüestions de feina o de lleure personal.

Segurament amb una millora mediambiental, ja que el tren emet menys que l’avió, però tampoc estic segur que el balanç final sigui tan positiu: no perdem de vista que l’alta velocitat necessita una quantitat ingent d’energia elèctrica que, segons amb quina font estigui generada, també emet CO2!
Si només ho veiem des de la perspectiva Barcelona-Madrid, no deixen de ser “millores” a una possibilitat que ja teníem per via aèria. I que usa sobretot un públic professional i/o d’un cert poder adquisitiu.
Per mi, el canvi fonamental que aportarà l’alta velocitat és la interconnexió de les ciutats mitjanes: Barcelona a una hora de Lleida; Zaragoza a dues; Girona i Tarragona, a 30 minuts… Alguns n’han dit la Catalunya-ciutat. Quan l’alta velocitat quan sigui una realitat quotidiana i consolidada, ens adonarem que moltes lògiques econòmiques hauran canviat: tindrem un territori, una Catalunya, cada vegada més petita i unes distàncies més curtes…

Temps al temps, doncs…
Claudi

AVE Barcelona-Madrid. Viatge 1

3
Publicat el 6 d'abril de 2008

Escric aquestes post des de dalt de l’AVE Barcelona Madrid, en el meu primer viatge en aquets mitjà. Sembla que he tingut sort –no ho sabia quan he triat el tren– i serà un trajecte non-stop.

Amics i coneguts que l’havien usat me n’havien parlat molt bé i el cert és que no m’està decebent. Per dir-ho tot, vagi per endavant que viatjo en classe preferent, “la del mig” de les tres que hi ha. I el vagó on sóc només està ocupat al 40%. Fins al punt que havia escollit una butaca que ha resultat no tenir finestra i he pogut canviar a una de magníficament situada.

Creuar el Garraf i el Penedès (de fet mitja Catalunya, perquè ja som a l’alçada del Priorat) a les 7 de la tarda, a 270 per hora –hi ha un indicador que ho diu– i amb el cel clar i un solet de ponent que enamora és un plaer per las sentits: em fa pensar en un “Catalunya des de l’aire” però arran de terra.

Les butaques són àmplies, amb espai per a les cames (allò que els qui som tirant a alts sempre hem ansiat en els viatges en avió!), i fins i tot hi ha presa de corrent per al portàtil. Tanmateix, trobo a faltar dues coses: que la tauleta desplegable fos corredora – em queda massa lluny del cos per escriure— i un altres aspecte, per mi fonamental: la connexió a internet només està disponible a en classe Club! Per tant, haig de recórrer a la connexió amb el mòbil, que, per exemple creuant els Monegros, no està disponible! I, com a detall addiconal, tampoc estaria malament un mapa que anés situant per on estem passant –com tenen alguns avions.

Les noies de “la tripulació” (la megafonia l’ha presentada així, però no se si el terme és l’usual per a un tren!), la mar d’atentes i agradables. Això sí, com era previsible no n’hi ha ni una que parli ni un borrall de català!.

Ens han ofert un refresc (a triar entre suc, vi i cava) i un berenar de luxe que, si no fos en honor a la veritat, m’hauria fet una mica vergonya d’explicar: refresc de benvinguda, petit sandwich amb copeta de vi de Ribera, cafè i licor (jo trio conyac, pensant això no durarà! ;-).

L’única nosa de veritat és un veí de dues files enrere: un noi de casa bona, d’aquest que tenen una vida “super bien” que va a Madrid, dedueixo que a fer un curs, i que ha tingut la sort de trobar-se amb una col•lega –una noia preciosa. La oega és que l’amic no ha parat de parlar, amb un to de veu i una entonació que, a tres files de distància, dificulten qualsevol concentració… O un aragonès de la fila de davant que es passa vint minuts xerrant pel mòbil amb un to greu d’aquells que informen tot el vagó… Ja ho deia Sartre: “L’enfer c’est les autres!”…

Abans de donar el post per conclòs, vaig a fer una volta per la resta del tren: a l’altre vagó de Preferent, ocupació similar (40%) però més silenci (he tingut mala sort amb els veïns!). A Turista, molta més ocupació –quasi ple. El passadís més estret –hi ha dues files per banda. M’assec en una de les poques butaques buides i constato que són igual de còmodes, potser amb un pel menys d’espai per a les cames, però suficient.

En el meu recorregut, he vist una dotzena de portàtils, la majoria amb ocions de lleure (jocs i vídeos) i unes quantes PSP en mans d’adults. De tornada, m’acosto fins a la màuina, i puc veure, des de darrere, seu, el maquinista: un lloc de conducció futurista, amb un parell de pantalles i molt pocs comandaments (posaria la ma al foc que es podria conduir a distància!). Un altre passatger curiós com jo, connecta la videoconferència del mòbil: “te pongo la camara para que veas el puesto de conducción”.. Però, per la resta de la conversa, dedueixo que l’interlocutor poca cosa veu… fora del clatell del conductor!

Rient rient, només queda un quart per arribar. I com que pot se que la puntualitat vagi de debò, m’afanyo a concloure i publicar el meu primer post d’alta velocitat!

Claudi

Bona pregunta! Sobre la capacitat d’innovar…

0
Publicat el 5 d'abril de 2008

Són quarts d’onze del vespre de divendres. Passo per davant de la TV que estan mirant els meus fills adolescents –un programa de títol ‘Brainiac’ emès per una cadena de cable, que tracta sobre pseudo-experimentació científica – i caço, al vol i fora de context, una pregunta que es fa el locutor: ¿Què va ser primer, l’avió de paper o l’avió de veritat?

La meva primera reacció és d’indiferència.. “Quina collonada de pregunta…” dic en to displicent… I penso que no deixa de ser una versió actualitzada d’allò de “què va ser primer, l’ou o la gallina?”.

Però quan ho penso, m’adono que no és una bajanada de pregunta… de fet és una bona pregunta, una molt bona pregunta. Perquè, en els fons, què esta preguntant? Doncs, al meu entendre, es pregunta si l’ésser humà és capaç d’imagianr, de crear, d’inventar coses noves abans que existeixin, en definitiva: d’innovar.

¿El primer que se’ns acut és sempre copiar coses que ja existeixen en el món real? Potser millorant-les, o simplificant-les, o reproduint-les amb algunes millores… Però coses ja vistes, realitats preexistents…

O tenim també – i fins a quin punt la tenim desenvolupada?– la capacitat  d’imaginar coses radicalment noves? De crear a partir de models no preexisteixen? Quina facilitat, quina predisposició  tenim per crear en paper, o en la nostra  imaginació,  coses noves, coses que no podem ‘veure’ ni ‘copiar’ de la realitat ‘real’?

No he sentit – i no se si el programa l’ha donada—la resposta a la pregunta… Però penso en el mèrit que devia tenir algú que –si va existir, que estic segur que sí— l’enrome mèrit d’algú que hagués creat un avió de paper abans que els avions reals fossin coneguts… Quin tros d’innovador que devia ser no? Ens en queden d’aquests? I si ens en queden, quin cas els fem?

Claudi

Publicat dins de Innovació i etiquetada amb , | Deixa un comentari